Umberto Eco és
conegut com a escriptor, tot i que, per al meu gust, allò més important del seu
treball fou la tasca de recerca filològica des de la seua càtedra de semiòtica
a la Universitat de Bolonya. Recorde, encara de jovenet, que vaig llegir, com
quasi tot el món, la novel·la El nom de
la rosa, i que em va agradar molt. Segurament, en eixe moment només arribava
a entendre la intriga i les descripcions dels indrets i dels personatges. Si no
recorde malament, tractava sobre com un frare franciscà arriba a un convent per
intentar aclarir unes estranyes morts. Amb el vell frare hi va anar un jove
seminarista que es convertí en el seu deixeble.
Ja a la
facultat, recorde un professor que va incidir en la imatge del franciscà
traient un telescopi de la borsa de les seues pertinències. No va ser una Bíblia,
no; va ser un telescopi! A partir d’este fet, el professor va explicar les
aportacions filosòfiques de Guillem d’Occam, el suposat frare de la novel·la.
Em vaig adonar que un llibre d’intrigues anava més enllà d’un simple escrit
quan era creat per una persona excepcional.
Anys enrere, en
un viatge pels Alps italians i Dolomites, passant Torí, vaig aparcar al llac
d’Avigliana, des d’on s’observava de prop la imponent abadia que feu servir
l’autor per ubicar l’obra. L’any següent, si no recorde malament, es va cremar
i no sé què serà del seu estat de conservació. També em va servir per recordar
l’obra d’Eco.
I ara, en una de
les meues lectures de Bajtin, hi ha un breu incís sobre el riure. Diu el rus
que amb eixe riure es desmunten les mentides i que es tracta d’una mena de
catarsi o, millor dit, de depuració de l’intel·lecte. El fet de riure amb motiu
d’alguna cosa que sembla seriosa i dogmàtica qüestiona els fonaments d’això que
provoca eixa sobtada reacció. Cal recordar que, per a Kant, el riure era la
reacció espontània a una tensa espera en què es convertia allò que s’esperava
amb intensitat i esperança en un no-res.
El final del
llibre d’Eco, si no recorde malament, resol els crims i ho fa investigant la
biblioteca, on se suposa que hi havien estat les víctimes, i esbrinant
l’estrany color de la llengua de cada mort. S’havia de salvar l’statu quo religiós de la manera que fos
i eixa era la faena del bibliotecari, amagant l’obra prohibida o, en altre cas,
assassinant aquells que l’havien consultada perquè no difongueren el seu
contingut. Eixa peça prohibida era un suposat tractat sobre el riure
d’Aristòtil; per tant, Eco va llegir Bajtin abans d’escriure l’obra i jo he
hagut d’esbrinar una de les múltiples extensions del llibre de referència per
explicar-vos el rerefons de la novel·la i la seua font d’inspiració.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada