L’APOCALIPSI POT ESPERAR

 

«(9) Después de esto miré, y he aquí una gran multitud, la cual nadie podía contar, de todas las naciones y tribus y pueblos y lenguas, que estaban delante del trono y en la presencia del Cordero, vestidos de ropas blancas, y con palmas en las manos;

(10) y clamaban a gran voz diciendo: La salvación pertenece a nuestro Dios que está sentado en el trono, y al Cordero.»

Enviaré ràpidament este article a l’editor perquè el publique a mode de comiat perquè el món sembla que s’està acabant, o això es desprén de les notícies que hom pot llegir pels periòdics d’arreu del món. De tota manera, i una volta acomiadat, per si de cas, pense que he de fer una anàlisi crítica del futur, per si no s’acaba d’acabar l’acabat món, o passa més bé al contrari, com jo mateix opine.

El món s’acabava amb les dos teories polítiques i econòmiques que han estat governant el nostre subconscient al llarg dels darrers cent anys i fins al dia 20 de gener, però ara ja podem estar tranquils perquè la cosa roda, de nou, i segurament amb més aire. Les teories apocalíptiques, tot i que es poden tindre més bé com a mil·lenaristes, són precisament les que nosaltres, simples mortals, veiem com a optimistes però que, en el fons, no amagaven més que la idea del final; em referisc al socialisme i al liberalisme!

Estes dos opcions, que han esta voltant pel nostre subconscient al llarg de massa temps, estan basades, precisament, en una idea unívoca que conduïx cap a la llacuna Estígia. Tant una com l’altra pregonen les mateixes coses amb les xicotetes diferències adients: una diu què al final del temps hi haurà el socialisme i l’altra predica que hi haurà el liberalisme. En ambdós casos, el temps s’acaba perquè ja no s’hi podrà avançar més i, ens agrade o no, hi haurà socialisme, per a uns, o liberalisme, per a altres.

En el rerefons de l’exposició anterior, l’àmbit és sempre internacional, i d’aquí l’oposició a tot allò que es puga interpretar com a nacionalisme perquè, al cap i a la fi, no hi ha res que puga oposar-se a eixe progrés imparable, bé socialista, bé liberal. Ara, al segle XXI ja avançat, ensopeguem amb altra realitat: els estendards d’un costat (EEUU i Anglaterra) i de l’altre (Rússia) tornen a definir les fronteres i l’economia! Allò que era imparable fa un parell de mesos s’està aturant, però no ho fa des de cap oposició externa, sinó al contrari: des del seu si.

El món, per tant, no s’acabarà perquè Trump, des del meu punt de vista, ha vingut per salvar-nos d’aquells que, bé d’una banda, bé de l’altra, només desitjaven això, tot i que no ho digueren, perquè les seues teories tenien massa d’apocalíptiques —per tot això del final dels temps— i poc de revolucionàries. Ara, amb uns brillants estrategues i pensadors com Trump, Putin, Johnson i Le Pen, que han de reinterpretar Jesús, Mahoma, Buda i Confuci, el món voltarà altres mil anys.

Salvador Sendra

ELS MALSONS CAUSATS PER CRISTIANO RONALDO

Mirant la premsa, hi vaig trobar diferents titulars sobre uns premis que han donat a un seguit de jugadors de futbol. No recorde on va ser l’entrega dels trofeus però era per alguna ciutat important d’Europa, supose que a Suïssa; perquè el sentiment europeu també s’aconseguix amb la piloteta! I havia personatges molt importants que, en el seu temps, havien colpejat amb més gràcia els balons i això els havia atorgat un estatus de figures o, fins i tot, de referents mundials.

Amb les càmeres de mig món i mig enfocant els jugadors i els presentadors de l’acte, sembla ser que els escollits del Barcelona Club de Futbol no hi van ser presents. Hi ha qui diu que no estaven perquè hi havia una certa gelosia mentre que altres defensen que estaven descansant perquè l’endemà tenien un partit molt important. Del Barça no hi va anar ningú, mentre que del Madrid hi va estar quasi tot l’equip. No cal ni que diga que este va ser el club que més premis va rebre.

Cristiano Ronaldo és un jugador del Real Madrid que colpeja molt encertadament les pilotes i les fica a la porteria sense fer maganxes, i per eixa raó li van donar el premi de millor jugador de tot el món. I clar, totes les càmeres l’enfocaven i tothom estava pendent de la gran estrella mediàtica. Ell, ben arregladet, ben afaitat i amb els cabells engominats, va recollir el premi sabent-se un gran triomfador. L’acompanyava una xica guapa, que deu ser la seua nóvia, i un xiquet, que deu ser el seu fill. Ambdós compartien l’escenari de la foto amb la gran estrella.

Sobre la xica, no puc dir res perquè en va passar del tot inadvertida, tot i que segurament esta no era la seua intenció. El xiquet —ai el xiquet!— encara em fa tremolar les cames: duia un trage amb les mànegues tan llargues que no li deixaven ensenyar ni els dits! I això que són pare deu guanyar dinerets com per a comprar-li un vestit digne... Però, i son pare, la gran estrella? Doncs, he tingut malsons esta setmana i pense que va ser ell el culpable. A més de semblar una brillant figura de cera, duia un trage blau clar, creuat, que no em puc traure de la ment. Però, si no recorde malament, amb tots els botonets cordadets! A este xic, ningú l’ha ensenyat a vestir-se? No té mare?

Hi ha certes conductes que col·loquen cada u en el seu lloc, i hàbits que delaten el més pinxo. Un Ferrari, dos Ferrari, tres Ferrari... No sé, no sé però de vegades pense que es confon això de l’elegància amb els diners mentre que esta sol estar més pròxima a la humilitat i a la modèstia que a l’opulència.

Salvador Sendra

UN PACTE DOLENT PER A LA MARINA

S’ha firmat la renovació del Pacte del Botànic i, com sempre, els grans perdedors hem sigut els habitants de la Marina Alta. Recorde una reunió a la qual va vindre Àgueda Micó per vendre’ns les bondats de la coalició de govern que hi ha ara a la Generalitat; crec que va ser als Poblets, on l’eufòria dels assistents era més que evident, així com la seua escassa capacitat per a la crítica.

Quan la conferenciant va acabar d’exposar els beneficis de la investidura, els quals no vull entrar a avaluar, entre altres coses perquè el meu punt de vista és molt simple i vos les podeu imaginar tot sols, brollaven corets i eufòria per tot arreu. Només una veu crítica es va alçar per preguntar i corregir: la meua. Em va sorprendre la negativa a arribar a la majoria d’edat de la coalició, amb eixa adolescència que només es percep en la seua totalitat si s’és habitant de la Marina.

Recorde que vaig exposar que, per a la comarca, el pacte signat era realment dolent perquè hi ha tres puntals que fonamenten la nostra economia i la qualitat de vida, tres, i cap d’ells va estar recollit per Compromís: les infraestructures (PSOE), l’urbanisme (PSOE) i la sanitat (PSOE). Em va contestar amb evasives, dient que tot era una pinya i que hi havia les secretaries i bla, bla... No hi haurà tanta pinya quan són els de Compromís els primers a queixar-se, com si encara estigueren a l’oposició!

Ara que s’ha renovat el Pacte, i que no s’ha tocat cap de les conselleries, pense que és l’hora de recordar-ho, entre altres coses perquè en el seu dia ja vaig dir allò que pensava. Hi ha coses importants i altres que no ho són tant, i s’ha de saber distingir. Hi ha coses, però, que poden ser cabals en un territori mentre que en altre no tindre gaire importància. Seguisc pensant que la Marina no pesa una quarta en cap govern perquè no s’ha assolit cap de les competències que li són més interessants i, per això, ho repetisc hui.

La mobilització i la contribució al canvi polític a què ha ajudat en gran mesura esta comarca no ha tingut el premi que es mereixia. Hem estat relegats a la perifèria autonòmica i a l’economia i la sanitat d’una colònia, o pitjor encara, d’una reserva, quan estem situats en una de les àrees centrals del territori. El PSOE de la LRAU, i de les privatitzacions és qui ostenta les conselleries que més ens afecten, ens agrade o no, mentre que Compromís es dedica a fer una mena d’oposició de baix volum al Govern, com si encara no manara.

Salvador Sendra

A FAVOR DE LES PROVÍNCIES

No sé si us heu adonat que darrerament s’està implantant un argumentari —tot i que no sé quines són les bases— ridícul i anacrònic sobre la distribució interna autonòmica que, en el fons, busca d’eliminar les divisions provincials, si no a tot l’Estat, sí a l’autonomia de referència: a la Comunidad Valenciana. A mi, cada volta em sorprenen menys coses —possiblement a causa de l’edat— però entenc que hi haja altres persones que se senten estranyades d’este intent dels moderns per tornar al segle XVIII.

La vertadera vertebració de l’Estat és la provincial. L’autonòmica és posterior; molt més posterior, i basada en criteris del tot qüestionables perquè només cal eixir d’ací i mirar Murcia o Castilla, Andalucía o Madrid per plantejar-nos els criteris que han dut estos indrets a declarar-se autonòmics amb la seua actual composició. Pense que hagueren pogut ser diferents, les seues organitzacions, d’haver sigut diferent la de les províncies que les formen. Altres són més entenedores, tot i que no ho siguen del tot: la racionalitat del segle XIX no entra en la distribució autonòmica, excepte a les illes, i els criteris romàntics, tampoc!

Però, per plantejar-nos la funció provincial del segle XXI d’una manera racional, cal dir que les actuals diputacions estan formades per un nombre de diputats que es troba directament relacionat amb la quantitat de regidors que s’han escollit a cada poble del seu territori. Este sistema garantix que els pobles xicotets estiguen representats i premiats front als més grans, ja beneficiats pels altres sistemes de repartiment, bé europeus, bé estatals, bé autonòmics. Un regidor de Castell de Castells pesa tant com un de Benidorm, i esta és l’única raó per la qual hi ha inversions a Castells, Famorca o Tollos. Si no fóra per esta raó, tots beneficiarien els indrets on hi ha més vots, i això és així; indiscutible: la resta és ficció.

Eliminar les divisions provincials i els governs corresponents, per a mi, hauria de ser un delicte, perquè jo visc en un poble xicotet, i no en una gran ciutat. Les carreteres, les inversions públiques, les ajudes als ajuntaments i les actuacions que calen de l’agrupació de més municipis necessiten de més diputacions i de menys autonomies. Ara ja només cal que apunte que els partidaris d’esta mesura retrògrada són els que es qualifiquen com a progressistes, quan les províncies són fruit de racionalitat mentre que les regions ho són d’altres criteris que no aconseguisc entendre —podeu mirar França, amb el nou canvi i amb tots els acudits que s’han fet al respecte. Per saber més, només cal estudiar una mica d’història o viatjar de tant en tant pel món.

Salvador Sendra

Sexe, mentides i cintes de vídeo.

Trump ha fet la seua primera conferència de premsa. Hi ha resultat un escàndol. Sí, ahir la notícia no era una altra que Trump, com a mostra de la seua malignitat, no va deixar que un periodista, o el que fóra, de la CNN i li fera una pregunta. A més a més, Trump va gosar dir al periodista de la CNN "Your organization is terrible" i "You are fake news!". Tot el món periodístic, o gairebé tot el món, han eixit en defensa de la CNN i atacant a Trump. Com gosa clavar-se amb un mitjà tan serios com la CNN? Recorda als afers de Pablo Iglesias contra Prisa per la manipulació de les notícies, en diversos temes. Des de Podemos s'ha dit, fins i tot, que "Prisa desata la máquina del fango".

