Tribunal Suprem, polítics, hipoteques i banca.

S’ha alçat una brutal polseguera per la decisió del Cap de la Sala 3ª del Tribunal Suprem de deixar sense efecte una sentència que “perjudicava” a la banca i convocar al Plenari de la Sala per resoldre la qüestió definitivament. Volia esperar-me a llegir la resolució de la Sala per veure també la sentència i comparar com ho justifica cadascú. Haig de dir que no he pogut aguantar-me, he llegit la sentència de la discòrdia, i, amb això m’he fet, una idea del que ha passat. Tractaré d’explicar-ho de forma més didàctica possible, de forma breu i comprensible per a tothom, i citaré només aquelles qüestions més farragoses que siguen imprescindibles perquè ho entengueu. A més a més, tractaré d’apuntar allà on jau la raó de l’embolic, més enllà de bosc que no deixa veure els arbres, anirem a l’arrel.

El tema queda plantejat de la següent manera: al constituir-se una hipoteca s’ha de pagar un impost que s’anomena Actes Jurídics Documentats (AJD), aquest impost es paga si no s’ha de pagar un altre que s’anomena Transmissions Patrimonials (TP). Ambdós impostos estan regulats a la mateixa llei. La qüestió és la següent: Qui paga l’impost?

Normalment, totes les lleis sobre impostos tenen un (o varis) article(s) dedicats a qui és la persona que ha de pagar. A aquesta persona l’anomenen Subjecte Passiu. La Llei que regula aquests imposts diu, respecte al subjecte passiu en cas de préstecs i hipoteques el següent:

a)      Quan es faça un préstec qui ha de pagar l’impost de TP és el prestatari, açò és, el client del banc (art. 8).

b)      Quan es faça una hipoteca, s’entendrà que està vinculada al préstec i pagarà el prestatari, també entès dins de l’impost de TP, és a dir, a la hipoteca el pagarà també el client del banc (art. 15).

c)      Respecte AJD, el subjecte passiu seran les persones que insten o sol·liciten els documents notarials, o aquells en l'interès dels quals s'expedeixen (art. 29).

Com el punt C, respecte a AJD, no diu res més, s’ha de mirar si el Reglament que desenvolupa la Llei, i allí es diu que el Subjecte Passiu: “Cuando se trate de escrituras de constitución de préstamo con garantía se considerará adquirente al prestatario” (art. 68). És a dir, a una hipoteca els AJD els ha de pagar el client i no el banc.

El TS, i els TSJ, havien entés fins ara el que entenem tots quan llegim açò. La intenció del Legislatiu i de l’Executiu és que quan es faça una hipoteca pague el client. M’explique: és intenció del Legislatiu perquè és el parlament qui aprova les Lleis, i si interpretem qui ha de pagar AJD amb combinació amb qui ha de pagar TP, deduïm que el client; a més a més això ho reforça l’Executiu, perquè el Govern quan aprova el Reglament que desenvolupa la Llei ho diu expressament.

La sentència de la setmana passada trenca amb aquesta línia d’interpretació i diu que l’Executiu no té capacitat per establir el Subjecte Passiu si no ho ha fet el Legislatiu, i que en fer-ho, el Govern li està furtant les atribucions al Parlament. Si el Parlament haguera volgut que el Subjecte Passiu en l'impost d'AJD fora el client, ho haguera dit clarament com ho ha fet en l’impost de TP. Com que el Govern en el Reglament ha fet una cosa que no pot fer anul·la eixa determinació del Subjecte Passiu per il·legal. A més a més, diu qui té interès en què s’atorgue escriptura pública és el banc, aleshores ell ha de pagar l’impost i no el client. I ahí esclata la bomba.

Fins ahí, el que ha passat al TS, però hem d’anar a l’arrel. La primera interpretació del TS és la que volia el Parlament en fer les Lleis -l'impost es regula per mitjà d'un Text Refós que podem dir que és una acumulació de diverses lleis anteriors- i el Govern que després de fer el Text Refós de la Llei i després va desenvolupar el Reglament. Per si ho voleu saber, la Llei és de 1993  i el Reglament és 1995. Amb això podeu saber qui hi era al Govern d’España aleshores. Eixos articles estan pensats i previstos perquè qui pague l’impost quan hi ha una hipoteca siga el client i no la banca. Ara bé, igual que queda clar en TP qui ha de pagar, ho diu expressament el Legislador, va haver-hi una omissió respecte d'AJD, omissió que al desenvolupar la llei mitjançant Reglament es vol rectificar, i s’inclou al reglament que serà el client qui haja de pagar.

Aclarim-ho per passos: Estem davant un text refós, que es produeix quan hi ha diverses lleis aprovades pel Parlament anteriorment, i aquest  delega en el Govern el que es faça una sola norma que continga les anteriors i derogue les que estaven per separat. A la delegació el Parlament diu que pot i que no pot fer el Govern. El Govern aprova el Text refós mitjançant Decret Legislatiu, que val com una Llei. Després aprova un Reglament que desenvolupa la Llei. Bé, el Govern segurament s’adona que al Text refós respecte dels AJD el Parlament no ha dit expressament que qui ha de pagar és el client; com no pot canviar-ho al Text refós perquè el Parlament no ha dit que pot introduir eixe canvi, ho cola al Decret, com qui no vol la cosa.

Ara un grup de jutges, cinc jutges de la Sala tercera (i un vot particular en contra), han posat de manifest la martingala del Govern d’aleshores, perpetuada per tots els posteriors, i perpetuada per tots els electes al Parlament des d’aleshores, en les diverses legislatures. Perquè al final, qui és responsable de l’embolic són els polítics per acció, omissió i/o ignorància inexcusable, donat que no han fet res per derogar això. La solució definitiva no està als Jutjats i Tribunals -en els fons, les dues interpretacions són jurídicament sostenibles- està al Parlament. Però per això els polítics a més de dir imbecilades, s’han de posar a treballar. ¿Algun polític, sobretot d'esquerres, proposarà una reforma legal que ho deixe clar? Es retrataria tota la classe política aleshores.

Òskar "Rabosa".