SALUT I DOCTRINA

Des de l’11 de setembre de 2001 que s’ha iniciat una mena de por a allò que no s’entén; a tot allò que ens sembla foraster i estrany. Per exemple, m’he adonat de la reacció d’algunes persones que han visitat amb mi països islàmics i que no ho havien fet abans. Sembla que això d’haver transitat per llocs semblants abans de la fatídica data ens ha engrandit la cotna i eixamplat la ment perquè tenim la possibilitat d’anàlisi més desenvolupada i suportem millor les primeres impressions.

Trepitjar un estat islàmic sorprèn per la manera en què es fa públic el ritual de l’oració, i més si es tracta d’una gran ciutat. De sobte, tot s’atura i comença a escoltar-se, per la megafonia dels temples, la pregària; i açò passa a diferents hores del dia. Quan no s’entén què diuen els oradors, tot sembla boirós i inquietant, donant-se el cas de pensar que hi ha informacions estranyes que no podem descodificar. El mateix ritual ja sorprèn i incomoda el visitant que no sap com comportar-se.

Allò que no entenem ens sembla neguitós o, fins i tot, perillós. Quan hi ha gent que parla altres idiomes, ens sentim incòmodes perquè no entenem el missatge. Fins i tot, encara que l’entenem, si no és la nostra via d’expressió natural, podem pensar que se’ns escapa informació: expressions, llenguatge no verbal, actituds... Perquè entenem que hi ha voltes que no és fàcil separar-ho tot, tot i que, en el fons, sabem que es tracta d’un sistema de signes que ens permeten expressar-nos entre la nostra comunitat.

El llenguatge no és més que un codi, o siga, un contenidor d’informació. Podem pensar això si entenem que vestir-se és protegir-se del fred, o de la pluja, per exemple. Però sabem que hi ha tot un seguit d’elements –símbols, per exemple— que envolten estos actes i que es denominen cultura. Si ens centrem en la vestimenta, tot això s’elimina amb unes penyores denominades uniforme. Si ens centrem en el llenguatge, tot açò s’unifica amb unes penyores denominades llengües d’estat.

I escric açò simplement perquè hi ha una croada important contra els centres escolars públics per una causa que anomenen adoctrinament –ja hi vaig escriure altre article i no vull repetir-me. Però este adoctrinament només es dóna en les autonomies que tenen llengua pròpia! És graciós vore com a Murcia, a Andalucía, a Madrid o a Aragón no s’adoctrina ningú. I una cosa que està clara és que no es poden basar en els resultats de l’estudi PISA per carregar-se les altres llengües oficials, ja que no interferixen en els resultats de les matèries que s’avaluen i, a més, n’aporten de noves, com és l’aprenentatge d’eixes llengües. També resulta graciós vore com fa tres anys no s’adoctrinava ningú o com a Galicia no passa res d’açò.

Als estats islàmics hi ha les escoles alcoràniques, on els xiquets aprenen l’alcorà per poder-lo transmetre. Ací, els seminaris es troben buits mentre que les escoles concertades estan plenes i ben protegides per llei. Però ja he dit que no volia repetir-me.

Salut i doctrina

Salvador Sendra