Mentrestant, els mitjans ataquen de populisme a tots aquells que no entren dins del "canon". Els acusen d'estendre la postveritat, de la que parlava al darrer post meu. I ells s'atribueixen el poder de dir què és i no la Veritat. Ahir mateix, Cebrián defensava el paper dels periodistes professionals, enfront de internet i la postveritat que en ella s'estén. La postveritat és la mentida, per a Cebrián, i "tenemos que aprender a defendernos de las falacias informativas y debemos aprender vivir con ellas"*. A més a més, diu "El periodismo profesional, el destinado a contar lo que los poderes quieren ocultar, está amenazado" i "Es obligación, no solo de los periodistas y de los editores, tratar de que no desaparezca [el periodismo profesional]"**. Una autèntica lliçó d'hipocresia i sarcasme, la que ha donat Cebrián.

Els periodistes professionals comencen a veure amenaçat el seu domini sobre la veritat, cal dir més bé la pseudoveritat. Ara ja no són l'únic canal d'accés a informació. Si abans, l'imperi de la pseudoveritat era total, no hi havia altres canals d'accés fàcil i massiu a informació, hui en dia no és així. Fins i tot, secrets d'Estat queden a la vista gràcies a organitzacions com Wikileaks o hackers a sou d'altres estats, de qui sap qui o que actuen per ser antisistema. Els periodistes professionals l'últim que fan hui en dia és contar la veritat que els poders volen tractar d'ocultar. Entre altres coses perquè ells són part del poder. Creen una "pseudoveritat en negatiu" vers els qu tenen 'el poder' i que ells no volen que governen (Chávez, Podemos, Trump, Putin, etc.) i creen una "pseudoveritat en positiu" vers els que mantenen 'el poder' i a ells –més bé als seus amos- els convé (Obama, Hillary Clinton, Rajoy, Susana Díaz, la familia Saud d'Arabia, etc.).

De tot això hem sigut testimonis els darrers dies. I prendrem com a exemple el mitjà que suposadament ha sigut atacat per Trump, la CNN i dues notícies:

La primera: Fa uns dies vaig llegir veure una notícia a RT, on es deia que s'havia filtrat un àudio on John Kerry, secretari d'Estat –com un ministre d'afers exterirs ací-, reconeix que van deixar créixer a l'ISIS per a forçar a Al-Assad a negociar, la notícia havia sigut donada per la CNN en la seua web però immediatament va ser esborrada:

En la grabación se oye parte de un diálogo de una duración de unos 37 minutos que fue inicialmente publicada el pasado mes de octubre por la cadena CNN en un artículo. Sin embargo, la cadena la borró enseguida de su sitio. [Link a RT, notícia titulada “AUDIO: John Kerry revela que Obama usó al EI contra Al Assad, pero que Rusia "cambió la ecuación”]

Aquesta notícia d'una gravetat brutal, ha sigut silenciada pels grans mitjans, passant a ser considerada allò que Cebrián denomina postveritat. Aquesta notícia hauria de servir per tancar a Obama i Kerry i a tots per terrorisme. L'ISIS assasina a Europa mentre ells ho permeten i ajuden a l'ISIS per interesos espuris.

La segona: La CNN no ha tingut cap problema a publicar, juntament a BuzzFeed, el famós informe que aquests dies a donat la volta a món. Un informe que altres mitjans s'han negat a publicar perquè no tenia la suficient credibilitat ni es podia corroborar. L'informe es anònim i en ell s'assegura que Trump seria objecte d'un xantatge per part de Rússia, donat que Putin tindria proves i videos dels abusos de Trump a dones, negocis bruts, i coses rares.

Així es crea la pseudoveritat: Obama se n'anirà blanquejat al seu retir havent potenciat un grup terrorista que ens mata als europeus, quan els crims estan demostrats; Trump comença el seu mandat tacat, brut, emmerdat per un informe sense cap mena de dubte fals. Cebrián vol que els periodistes professionals que blanquegen a Obama i emmerden a qui siga, en aquest cas Trump, segueixen tenint el poder de crear la pseudoveritat.

I pobre de qui gose criticar i dir que manipulen als periodistes professionals, tan lliures ells, tan destinats a contar el que el 'poder' no vol que es sàpiga. Pobres dels populistes, siga de dretes com Trump, o d'esquerra com Pablo Iglesias, seran tractats d'autoritaris i de dictadors, de liberticides i de matar la llibertat de premsa. La guerra entre la postveritat i la pseudoveritat, com la pel·lícula Steven Soderbergh, "Sexe, mentides i cintes de vídeo".

                                                          

Oskar “Rabosa”

 * La notícia recollida per Público a un article titulat “Juan Luis Cebrián: "Nunca acusaría al partido de Pablo Iglesias de ser una máquina del fango”. 

** La mateixa notícia a El País, article titulat “Cebrián: “El periodismo profesional, el destinado a contar lo que los poderes quieren ocultar, está amenazado”.

N. del A.: No pose links dels mitjans espanyols per la coneguda com “Tasa de Google” o “Canon AEDE”.

PASSA LA VIDA; PERÒ PASSA PER NAFPAKTOS

Sovint pregunten, a les persones més longeves, sobre el secret de la seua edat i, malauradament, totes solen contestar les mateixes coses: rutina i moderació. Realment, es podran viure molts anys però, cal fer-ho d’una manera tan anodina i avorrida. Segurament, per aconseguir eixa rutina que es troba a la base de tanta acumulació d’anys, eixes personetes no hauran viatjat gaire —amb el sentit més intens de la paraula—, ni abusat de res; ni tan sols de la faena!

Creuar el Peloponés acompanyat de l’Itinéraire de Paris à Jérusalem de Chateaubriand és una experiència oberta a qualsevol improvisació, entre altres coses perquè hui ens traslladem en cotxe, que és molt més ràpid que el cavall. I la rapidesa comporta eixa xicoteta llibertat, raó per la qual vaig visitar un poble anomenat Nafpaktos que se n’eixia una mica de l’Itinéraire. Chateaubriand no deguera viure els noranta anys que els atribuïxen als longeves... però ho deguera fer molt més intensament que qualsevol d’ells.

Una estàtua de Cervantes es troba a l’entrada del xicotet port d’esta bonica vila, i amb eixe monument reivindiquen els grecs la batalla de Lepanto: Lepanto = Nafpaktos. Sembla que sota el domini venecià d’este indret, el nom del poble va ser traduït com a Lepanto o Nepanto, cosa que canvià amb l’ocupació Turca contra la que va vindre a lluitar el famós escriptor. I, si marcat pel destí de l’Adriàtic va estar don Miguel, sembla que ho va ser en dos ocasions, perquè al llibre de Don Quijote alrededor del mundo, hi ha un autor que defensa la possibilitat que el captiveri de Cervantes no fóra a Alger, sinó a Albània.

Les tesis que defensa semblen interessants però cal recordar que don Miguel sempre lligà eixe càrcer a Alger, tot i que poguera estar enganyat. Però la cosa és que ell va estar molt de temps a la presó; potser massa! I els seus monarques no van moure un dit per ajudar-lo a eixir, ni el van ajudar quan ja estava fora i tenia dificultats per buscar-se la vida a causa de les ferides que arrossegava de Nafpaktos, o Nepanto, o Lepanto. Les úniques maneres que tenia l’home per sobreviure estaven al límit de la legalitat, al límit de la cristiandat i al límit de l’ètica.

Segurament, Miguel de Cervantes tampoc deguera arribar als noranta anys. El secret de la longevitat tampoc se li pot preguntar, ni es tracta d’un exponent de les dietes sanes, que supose que no seguiria a la guerra ni a la presó, ni de la moderació, que havia de superar cada dia per subsistir, entre altres coses perquè viure du associats la incertesa, la desesperació, l’excés i la misèria. Una vida es pot considerar un recipient que cada u ompli com pot o com vol i, per això, hi ha recipients menuts que vessen per tot arreu fins que rebenten i altres de grans que romanen buits fins que es trenquen, o pitjor encara, farcits de moderació i de rutina.

M’haguera agradat trobar un text español de desgreuge a Nafpaktos, a Nepanto o a Lepanto, pels mals causats a l’escriptor, tot i que no estic segur que la seua obra haguera estat escrita en el cas d’haver tingut uns monarques honrats. Ara hem de reconstruir la seua existència perquè la narrativa cervantina no aborda els fets personals de manera directa. De Chateaubriand, ens queden les seues vivències escrites en diferents volums i on l’escriptor no defuig la realitat i on sí que té l’opció de contar-nos els detalls de la seua vida: premiar i castigar, condemnar i absoldre, atacar i respectar... Un bon company de viatge que m’ha permés retrobar Cervantes i incloure’l en eixe recipient de grandària indefinida anomenat vida.

Salvador Sendra

El rapte d'Europa

El rapte d’Europa, no patiu, encara no ha tingut lloc, això sí, és imminent…

Es postulen altres etimologies, però a mi em sembla la més acertada aquella que veu Europa des d’una òptica oriental, val a dir, Europa com a derivada de la arrel semítica g/r/b, que dóna per exemple, l’Algarv, regió al sud de Portugal, el país més a l’oest del continent.

Per als orientals, les úniques cultures que dominaven l’escriptura a l’antiguitat, Avrupa > Europa, era simplement allò que els romans anomenaran més tard Occident, lloc per on es posa el Sol. Els romans els primers a unificar Europa i poc que li queda...

Este 2017 es registraran eleccions a importants països com ara França, Holanda o Itàlia, per no parlar del Brexit. No d’una manera immediata, però aquell somni europeu que es produí com a conseqüència de la devastació posterior a II Guerra Mundial, bé podria desaparéixer sepultat per visions immediates i egoïstes.

Al meu parer, els perills tenen una triple matriu:

1)      Per als partidaris del Brexit o els grans partits populistes d’ultradreta, tan potents a Holanda, França o Àustria, i relativament poderosos arreu últimament (per exemple a Hongria, Grècia o els països escandinaus), Europa es veu com un impersonal monstre burocràtic que amenaça les llibertats personals.

2)      Per a les esquerres (o allò que encara podria entendre’s com a tal) és més aviat al contrari, Europa com una gran maquinària només al servei de les grans corporacions, del capital.

3)      Per a uns i altres dels suara mencionats, la construcció d’una identitat europea comuna és un intent neosovietitzant de difuminar les multiseculars riqueses nacionals en un poutpourri uniformitzador.

Molts encara recordem viatjar per Europa i arribar, posem a París, a les quatre del matí, i no poder prendre un café malgrat tindre diners, perquè no es tenien francs i calia esperar a l’horari d’apertura de les guixetes de canvi. Per altra banda, els programes Erasmus, han aconseguit esborrar en gran part allò dels estereotips envers l’altre. Per als francesos de la generació dels nostres pares i abans, els italians i espanyols eren desorganitzats i bruts, o en el millor dels casos tan sols simpàtics. Els alemanys caps quadrats, etc. En la actualitat molts han gaudit de beques a l’estranger i per a ells impera la vivència personal més enllà del vell estereotip, així, recordaran un bon sopar amb germanor  entre gent de països diversos, i no allò que els deien que tenien que pensar a priori d’ells...

Per els tres motius abans mencionats, 2017, pot ser l’any en que allò que mai ha arribat a quallar del tot, la Unió Europea, comence a deixar de tindre sentit. No és imminent, però el temps vola i alguns en un futur proper, ho lamentarem.

