EL CONTROL DE LES NOSTRES VIDES

La dependència humana de les noves tecnologies és un fet que pot arribar a inquietar, per una senzilla raó: perquè darrere de les noves tecnologies també hi ha humans, i potser amb massa poder. El control de moviments és gairebé absolut, ja que es pot saber on se situa un dispositiu mòbil en qualsevol hora del dia, així com els desplaçaments, tant interns com externs que podem realitzar els usuaris quan el duem damunt.

A mi, la veritat és que tot açò mai no m’ha preocupat, ja que he pensat que una persona com jo no té la més mínima importància o, si escau, puc arribar a ser contraproduent perquè els meus hàbits haurien de resultar fins i tot sorprenents per a les potents empreses de comerç. Però l’altre dia hi va haver un detall que em va fer repensar el control absolut: em va eixir una publicitat del tot estranya...

És normal –tot i que no ho hauria de ser— que t’aparega publicitat d’un producte quan tu n’has estat recercant informació a Internet. Obris un diari digital i una part dels anuncis és de coses que es creu que et poden interessar, com per exemple, si has estat buscant vols per anar a Corea del Nord, t’hi apareixeran anuncis d’hotels coreans, o si estàs interessat a comprar un àtic a Manhattan, amb vistes sobre Central Park, quan entres a l’ABC hi haurà publicitat sobre àtics de Manhattan amb panoràmiques fantàstiques. Però el problema es troba quan tu no hi has buscat res, a Internet.

Al voluntariat, tinc una aprenenta amb qui compartisc una amistat: un xic indi. L’altre dia, mentre parlàvem, el vam estar anomenant i vam tractar el tema d’algun viatge anterior a l’Índia i la possibilitat de tornar-hi. Sembla que el company pensa a tornar a l’estiu i sempre pot resultar interessant acompanyar-lo unes setmanetes, però –repetisc— tot va quedar en unes paraules.

L’endemà de la conversa, quan vaig visitar els webs d’alguns periòdics per assabentar-me de l’actualitat, tatxan!: hi havia propaganda d’hotels a l’Índia! Ara, i com diuen al meu poble, n’hi ha per cagar-se i no torcar-se.

Salvador Sendra

ARA VOS CONTARÉ UNA MENTIDA

La decadència de la mentida no ha estat mai una bona notícia o, sinó, que li ho pregunten a Oscar Wilde. L’escriptor, a banda de les seues famoses novel·les, té un xicotet assaig que es titula precisament així, La decadència de la mentida, en què analitza les grans obres de l’engany i la seua perdurabilitat, si més no, en la nostra consciència, fins al punt que ho solem confondre amb la veritat que, per esmentar-la d’una manera platònica, o plotínica, o panofskyana, es pot denominar com a idea, en la seua vessant més pura, o causa primera. La resta, si són representacions, pitjor encara perquè, d’una falsedat, qualsevol imitació ha de ser falsa, com a matèria, i vertadera, com a forma. Per tant, allò que entenem com a imitacions són l’única realitat, o veritat, perquè, ja d’entrada, no se li pressuposa cap essència.

No obstant això, i sabedors com som de la gran importància de la falsedat, sempre hi ha gent que s’entossudix a negar-la, o a oposar-se a la seua utilització, més que siga com a pal·liatiu. La mentida és tan potent i tan gran que només resta per a la veritat el camp de la imitació o, si escau, un xicotet espai en la imaginació de les persones; i no de totes. Oposar-s’hi és una mica estúpid i del tot ineficaç perquè, a poc que ens analitzem, i que analitzem allò que fem i diem, en serem sabedors i, a més, ens adonarem que som uns falsos i uns mentiders en essència.

Sense la mentida el món no podria funcionar com l’entenem ara perquè no hi hauria humans que l’habitaren. El reducte de la veritat, de situar-se en algun indret, es troba només en la contemplació, si és que es realitza sense la més mínima intenció. Tot allò que implica una decisió, o una indagació, o una hipòtesi, ja és fal·laç en si mateix perquè el punt de partida és una il·lusió o un principi que no ha estat provat encara, cosa que és semblant. I per a rematar tota la mentidera argumentació desenvolupada en el present text, només cal dir que la voluntat que Schopenhauer relacionava amb l’activitat humana és una mena d’esclavitud que situa l’individu en l’excés de racionalitat. I, sí: he escrit racionalitat! Perquè si per a uns l’humà és un ésser fantàstic, per a altres és un ésser racional, o siga, fantàstic, també.

Salvador Sendra

UNES QUANTES CURIOSITATS

Sovint es fa servir una acció concreta per generalitzar la conducta de qualsevol col·lectiu. A França, que d’açò en saben molt, quan les dones anaven a llavar als safareigs hi solia haver cartells que deien: «soyez propres, parlez français». La curiositat, si més no, rau en la ubicació dels cartells, perquè sembla que el sabó no feia bé la seua tasca netejadora i, a més, era l’estat qui desinfectava.

En un poble que ara no ve al cas, hi havia ahir un cartell, a l’església més cèntrica, que tractava sobre la comunicació de la parella –supose que la del matrimoni heterosexual— en què s’hi podia entendre que s’hi feien una mena de teràpies per millorar tot eixe procés de desgast que se li suposa a la convivència. El terapeuta, com no, era el rector de dit indret, que d’això en deu saber molt. La curiositat de la ubicació dels cartells i de les teràpies tampoc decep!

A Internet he pogut vore una imatge on, en un suposat bosc d’algun lloc de Castilla –perquè estava escrit en castellà— un cartell explicava que els animals no embrutaven el seu voltant i recomanaven als visitants que es comportaren com a animals quan s’endinsaren en la natura. A tot això, espere que el cartell estiguera fora de la zona natural perquè, que jo sàpiga, els animals no saben llegir! A més, si tenim en compte el primer escrit, el cartell, per a ser del tot efectiu, hauria d’estar escrit en francés.

Finalment, hi ha una mena de recurs retòric que equipara el sexe per plaer amb el que practiquen els animals. La fal·làcia ens recorda que els humans estem per damunt dels animals en l’escala natural i que els animals follen per follar, fent cas a allò que entenem per instint. No obstant això, m’agradaria escriure que la situació és totalment contrària, ja que el sexe dels animals és tan simple que es dedica només a la reproducció, mentre que a l’humà no li cal de períodes ni de zel per a follar; ho fa per pur plaer, i sense estacions. Ara bé, el problema de les parelles incomunicades –o un d’ells—, no podria estar en la seua relació sexual? Potser follen com a animals, o siga, una o dos voltes a l’any!

Salvador Sendra

A favor de les teràpies alternatives.

Aquesta setmana passada hi ha hagut una polèmica respecte a les anomenades teràpies alternatives i sobre la desprotecció de la ciutadania vers aquestes pràctiques de pseudomedicina. El cas és que un xic, amb uns 21 anys, tenia leucèmia i va anar a un naturòpata, segons diuen, seguint les indicacions del naturòpata, que li va cobrar 4.000 €, va deixar el tractament de quimioteràpia i va morir. La família del xic va denunciar el naturòpata acusant-lo d'homicidi per imprudència greu i intrusisme laboral. El jutge va considerar que no hi havia cap dels dos delictes i va absoldre.

Això va meréixer, fins i tot, un editorial de El País, i a diverses ràdios i televisions se n'ha parlat. Els arguments dels mitjans de (des)informació, bàsicament giren que aquestes coses suposen una desprotecció dels malalts, que aquesta gent enganya i que un malalt en eixes situacions s'agarra a qualsevol cosa en la seua desesperació i aquesta gent el que fa és aprofitar-se'n d'ells.

Aquest cas em recorda a una altra sentència del Tribunal Suprem, molt semblant, i aquell cas el Suprem va absoldre per estafa (per això en aquest cas ningú va plantejar l'estafa). La situació era la següent, un curandero va dir un malalt terminal de càncer que es curaria, si ell li feia alguna cosa de màgia –no recorde bé quina- va cobrar uns 18.000 euros. Un dels elements essencials perquè hi haja estafa és l'engany, l'estafador ha d'enganyar a l'altra persona, en aquest cas, el Tribunal Suprem va dir que no hi havia engany suficient, que si havia pagat per un truc de màgia pensant que es curaria, era tan ridícul que no podia enganyar a ningú, es perquè era un babau -el TS no va dir babau però s'enten-.

El Tribunal Suprem va fer bé en absoldre, i el jutge que ha absolt al naturòpata aquest també. I l'Estat no n'ha de fer res. Ni endurir lleis, ni prohibir res. Les persones han de ser lliures i carregar amb les conseqüències de les seues decisions fins i tot quan els poden portar a la mort. L'Estat ha de posar la medicina per curar, els metges i els hospitals, però si hom decideix no anar a un hospital, i en contra dels criteris dels metjges, prendre herbes o fer una dieta, o prendre aigua, o creure que es curarà mitjançant els resos d'un curandero beneit per la Verge o per Déu, això ja és problema d'ell. No és un pobre indefens, és una persona adulta –per a la protecció de menors ja hi ha mecanismes-, que conscientment o temeràriament pren una decisió. Si paga per això, és el seu problema.

L'Estat no deu protegir a ningú de si mateix. Les creences han de ser lliures. Òbviament, l'Estat no déu entrar a fomentar aquest tipus de conductes, però no deu prohibir-les. L'homeopatia és absurda des del punt de vista científic, però els científics també expliquen els efectes placebos. Si hom va a un homeòpata i sent millor amb l'aigua xirles que amb paracetamol, ¿perquè no n'ha de prendre? El mateix amb herbes o amb imposició de mans. Si hom cobra per això, doncs serà moralment reprovable per a molts, però segur que la persona que reb la teràpia, si es sent bé, no li dolen els diners. Si hom acaba morint, ell mateix ho ha decidit. Sí, la culpa no és del curandero o naturòpata o qualsevol terapeuta alternatiu, la culpa és de qui pren la decisió. No hi ha desesperació que ho justifique. Hi ha llibertat per a triar, fins i tot, dins la desesperació.

Però a més a més, hi ha una demanda d'aquestes pràctiques. Qualsevol que llegisca d'antropologia s'adonarà que aquestes pràctiques porten acompanyant a l'Ésser humà d'ençà que camina per la Terra. El cervell de l'Ésser humà és receptiu a aquest tipus de creences, que no difereixen en res de les religioses. No hi ha lògica, ni hi ha res de racional en elles, però estan arrelades en l'Ésser humà. L'únic límit per què s'ha de preocupar l'Estat és que no afecte a tercers, és a dir, que per portar a terme una curació no s'haja de matar o fer mal una tercera persona –com les creences dels africans sobre els poders dels albins, arribant a matar-los, esquarterar-los o mutilar-los-. La resta, allà cadascú amb el que vulga creure.

No hi ha cas. Diuen que hi ha un proverbi àrab que diu: Si m'enganyes una vegada, és culpa teua; si m’enganyes dues vegades, és culpa meua. Bé, sovint a la primera vegada ja és culpa de qui es deixa enganyar. I en tot cas: Cal viure i deixar morir.

Òskar "Rabosa"

INSTAGRAM O LA DECADÈNCIA ABSOLUTA

Repensant encara les teories de Weber sobre l’origen protestant del capitalisme, he obert el meu compte d’Instagram... He revisat alguna de les imatges que hi ha –normalment d’altres comptes vinculats al meu— i no he pogut evitar fer l’afirmació amb què encapçale l’escrit: vertaderament, si les noves xarxes socials són un mirall de la societat, i si la societat se sent reflectida en elles, el temps de capitalisme que resta són, més bé, faves comptades.

Vestits que freguen l’esperpent, imatges del tot irreals que busquen reflectir paradisos –i cal recordar que el món ja sobrepassem els set mil milions d’ànimes!— perduts i solitaris, menjars insípids i vegetarians plens de colors, còctels que no se’ls prenia ni el mateix James Bond, prototips de cotxes fantàstics, tatuatges... I tot això aportat per gent que, se suposa, és la referència de molts milers de persones. Poca ironia, poca intel·ligència i poca discreció és, en principi, allò que destaca. Per contra, l’exhibició, o la poca inhibició, i la mentida són les seues premisses més detectables.

Sense entrar en el detall anecdòtic sobre els meus gustos –ja que encara em pot agradar la xarxa que analitze— perquè això no ve a compte, allò que destaca per damunt de tot és l’ostentació, i és ací on s’aprecia la feblesa del sistema mateix. D’altra banda, i per pensar que l’engranatge encara funciona, hauríem de saber si, realment, les elits s’hi troben reflectides o si, solament, hi apareixen un seguit de pobres desgraciats –i faig valer en el dubte la vertadera significació de la paraula gràcia, o de la seua mancança— que són, en definitiva, una simple deriva sense importància dels seus fonaments ideològics.

Ara bé, com que jo no vull deixar el resultat en tables, intentaré aportar un últim element; un comodí que m’atorgue una victòria clara: Donald Trump és el president dels EEUU! I si hem de parlar d’ostentació o d’exhibició, pense que no ve malament posar-lo en valor. Perquè, si ací es pot trobar la clau de la solució, també s’hi pot vore com el liberalisme neocon –per dir-ho d’alguna manera— ha trencat definitivament la sòlida base teòrica weberiana per endinsar-se en les obscures i tenebroses misèries del món de la llum i dels focus.

Salvador Sendra