INSTAGRAM O LA DECADÈNCIA ABSOLUTA

Repensant encara les teories de Weber sobre l’origen protestant del capitalisme, he obert el meu compte d’Instagram... He revisat alguna de les imatges que hi ha –normalment d’altres comptes vinculats al meu— i no he pogut evitar fer l’afirmació amb què encapçale l’escrit: vertaderament, si les noves xarxes socials són un mirall de la societat, i si la societat se sent reflectida en elles, el temps de capitalisme que resta són, més bé, faves comptades.

Vestits que freguen l’esperpent, imatges del tot irreals que busquen reflectir paradisos –i cal recordar que el món ja sobrepassem els set mil milions d’ànimes!— perduts i solitaris, menjars insípids i vegetarians plens de colors, còctels que no se’ls prenia ni el mateix James Bond, prototips de cotxes fantàstics, tatuatges... I tot això aportat per gent que, se suposa, és la referència de molts milers de persones. Poca ironia, poca intel·ligència i poca discreció és, en principi, allò que destaca. Per contra, l’exhibició, o la poca inhibició, i la mentida són les seues premisses més detectables.

Sense entrar en el detall anecdòtic sobre els meus gustos –ja que encara em pot agradar la xarxa que analitze— perquè això no ve a compte, allò que destaca per damunt de tot és l’ostentació, i és ací on s’aprecia la feblesa del sistema mateix. D’altra banda, i per pensar que l’engranatge encara funciona, hauríem de saber si, realment, les elits s’hi troben reflectides o si, solament, hi apareixen un seguit de pobres desgraciats –i faig valer en el dubte la vertadera significació de la paraula gràcia, o de la seua mancança— que són, en definitiva, una simple deriva sense importància dels seus fonaments ideològics.

Ara bé, com que jo no vull deixar el resultat en tables, intentaré aportar un últim element; un comodí que m’atorgue una victòria clara: Donald Trump és el president dels EEUU! I si hem de parlar d’ostentació o d’exhibició, pense que no ve malament posar-lo en valor. Perquè, si ací es pot trobar la clau de la solució, també s’hi pot vore com el liberalisme neocon –per dir-ho d’alguna manera— ha trencat definitivament la sòlida base teòrica weberiana per endinsar-se en les obscures i tenebroses misèries del món de la llum i dels focus.

Salvador Sendra

LA MOTIVACIÓ DEL VIATGE

Dir que se m’han fet les dents llargues és poc, després d’haver estat llegint l’Itinéraire de Paris à Jérusalem de Chateaubriant. Sóc un viatger i sempre ho he sigut, i qui em coneix ho sap, però, en cap dels meus viatges he tingut la possibilitat de gaudir de les experiències que acompanyaven un viatger del segle XIX.

Tot i que, des dels meus inicis, les condicions de les expedicions i dels viatges arreu del món han canviat molt en comparació a les que hi ha hui dia, llegint Chateaubriant m’he adonat que he tingut mala sort en dos aspectes: per començar a viatjar massa jove i per nàixer dos-cents anys massa tard. Però, estes coses no tenen remei i les hem de pair com bonament puguem.

Desitge anar a Jerusalem amb totes les forces perquè sé que és un viatge que intentaré gaudir en la mesura en què ho va fer Chateaubrinat. Ara ja sóc més madur i he llegit més voltes la Bíblia; ara ja puc aprofitar-me d’eixa maduresa... Enguany no sé si hi aconseguiré anar, però no m’importa perquè he aprés, també, a esperar.

Viatjaré amb avió i dormiré en algun hotel, llogaré cotxes i menjaré en restaurants; com podeu comprovar, un viatge estúpid per a una finalitat tan important, però és açò el que ens queda. Penjaré fotos al Facebook, o a Instagram, i enviaré missatges als companys a cada moment. Després, tornaré i em preguntaran si ja n’he tornat... Com veieu, sembla una estupidesa tremenda però, en realitat, ho és!

Nàixer després d’hora és un gran entrebanc per a la meua formació com a persona, i me n’estic fent a la idea; sembla que sóc un home del passat i, a més, una mica inadaptat. Viatjar, durant set o huit mesos, a cavall, amb vaixells de vela, armat ―mai se sap― per travessar terres hostils, ser cristià i vanagloriar-me’n, pactar, fugir i enfrontar-me, a voltes, amb les autoritats... No es pot demanar més i no es pot rebre més!

Després de llegir Chateaubriant m’estic adonant de les coses que m’he perdut ―es diuen sensacions, i no són òptiques!― per la meua incomprensible tardança a nàixer. Ara ja no hi ha remei i l’única solució que hi veig és la d’intentar gaudir de les poques possibilitats que em queden per fer-ho, seguint les pautes del segle XXI i la seua ridícula manera d’entendre el viatge i el món perquè, com podeu comprovar, si no hi he anat encara, a Jerusalem, no ha sigut ni per temps ni per diners, sinó, per falta de motivació.

Salvador Sendra Perelló

DE CAMÍ

Viatge i viatge... i ho faré mentre puga, avise! Més bé, ho faré mentre em motive i mentre senta la necessitat de fer-ho, com fins ara, amb unes èpoques de major moviment que altres. Abans feia fotos... Quina estupidesa, no? Ara, en faig per penjar-les a les xarxes socials, però sense cap pretensió; només per mostrar una mica per on em moc i perquè les meues amistats em puguen localitzar més fàcilment. Amb el telèfon, o la tauleta, me’n sobra per a les meues descripcions gràfiques i, a més, si no m’agraden, les pinte.

He evolucionat a millor, i jo mateix me n’adone. Potser siga perquè, abans, quan viatjava per altres continents, amb més assiduïtat, vaig desenvolupar una certa tendència a fer servir una gran quantitat de sentits ―abans de seguir, vull deixar clar que n’hi ha molts més de cent, de sentits, em referisc― perquè l’ús de la imatge estava molt més limitat. En contra meua, he de dir que mai he pres apunts i que, de les primeres escapades, ja no recorde quasi res. Els protagonistes dels meus viatges eren els rius, els mars, les muntanyes, les ciutats... Ara, el protagonista és cadascú i, la resta, el decorat; eixe decorat que ens val per mostrar-nos amb major plenitud.

La percepció de cada lloc on he estat es troba lligada a la meua subjectivitat, d’això no n’hi ha dubte i no vull enganyar ningú. I, en eixa subjectivitat no cap cap judici de valor. Allò que per a unes persones és brutícia, jo ho entenc com una percepció visual ―en alguns casos, olfactiva― i la mancança de color derivada de la pol·lució i l’abandó, per a mi és la personalitat òptica de l’indret. La cosa em pot agradar més o menys, però no jutge perquè he aprés a acceptar les diferències. Això sí, he rebut crítiques perquè, de tant d’aplicar eixos criteris, els meus ulls ja no veuen certes coses i s’entretenen en altres detallets més concrets. Potser m’entenga algú que haja visitat el conegut com el Temple de les rates de Kathmandu o el famós barri dels adobadors de Fes, per posar dos exemples entenedors.

A partir d’este punt, la llibertat que sol prendre cada escrit meu em du a pensar si la percepció i la facultat de jutjar la vida aliena és la vertadera diferència entre el viatger i el turista. Les latrines marroquines, amb una aixeta per torcar-se les mans després de netejar-se el cul, es tot un exemple d’això que defensava abans, com ho és la manca de coberts a l’hora de menjar dels nepalesos, per seguir amb els exemples anteriors. I hem viatjar per eixos indrets i hem fet el mateix que fan ells i elles; i encara estem vius i amb salut. I hem menjat carn i peix que, poc abans, hem vist exposat al mercat, ple de mosques i altres insectes; i ben rebò que estava!

La impressió, el sabor, el context, l’olor... Què capta la foto de tot això? Però, realment, eixe és el record que ens endurem cap a casa i que, tot i que no recordarem quina era l’estàtua que hi ha al centre d’un mausoleu qualsevol, si que recordarem que se’ns van posar els pèls de punta escoltant una història que no enteníem a la plaça de Djemà-el-Fna o que els xiquets de Thamel no ens demanaven diners mentre volàvem, junts, milotxes a la vora del riu. Perquè el protagonista del conte era el narrador i no l’escoltant. Perquè el protagonista del vol era la milotxa i el seu conductor i no l’objectiu de la càmera. Però, això sí, el protagonista d’esta lectura és el lector i el missatge és la reflexió sobre allò que percebem i que no eduquem com cal, o siga, lliurement i sense jutjar-ho.

Bon viatge!

Salvador Sendra Perelló