LA MILI OBLIGATÒRIA

A França, hi ha un nou président des de fa uns mesos. Macron –així s’anomena— va ser ministre d’economia amb Hollande, l’anterior président socialista, tot i que seria millor puntualitzar l’adjectiu fent servir «del partit socialista». Macron ha sabut desentendre’s del seu passat amb Hollande per fundar una nova agrupació que es referma en la independència respecte a totes les altres, bé polítiques, bé econòmiques; o siga, liberal.

El xic, a banda de caure bé a la gent, es dedica a anar fent, se suposa que assessorat per tot un seguit d’intel·lectuals i joves ben formats que deuen viatjar amb una tauleta Apple, per ressuscitar la République i retornar-la allà on era i d’on no haguera hagut d’eixir mai. La seua vareta màgica és la de sempre: afeblir l’estat per afavorir el negoci privat que, a la fi, paga la ciutadania. S’aconseguixen quadrar els comptes a curt termini i, al llarg, Déu dirà, o Alà!

A França, un dels grans problemes és el de la integració de les minories de nouvinguts, tot i que ja siguen de segona o de tercera generació. Ho vam poder comprovar en els incidents ocorreguts fa uns pocs anys, en les manifestacions i els avalots que hi hagueren a les ciutats perifèriques de Paris i d’altres grans urbs de l’Estat. Poc després, i com va escriure el novel·lista Houellebecq, hi ha la fantàstica possibilitat de l’expansió de l’Islam per tot arreu a causa de la desil·lusió de la joventut amb la laïcité, una de les bases de la République, i amb el futur.

Macron vol tornar a fer una mili curteta però obligatòria. Jo no m’hi vull ficar, la veritat, perquè tot i que visite França un parell de voltes a l’any des de fa uns huit anys, encara no la conec bé i no sé de les seues febleses més immediates. És per això que només vull recordar que la revolta de l’Algérie es va donar, en gran mesura, per la joventut algeriana que hi feia la mili francesa –l’Algérie en formava part—, o que va formar part de l’exèrcit, ja que s’ha de dir que França acabava de fugir d’Indochine i els mateixos algerians que en van tornar van estar després encapçalant les revoltes a sa casa.

A partir d’ací, cadascú/na que propose el final que més li plaga recordant quines són les poblacions franceses amb una major taxa de natalitat i qui hi habita.

a) Amb la mili obligatòria s’inculcaran els ideals de la République allà on no han arribat, ni de manera natural ni per mitjà de l’educació obligatòria.

b) Amb la mili obligatòria massa gent pot aprendre tècniques i funcionament militars, amb la possibilitat d’afeblir la mateixa République des de dins.

c) Amb la mili obligatòria es busquen altres finalitats relacionades, bé la inserció social de la joventut, bé amb inculcació de valors i d’altres dogmes.

d) S’ho repensa i torna enrere.

Salvador Sendra

Presó permanent revisable: Què fem amb el mal?

He volgut deixar passar uns quants dies, abans de publicar aquest post. No es pot encetar un debat o una reflexió enmig de l'emotivitat, la fúria o en ànim exaltat. Això ho deixem per a la dreta espanyola, salvatges i carronyers com són. Però el tema no és per prendre'l a "guassa". Ni tampoc per despatxar-los des de la fe, des de la fe de qualsevol de les ideologies. Convé una reflexió a fons.

Fa poques setmanes al Congrés va tornar la iniciativa de revocar la presó permanent revisable. Justament amb tot l'enrenou de la detenció de l'assassí de Diana Quer. Un subjecte perillós, que havia intentat segrestar una altra xica, ficar-la a un maleter... i encara gràcies que no ho va aconseguir. El "Chicle" segurament, faltaria les anàlisis dels perits forenses, és un psicòpata. La dreta mediàtica espanyola, salvatge i carronyera, va carregar contra l'esquerra amb tot el "grogisme" que són capaços.

No obstant això, el tema mereix una reflexió a fons, i haig de reconéixer que no tinc una resposta totalment clara, encara que en els darrers temps, he canviat la meua posició. El Dret Penal té tres funcions bàsiques: dissuadir, castigar i reinserir. La primera d'elles, dissuadir, implica que qualsevol membre de la societat davant l'oportunitat de cometre un delicte ha de pensar que rebrà un càstig i que això serà suficient perquè no cometa el delicte –si vaig a furtar i pense que em passaré entre 1 i 3 anys a la trena, és molt probable que no furte-, és una funció que tracta d'avançar-se al delicte. La segona és castigar, una vegada s'ha comés el delicte, la societat considera que qui l'ha comés mereix un càstig, eixa seria la funció original i més genuïna de la pena. Finalment, sobretot des de la Il·lustració es considera que la pena ha de reinserir al delinqüent.

És una decisió política configurar un sistema penal. I tot sistema penal té una ideologia al darrere. Bàsicament des de la Il·lustració podríem dir que hi ha dos corrents. Una més dominant que posa l'accent amb la reinserció, amb penes més lleus, penes alternatives a la presó, mesures educatives siga quina siga la pena, fer la presó útil facilitant el treball, l'aprenentatge, etc. I una altra que posa l'accent en castigar, amb penes més dures, fins i tot pena de mort, cadena perpetua, endurint les condicions a la presó reduint el contacte amb altres presos, etc.

Al darrere d'aquests corrents hi ha una concepció o altra de l'Ésser humà. Els que travessen per la reinserció, tenen el concepte de l'Ésser humà basat en "el bon salvatge" i "la tabula rasa", és a dir, l'Ésser humà és bo per naturalesa, només les circumstàncies el porten a delinquir, i el cervell no té res escrit ni programat, tot és aprenentatge, per tant, un delinqüent pot aprendre altres conductes i deixar de ser delinqüent. En canvi els que opten per castigar, tenen una altra concepció de l'Ésser humà, la de Hobbes i "Homo homini lupus est", l'Estat és el garant de la convivència, i tot aquell que no accepte les regles ha de ser castigat, a més a més, amb duresa, perquè és dolent i no vol acatar la Llei, i com més exemplar siga el càstig els altres que tinguen temptació de delinquir seran dissuadits més prompte.

A grans trets aquest seria el punt de partida de la reflexió. Optar per una política o una altra és una decisió política, social, implica posar de manifest quina concepció es té de l'Ésser Humà i quina societat es vol. Però òbviament, no tot és tan bonic com la teoria exposa. Per una banda trobem que sovint les penes més greus, les polítiques dels "castigadors", no tenen cap efecte dissuasiu, a un delinqüent igual li fa que el condemnen a 50 anys de presó que a cadena perpètua, igual li fa que li posen una pena de mort que el condemnen a cinc penes de mort, en canvi alguns estudis posen de manifest que en penes més baixes s'aconsegueix un efecte dissuasiu més gran. Per una altra banda, l'objectiu de la reinserció no s'aconsegueix en moltíssims casos, i, per si faltava alguna cosa, està el tema, que a mi personalment em porta de cap, dels psicòpates.

Els psicòpates no tenen possibilitat de reinserció. Són els assassins en sèrie, són els violadors amb llarg historial, són els que peguen les palisses a les seues parelles sovint, els pederastes, etc. No sols aquests, també ho són molts dels que dirigeixen bancs i s'inventen coses com les preferents i donen l'ordre de robar els estalvis dels majors. Aquests individus mai es reinseriran. No hi ha educació per ells que valga. No hi ha treballs, ni obres socials, ni sensibilització per a ells que valguen. Estan al marge de tot. Estan per damunt del bé i del mal. I quan isquen de la presó, delinquiran amb tota probabilitat. Cal llegir sobre psicòpates, fer-se una idea del que són, del que diuen els investigadors, i aleshores hom no pot més que esglaiar-se davant aquesta gent. I fer-se la pregunta: I ara què?

Ara bé, sabent el que sabem: Que volem fer amb els psicòpates? Seguim amb la naïf política de reinserció? Els donem dues lliçons del que és una bona persona i ja? Que fer amb un delinqüent amb nul·la capacitat de reinserció? El soltem i que torne a assassinar, violar, maltractar, abusar de xiquets, etc.? Sí, sé que és dur d'assumir. En la majoria dels casos, 99% -perquè Robert Hare diu que l'1% de la gent és psicòpata i no tots els psicòpates són delinqüents només uns pocs, molt pocs, per sort- els delinqüents es poden reinserir, però, ¿què fem amb eixe 1%, els psicòpates, que són els més perillosos incontrolables i irreinseribles?

Òskar "Rabosa".

LA MÚSICA ÉS DÉU

L’altre dia –i no cal que em pregunteu ni qui ho escrivia ni on ho feia— vaig llegir l’afirmació del títol i, realment, no vaig poder fer altra cosa que combregar-hi perquè té tots els ingredients per a ser certa: transcendentalisme, llenguatge, interpretació, interiorització, reflexió, i moltes altres que hi podem afegir.

La música és Déu i nosaltres escoltem el seu missatge, de manera individual, expressat pels seus deixebles, i el desxifrem amb mètodes propis –la gran majoria de les persones— o a partir del nostre coneixement estètic i musical, per exemple, si som entesos. Tant fa escoltar-la en públic com en privat perquè allò que més ens transmet és tan personal que depén de molts factors, tant d’interns com d’externs. A partir de l’experiència, podem extraure conclusions que, si volem, compartirem amb altra gent i ens costarà de descriure perquè és difícil comunicar les sensacions.

Per als moviments més deteriorats de l’Islam, la música és el dimoni! Supose que la seua prohibició la causa, precisament, la llibertat d’interpretació que du associada, o el simple fet que siga un llenguatge que traspassa la censura i es filtra per l’enteniment de cada persona, tot i tractar-se, per als no-entesos –o per alguns dels ateus de la disciplina—, d’una sensació més que d’una vertadera concatenació de moviments i compassos ben estudiats i distribuïts.

Però ara jo ja no pense que la música siga Déu perquè, de ser-ho, es tractaria d’un Déu massa imperfecte i del tot inútil, si atenem que la humanitat necessita de la comunicació de doble sentit amb les divinitats. En el cas que ho fóra, eixa relació no estaria només estructurada en un sentit? Però, i si sóc jo qui vull parlar amb la meua deïtat per demanar-li alguna cosa? I és ací on està l’altre 50% la relació. L’afirmació anterior, la del títol, per interessant que puga semblar en un principi, no passa la tensió de l’experiència perquè, amb les noves religions, si ens cal un déu és perquè la seua funció està més vinculada a escoltar que actuar.

Salvador Sendra

Catalunya: deixar la rauxa, agafar el seny.

Tinc la sensació que el tema de Catalunya s'està convertint en un sainet, una tragicomèdia que pot acabar mal. Mal per al procés, és clar. En la vida és difícil assumir que les coses s'acaben, que hi ha etapes que cal tancar, que cal apartar-se i deixar lloc perquè altres continuen el camí. I això no s'està assumint des de l'independentisme.

Jo considere que el pla que va presentar Mas el 25 novembre de 2014 era l'òptim. Òptim per aquell moment. El va presentar a la “Conferència del president Mas "Després del 9N: Temps de decidir, temps de sumar”, que com es pot llegir a eixe link, no entrarem en detalls. Si farem un repàs d'allò que eren els pilars:

1. Després del 9-N calia obrir un nou temps. S'hauria de fer una consulta vinculant que l'Estat espanyol no permetia. Això passava per una convocatòria d'eleccions que serien autonòmiques. Aquestes eleccions es convertirien en una consulta.

2. Per a convertir-ho en consulta s'havia d'anar plegats grups i societat civil. Per això calia una llista única i calia un sol punt al programa: la independència.

3. Si guanyava la llista independentista, el govern eixit tindria una legislatura curta: un any i mig. Que seria aprofitat per a construir un Estat, i "en acabar el mandat de màxim un any i mig, el Parlament i el Govern promourien les noves eleccions catalanes, aleshores sí constituents, i, coincidint amb les noves eleccions per determinar el vot a cada formació política, convocarien un referèndum a fi que les ciutadanes i els ciutadans de Catalunya decidissen la proclamació definitiva del nou Estat amb ple coneixement de causa de com naixeria l'Estat català en el context europeu i mundial. A través d'aquest acte doble i únic, eleccions i referèndum, Catalunya exerciria la seua sobirania, amb l'aval novament de les urnes".

Aquest era el full de ruta de Mas. Oriol Junqueras va posar totes les pegues del món. Va fer una presentació posterior amb un programa pobre que va decebre molt. A la fi, es va fer una llista que no va ser única perquè la CUP no van participar, i el programa no va ser només votar la independència. Es van plantejar, això no obstant, com unes eleccions plebiscitàries, el tema central era l'aval a la independència. Els resultats van ser semblants a les darreres eleccions, gairebé un 48% dels vots dels partits independentistes. Plantejades com plebiscitàries, no hi havia majoria de vots per portar endavant el programa de Mas. No obstant això, hi havia una majoria absoluta de l'independentisme al qual s'havia de traure partit.

Mas no va poder ser investit. La CUP s'hi van oposar, i amb raó. Va arribar Puigdemont i va prometre estar-se díhuit mesos. Com no es podia convocar unes eleccions constituents, com havia previst Mas, ho canviaren per un referèndum vinculant. La legislatura havia de preparar eixe moment culminant. Però, o les coses no es van fer bé o van fallar els càlculs. Es va deixar tot per a última hora. I a partir del 6 setembre de 2015 es va precipitar tot per al referèndum del 15-O. Amb l'Estat actuant de la forma més contundent possible, i llevat de les hòsties del primer d'octubre, amb l'aval de la UE –aplicació del 155 de la CE, presó provisional dels membres del govern de la Generalitat, etc.-.

El 155 de la CE va suposar la convocatòria de les eleccions al 21-D. Amb el resultat que hi ha ara mateix, després que els partits independentistes decidiren presentar-se, aquesta vegada CiU-PDeCAT i ERC per separat. El resultat el mateix que hi havia. La campanya ha estat enrarida i ha sigut prou destrellatada. Ara arriba l'hora de fer Govern, i Puigdemont vol ser investit president. Com que està exiliat vol ver per videoconferència. ERC i PDeCAT mantenen relacions enrarides. L'informe jurídic dels lletrats del Parlament diuen que no és possible la investidura telemàtica i que tampoc poden delegar el vot els que hi són a la presó. Discutible però és el que hi ha. No obstant això, seria ridícul i poc seriós tenir un president que governa per videoconferència. I si Puigdemont torna investit President, anirà a la presó. Tot plegat és un cul de sac. No porta a cap lloc.

Paga la pena tornar a l'estratègia de tensió del 6 i 7 de setembre? No seria més raonable que tots els que han portat el procés fins ací ho deixaren ja? No seria millor que altra gent, gent nova, portara un nou projecte i l'executara?

Amb els fets del dia 1 d'octubre es va acabar una etapa. Aquella etapa que s'inicià amb la conferència del 25 de novembre de 2015, de Mas, ha mort. L'independentisme ha de superar el 50%, i li falta poc. Si els darrers dies eren dies per a la rauxa -amb els fets del 6 i 7 de setembre, la preparació de les urnes i paperetes per tal que la Policia i la Guàrdia Civil no les trobaren, etc.- ara cal tornar al seny. I per això, tots els que han sigut protagonistes de la rauxa s'haurien d'apartar. Nou temps, nova etapa, nou projecte, amb una nova gent, sense abandonar l'objectiu.

Òskar “Rabosa”.

L’INVENT DE LA FELICITAT

Si hi ha un invent a qui els humans i les humanes deuen un reconeixement constant i ben merescut, eixe no és l’aconseguit ni per la producció en cadena del fordisme ni per la del warholisme, tot i que li deguem al primer la possibilitat de consumir productes molt especials a preus tan raonables que, de no ser per la seua cadena de muntatge, no hauria sigut possible fer-los arribar al més comú dels mortals, i al segon, que qualsevol puga permetre’s tindre una obra d’art a casa, tot i que això ja ho havien iniciat els gravadors amb les seues sèries.

No obstant això, i per a la gent a qui li agrada la taula, si hi ha hagut un invent realment interessant, eixe ha estat el congelat. Vos imagineu un Nadal sense gambes? Impossible, veritat? Hi ha gent que en menja de fresques, com també hi ha gent que conduïx un cotxe fet a mà o que compra una obra d’art única, perquè en el món hi ha de tot. Però, d’altra banda, la resta de mortals poden assemblar-se als primers quan ja tenen el producte al plat en la mesura que poden pensar que un Fiat Punto també et du on vols, o que el gravat té un gran valor estètic important.

Els dos triomfadors de la classe mitjana han estat més que merescudament lloats i condecorats per, primer, esta classe mitjana i, segon, per qui ha guanyat molts diners amb la venda de la seua producció, que segurament no pertany al nomenat sector social. Però, del senyor o senyora que va inventar les gambes congelades ningú en parla, tot i que ha estat el/la protagonista de cada Nadal per a la gran majoria de persones i de llars.

Popularitzar les gambades quan no hi ha vaixells a la mar és, des del meu punt de vista, el més gran invent del món. I no perquè a mi m’agrade menjar-ne, com tampoc m’agraden les peces de Warhol ni els Ferrari –hehehehehehe— sinó perquè gaudisc mirant totes eixes cares rogenques que transmeten els efluvis del marisc barrejat amb Freixenet o Codorniu. Això sí que m’agrada, i molt. Des del meu punt de vista, eixe és l’esperit de l’ànima!

Salvador Sendra

LA DESAPARICIÓ DE LA NOBLESA

Què ha passat amb els nobles i grandes de España en els darrers temps d’incertesa i de perill per al regne? Perquè una cosa que hem de tenir en compte és la implicació que comporta sostenir el càrrec –diguem-ne títol— nobiliari. A l’hora de rebre la condecoració, tothom és feliç i implicat amb el sistema però, una volta rebuda, sembla que la gent es desentén dels principis de l’honor i del vassallatge que comporta.

Recorde haver llegit fa poc un article de l’últim duel celebrat per qüestió d’honor, a França, en què dos hòmens es van enfrontar a primera sang en un duel d’espases. El jutge va haver d’intervenir perquè un d’ells, el ferit, sembla que no va entendre això de la primera sang i volia seguir lluitant fins a una segona, o una tercera, o l’última gota: qui sap! Però, he escrit això d’últim, recordeu-ho. La justícia suplix l’honor, diuen ara, però, no és la noblesa, precisament, una qüestió de lleis, ni de drets, tot i que sí que ho és de deures.

La fusta noble, l’ànima noble, l’esperit noble, la noblesa en si... tot allò que conté dita paraula no pot ser roí. Un noble, per tant, tampoc ho pot ser. Però, en una societat basada en el Dret, en la representació democràtica i en els valors socials, com podem encaixar l’anacronisme honorífic? Efectivament: perquè hi ha una monarquia que, al cap i a la fi, està sobre tot. No obstant això, no em negareu que l’actual noblesa no fa res per enorgullir el monarca –figura a què deuen la seua aristocràcia.

L’Estat es fa péntols i, amb ell, l’autoritat reial. Mentre, els nobles, que tenen el deure moral de lluitar per mantenir l’ordre social i jeràrquic, es troben tots desapareguts; o quasi tots perquè n’hi ha hagut dos o tres que sí que han estat a l’alçada de tan digna nominació: Vargas Llosa, Javier Godó i No-se-què* de Marichalar –de qui no estic convençut que forme part de tan il·lustre bressol. Els dos primers van defensar amb capa i espasa la seua monarquia sense aturar-se a avaluar les conseqüències. De l’últim, no sé què dir perquè, si els altres ja se’n van empassar de la ratlla amb tan digna empresa, de Marichalar ni en parle. No obstant això, només cal ara subratllar la noblesa de les seues ànimes, de la seua fusta, del seu esperit i de la seua empresa, així com l’honor amb què han actuat; i sense sang!

*Álvaro, li diuen Álvaro!

Salvador Sendra

LES MALDATS DE TWITTER

Constantment, hi veig aparéixer a la premsa comparacions entre diferents delictes que provenen de fonts totalment diferents i que intenten comparar coses del tot incomparables: delictes de sang amb altres de fiscalitat, delictes d’odi amb penes per excés de velocitat, delictes de rebel·lia amb altres de terrorisme, etc. A tot açò se li pot dir demagògia perquè, com tots i totes sabem –o hauríem de saber—, la demagògia la fan els polítics però no la poden fer els juristes, o no deuen... La seua medicina la van crear a l’Antiga Grècia i es va denominar Lògica. Però açò forma part de la Filosofia i cal recordar que és l’assignatura a destruir en l’educació del conjunt d’Europa!

Però hi ha alguna acusació, i sembla que hi ha hagut fins i tot condemnes, que estan molt relacionades amb l’ús que s’hi fa de les xarxes socials. El cas es troba, per allò que he pogut llegir, majoritàriament vinculat al Twitter, i tot apunta que la xarxa social esmentada és la més perillosa de totes. La solució seria ben fàcil si la gent abandonara el seu ús... No obstant això, i per explicar la meua proposta, he de dir que jo no en tinc, ni crec que me’n òbriga cap, de compte.

Un amic, l’altre dia em deia que m’aniria bé un compte, perquè pensa que sóc àgil i tinc capacitat de síntesi a l’hora d’explicar un problema, o de prendre posició en una opció qualsevol. Doncs, precisament per això no me n’obriré cap, de compte! Hom ha de treballar les habilitats que no li són tan fàcils per poder accedir a una major quantitat de possibilitats. Si se’m donara bé apujar als arbres i, per esta raó, em negarà a caminar, finalment perdria el caminar, el meu cos es deformaria i, finalment, patiria malformacions i altres dolències; i tot això, pensant que sempre hi haguera arbres per trepar.

La utilització de Twitter per a difondre una opinió, ja és en si ja mateix un disbarat. Pense que una persona que es puga explicar amb dos o tres línies, de manera coherent i sense deixar dubtes sobre la seua posició es troba més prop d’un primat que d’un humà tal i com el volem conéixer. Omplint línies i línies, com per exemple en el present cas, sempre es queden fils penjant; doncs imagina’t en un titular! Les idees necessiten de molts arguments per convéncer i de molts detalls per encisar el presumpte convençut.

Però, tal i com he començat el present escrit, crec fermament que el problema dels delictes de Twitter és precisament que no s’hi pot argumentar un pensament complex i, si es vol, revolucionari, en tres línies: els malentesos i les interpretacions dolentes són inherents al format escollit, cosa que supose que els jutges i les jutgesses han d’esbrinar en cada cas. Per contra, esta xarxa ens apunta que la gent llig, però llig un determinat format i uns determinats autors que li provoquen reaccions immediates, o siga, irracionals.

Salvador Sendra

Gènere-Matriarcat: l'única alternativa al Heteropatriarcat*.

La gent, poca, amb la que solc parlar de temes, per dir-ho d'alguna forma, més profunds, sap que als darrers temps he fet una cabussada dins del feminisme. Més enllà dels memes, més enllà de les xorrades i lemes, he volgut endinsar-me dins de la teoria, d'aquelles idees que hi han transformat el món. Açò perquè els memes, els twitts, la propaganda, etc., el que tracta de filtrar-se a la societat, em semblava pueril, mancat de trellat, desnaturalitzat, etc. Em resultava com els crits dels comunistes dels '70 i '80, gent que parla l'unió de proletariat del món, de tombar el sistema burgés, etc., sense entendre que és el valor treball, el fetixisme de la mercaderia, l'acumulació originària del capital, etc. És a dir, aquells que ni saben ni coneixen els conceptes bàsics del marxisme, però són fervents creients. Com els catòlics que prenen l'hòstia sense saber de la transsubstancio.

Amb eixe ànim, el de conéixer quins són els elements fonamentals del feminisme actual: moltes dones -i homes- feministes encara creuen que el feministes encara creuen que el feminisme defensa els valors de la primera onada, quan estem en la tercera i comença a parlar-se de la quarta. Com jo també anava perdut, vaig començar a llegir des de "El segon sexe" cap endavant. Buscant les obres fonamentals i les que han marcat el pensament feminista des d'aleshores. En aquest camí he arribat a les següents conclusions:

1) Almenys des del Neolític s'ha instaurat un sistema patriarcal, que oprimeix a les dones, les tracta com a cosa –res que en deien els romans-. Les dones si s'han mantingut, ha sigut només com a màquines de procrear, sense tenir cap altra funció. Les diferents cultures des de l'antiguitat fins ara, han establert sistemes de submissió de la dona. Hobbes va dir que, L'home era un llop per a l'home, eixa afirmació és en part falsa perquè en determinats casos s’ajuden mútuament. Però el que sí que és sempre cert: L'Home és un llop per a la Dona.

2) L'Home no canviarà mai. Sempre abusant de la seua força física imposarà sistemes d'opressió cap a la Dona. Mentre l'Home siga Home, mentre no evolucione cap a una altra espècie diferent, l'Home matarà a les dones per ser dones, violarà, abusarà sexualment, les assetjarà, i imposarà el sistema heteropatriarcal. Tot Home és un potencial violador, maltractador o assassí de Dones per ser Dones.

3) Per si açò no fóra prou, la biologia ha imposat càrregues a les dones. Com tenir la regla i parir. D'aquestes càrregues les dones també s'han d'alliberar. Doncs, la maternitat implica que la dona s'haja de fer càrrec dels fills, també perquè l'home la reclou a aquestes tasques. Les dones s'han d'alliberar de les càrregues de la biologia abans d'alliberar-se de les càrregues socials.

4) No existeix el sexe més enllà del dimorfisme biològic físic, més enllà dels òrgans sexuals ja no hi ha res més. L'heterosexualitat és una imposició social, tots som bisexuals, però la societat fa que reprimim els nostres instints naturals i que ens comportem com heterosexuals.

Totes les reivindicacions feministes tenen com a eix eixos quatre punts. Bé parlem de violència masclista o de violacions, bé de diferència salarial o sostre de cristall, o bé de qualsevol altra opressió a les que estan sotmeses les dones, ens movem dins dels punts establerts anteriorment.

Diagnosticat el problema cal ara saber si hi ha alguna solució o no. Com hauria de ser una societat on les dones no foren sotmeses pels homes? Bé, després de les lectures fetes, he arribat a la conclusió, la solució passa per Gènere-Matriarcat. El Gènere-Matriarcat, és a dir, l'antítesi de l'heteropatriarcat és l'única cosa que pot salvar a la Humanitat. La discriminació positiva s'ha demostrat un fracàs, de la mateixa forma que també han sigut les quotes a la política, a l'administració, als consells d'administració de les empreses, etc. Els sostres de cristall, s'han demostrat de formigó, intrencables. 

Cal anar més enllà, al Gènere-Matriarcat. Per assolir el Gènere-Matriarcat cal prendre les següents mesures:

1) Cal alliberar a les dones de la tirania de la biologia. Tota la ciència s'ha d'enfocar a què els xiquets nasquen sense relacions sexuals –cosa que la tècnica ja ha assolit- i sense embaràs, cal un úter artificial. Ningun nadó ha de ser concebut per cap dona. Així, s'allibera a les dones de les incomoditats de l'embaràs i de les seues conseqüències socials –no caldrà esmentar-les ja sabeu a què em referisc-. Fins que això siga tècnicament viable, les dones que vulguen pariran fills que seran criats per "la tribu", açò és, pel conjunt de la societat.

2) En segon lloc, cal que les dones preguen el control del poder, de tot el poder a tots els estaments socials. Els homes han de cedir el poder. Des del control dels bancs i grans corporacions al control de Governs. Com és obvi, s'ha de començar pels governs. Cap home ha de poder accedir a càrrecs públics de primer ordre. Així els primers llocs (p.e. alcaldies, presidència de CCAA o regions, de Governs de l'Estat, de Parlaments, d'òrgans de Jutges, etc.) seran ocupats per dones; en els següents escalafons serà com mínim 70% dones i 30% homes, donant preferència a la diversitat cultural, és a dir, els heterosexuals purs –que encara no han obert la seua ment- seran els darrers en ocupar lloc: aquesta proporció es mantindrà en tot tipus d'Assemblees i d'òrgans col·legiats.

3) L'educació ha de ser "unisex". Sense distingir xiquets i xiquetes. Els xiquets que mostren signes de més violència, o els adolescents que mostres signes de masclisme, rebran una educació especial, si amb això no es poden controlar, hauran de ser portats a camps de concentració per a homes, fins que hi haja una cura. Altre element essencial és que a l'educació, se'ls educarà lliures de gènere, perquè cadascú trie la seua opció: estarà prohibit preguntar als infants si és mascle "si ja té núvia", i si és dona si "ja té nòvio", no se'ls preguntarà res, i en cas de preguntar-se,  als xiquets se'ls preguntarà per "noviet" i a la xiqueta per "nuvieta". Se'ls fomentarà el que tinguen relacions homosexuals, sobre tot perquè una autèntica feminista no pot anar al llit amb un home.

4) La violència que pateixen les dones per ser dones s'ha d'acabar. Quan es denuncie a un home per violència haurà de ser condemnat en 24 hores, i haurà d'anar a un camp de reeducació, si no pot ser reeducat, acabarà a un camp de concentració de per vida. Les mesures de protecció seran instantànies. En cas d'assassinat d'una dona per un home, aquest ha de ser posat a un camp de concentració en menys de 12 hores, les mesures per aquests seran extremes. En cas de violació, la castració física i química ha de ser la pena, a més de posar-lo a un camp de concentració òbviament de per vida. Totes les sentèncias recolliràn sempre: “Li va pegar perquè era Dona”, “La va matar perquè era Dona” o “La va violar perquè era Dona”, com a fet únic provat.

5) Queda prohibida la prostitució femenina per ser denigrant cap a la Dona. Els homes que vagen de putes seran castigats, amb penes elevades de multa, i a més a més hauran d'anar a cursos de formació. Si reincideixen, si no deixen eixes pràctiques, seran enviats a camps de concentració.

4) Les relacions sexuals han de quedar consensuades prèviament, el conegut "Sí, és Sí". En les relacions heterosexuals tot ha de quedar prèviament pactat, què es pot i que no es pot fer, quins besos, quins tocaments, etc., l'estàndard que ha establert la Universitat de Califòrnia. Qualsevol que isca del pactat serà considera abús o agressió sexual, segons de la conducta que es tracte. La denúncia de la víctima serà suficient per a la condemna de l'home i no caldrà cap altra prova. Queda així mateix prohibida la pornografia, que és una escola de violadors i de tractar a la dona com objecte.

5) Els homes denunciats per violència de gènere, i els masclistes reincidents, així com aquells que en el seu dia a dia abusen de micromasclismes i no puguen ser reeducats, acabaran a un camp de concentració, amb quads, motos, etc., i sense pornografia ni res semblant. A tots aquests se'ls prohibirà la reproducció, i els seus fills mascles seran objecte d'un seguiment especial, per si hagueren pogut aprendre eixes conductes i reproduir-les, o si per alguna circumstància hi haguera algun gen que els portara a aquestes coses.

6) A l'hora d'accedir a llocs de feina, les dones tindran sempre prioritat, siga quina siga la feina. En els esports, l'esport femení tindrà prioritat als mitjans de comunicació, fins a deixar el masculí com a marginal, els salaris dels esportistes s'igualaran d'entrada.

Aquests són algunes, i no tots, de les mesures essencials de la nova societat gènere-matriarcal. La conclusió és la següent:

L'heteropatriarcat és fonamenta amb l'abús i exclavització de l'Home cap a al Dona i en la utilització sexual de la Dona per l'Home; per posar fi a això, la Dona ha de ser el nucli de la societat i l'Home ha d'ocupar un paper absolutament marginal, prescindible. La societat ha de ser com si no existiren homes ni dones, per això els homes masclistes han de ser erradicats. Per aconseguir-ho l'únic camí és  el Gènere-Matriarcat.

*Aquest post recull les meues conclusions personals després de fer una exploració pels principals textos del feminisme. Aquest post és una síntesi (no en sentit hegelià) de les conclusions a les que s'arriba després de llegir, especialment, obres com: El segon sexe, Simone de Beauvoir; Sexual Politics, Ken Millet; La dialéctica del sexe, Shulamith Firestone; El mite de la bellesa, Naomi Wolf; El gènere en disputa, Judith Butler; articles de Celia Amorós per la xarxa; recerca d'articles de la web Biblioteca Virtual Omegalfa; articles un bon grapat d'articles de Julie Bindel a The Guardian; un altre bon grapat d'articles de Barbiejaputa; el blog Locas del coño; i recerques per internet de pàgines feministes, que ara no recorde bé. Obvi que no censuraré cap comentari, però no contestaré cap comentari de ningú que no haja llegit com a mínim els texts citats.

Òskar "Rabosa".