Bucarest a 9 de gener del 2017.

Lluís Alemany Giner

ANTÍGONA PASTURANT A FRANÇA

Una de les tragèdies més interessants a l’hora d’avaluar els conflictes legals que resulten de l’aplicació d’un dret allunyat dels costums i de les formes de comportament natural és la d’Antígona, de Sòfocles, inserida en el cicle conegut com a tebà. A esta nissaga d’obres, pertanyen les tragèdies d’Edip; ja sabeu, eixe que va matar son pare i es va casar amb sa mare, com va predir l’oracle de Delfos en dos ocasions: una a son pare i l’altra a ell mateix. Però, tot i reconéixer l’atractiu d’esta segona proposta, la d’Edip, esta volta preferisc endinsar-me en la primera: la d’Antígona.

Llegint un ample reportatge que duia el periòdic Libération sobre un agricultor i ramader francés que estan jutjant a Niça per haver transportat, nodrit i allotjat nombrosos immigrants, em va acudir a la ment la tragèdia en què Antígona va desobeir el rei Creont perquè en la llei que va aplicar el governant s’havia de deixar que el cadàver de Polínices romanguera al ras, sense enterrament, a l’abast de qualsevol animal. Polínices era germà d’Antígona i havia mort en una baralla amb el seu altre germà, Etèocles —que també va morir—, per aconseguir el tro de Tebes, cosa que es va considerar com un atac a la ciutat. La situació del rei Creont era difícil perquè havia de decidir entre obeir o desobeir la pròpia llei, i va optar per obeir-la, negant així l’enterrament.

La immigració —la por a la immigració— ha comportat que s’haja legislat de la manera més rància possible, a corre-cuita per intentar, d’una banda, aturar l’activitat de les màfies que transporten estes persones, i d’altra, per callar la força populista que entén que es tracta d’una invasió que ens durà al desastre perquè no podem atendre tanta gent sense perdre qualitat de vida. Per exemple, sembla que pot ser un delicte ajudar estes persones a traslladar-se, o allotjar-los i nodrir-los, així que tingueu-ho en compte: si heu de pujar algú al cotxe, demaneu-li la documentació abans —per això del Bla-bla car, Rubén

!

La França normal, l’allunyada de les aterridores propostes de Le Pen, està pendent de la sort que puga córrer el llaurador i ramader per haver comés el delicte d’ajudar persones indocumentades; o siga, sers humans il·legals! L’home diu que li han retirat el vehicle fora de l’horari de treball, i que està avisat de tots els delictes que comet per la seua desinteressada tasca. El seu hort i el seu ramat han alimentat centenars de persones, la seua casa i la pallissa n’han allotjat altres tantes, la furgoneta ha transportat dones i infants perquè pogueren continuar la seua marxa cap a una vida digna i no foren atropellats a les autopistes: i tot això de manera desinteressada i sense cap ajuda.

Supose que els jutges de Niça que decidiran la sentència, quan hagen passat per l’autopista i hagen vist dones embarassades, xiquets i xiquetes, persones esgotades i mal nodrides, etc., intentant creuar o buscant un lloc per descansar, a cobert de la pluja o del sol, hauran vist il·legals que volen furtar-nos les ajudes i la faena o, en el millor dels casos, enviats de Satanàs que inciten a delinquir les persones de bé que intenten ajudar-los. Un jutge com cal no faria res per estes persones, segurament. Un legislador no té cap càrrec de consciència perquè sempre actua de manera políticament correcta. El llaurador francés aviat serà un delinqüent que està disposat a reincidir en el crim. Creont, el rei d’Antígona, va caure en desgràcia per aplicar una llei tan incomprensible als ulls dels déus; però això era molt abans del cristianisme, quan les deïtats no tenien ànima i, per tant, les persones no podien tindre moral.

Salvador Sendra