Sembla que l’escena
política és últimanent confusa a nivell europeu. Allò de la dreta conservadora
i l’esquerra progresista sembla ja no tindre major acceptació. Històricament
l’esquerra optaba per un universalisme transversal, el seu món no eren els països
sinó les classes socials mentre que la dreta abogava per unes nacions fortes
que sovint acabaven enfrontades entre elles de manera dramàtica. Les dues
darreres Guerres Mondials del passat segle XX exemplifiquen bé això. Acabades
aquestes, seguia havent una polarització entre un bloc d’esquerres representat
per la URSS i el món capitalista capitanejat pels Estats Units d’Amèrica.
Després de la implosió de la URSS i una volta comprovat que el sistema no era
en la pràctica democràtic calien noves vies i vet ací que comença a arribar
gent nova que diu que refundarà tot: per exemple la famosa Tercera Via de Tony
Blair per a les esquerres o quan Sarkozy parlava d’un nou model capitalista
però amb impronta francesa, val a dir, il·lustrada...
Com dirien els americans, “is hard to kill the beast”
i els prejudicis prevaleixen per sobre tot allò que els vol substituir. Els
soviètics no van ser mai demòcrates perquè eren una extensió del tsarisme que
tampoc ho fou. En quant a Sarkozy, no va ser mai popular sinó que representava
a la dreta més rància, bevent cognac o xampany francès però estrictament
elitista. La victòria de Macron ha, però, descontrolat a tots. Aquell jovenet
amb aspecte intrascendent ha aconseguit imposar-se a partits i líders
acreditats en tan sols una legislatura i reclamant més Europa front a una dreta
que de cada volta és més nacionalista i una esquerra desdibuixada i que no
acaba de trobar un camí propi en les darreres dècades.
Macron parla de llistes
electorals transnacionals i se’n refot de a qui pertanyen les grans
corporacions. Per exemplificar-ho, gran part de la classe política i econòmica
francesa estava horroritzada per la compra per part de l’alemanya SIEMENS de la
molt francesa ALSTOM, especialitzada, com ara en la construcció del molt
emblemàtics trens TGV, els trens d’alta velocitat equivalents de l’AVE
espanyol. No li preocupa doncs, que la companyia siga alemanya o francesa sinó
eficient. En principi sembla bé.
El nou president
francès creu que ha acabat la època dels pares fundadors de la Unió Europea car
la van fer a esquenes dels seus pobles. Eren una mena de monarques il·lustrats
actuant per un bé suprem, la integració europea, per damunt d’uns pobles
altament nacionalitzats i alguns fins i tot directament nazis... La Segona Guerra
Mundial apenes havia acabat. Ara, segons Macron, cal més Europa i menys estats,
cal començar a pensar globalment. Ara bé, estan els diversos pobles madurs com
a per creure-s’ho?
Mentre se seguisca
votant en clau nacional mai podrà haver una Europa unida i forta i allò que ara
mateix més creix és una dreta nacionalista que explota les grans nostàlgies de
les grandeses perdudes. La gent té por i es refugia en allò conegut.
Acabarà Macron com
Blair o Sarkozy, un simple teoritzador més sepultat pel pes de la Història?
Sembla molt probable.
Lluís
Alemany Giner
Bucarest a 11 de
desembre del 2017.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada