L’INVENT DE LA FELICITAT

Si hi ha un invent a qui els humans i les humanes deuen un reconeixement constant i ben merescut, eixe no és l’aconseguit ni per la producció en cadena del fordisme ni per la del warholisme, tot i que li deguem al primer la possibilitat de consumir productes molt especials a preus tan raonables que, de no ser per la seua cadena de muntatge, no hauria sigut possible fer-los arribar al més comú dels mortals, i al segon, que qualsevol puga permetre’s tindre una obra d’art a casa, tot i que això ja ho havien iniciat els gravadors amb les seues sèries.

No obstant això, i per a la gent a qui li agrada la taula, si hi ha hagut un invent realment interessant, eixe ha estat el congelat. Vos imagineu un Nadal sense gambes? Impossible, veritat? Hi ha gent que en menja de fresques, com també hi ha gent que conduïx un cotxe fet a mà o que compra una obra d’art única, perquè en el món hi ha de tot. Però, d’altra banda, la resta de mortals poden assemblar-se als primers quan ja tenen el producte al plat en la mesura que poden pensar que un Fiat Punto també et du on vols, o que el gravat té un gran valor estètic important.

Els dos triomfadors de la classe mitjana han estat més que merescudament lloats i condecorats per, primer, esta classe mitjana i, segon, per qui ha guanyat molts diners amb la venda de la seua producció, que segurament no pertany al nomenat sector social. Però, del senyor o senyora que va inventar les gambes congelades ningú en parla, tot i que ha estat el/la protagonista de cada Nadal per a la gran majoria de persones i de llars.

Popularitzar les gambades quan no hi ha vaixells a la mar és, des del meu punt de vista, el més gran invent del món. I no perquè a mi m’agrade menjar-ne, com tampoc m’agraden les peces de Warhol ni els Ferrari –hehehehehehe— sinó perquè gaudisc mirant totes eixes cares rogenques que transmeten els efluvis del marisc barrejat amb Freixenet o Codorniu. Això sí que m’agrada, i molt. Des del meu punt de vista, eixe és l’esperit de l’ànima!

Salvador Sendra