Durant segles ha hagut
una mena d’enfrontament sobre qui tenia la legitimitat de la representació del
llegat cristià, si el món catòlic o l’ortodox, sense excloure al protestantisme
que neix com una escisió del primer dels dos. No veig la necessitat de parlar
de la confessió ortodoxa en un país ortodox. Així les coses, em limitaré a parlar sobre el catolicisme, atès que esta
branca de la cristiandat, i després de no poques vicissituds i cismes, fou la
que acabà abanderant majorment el cristianisme en el món.
La primera cosa que cal
remarcar és que, per una part la religió, un àmbit intern, individual, una
creença, un acte de fe, i per altra la política, quelcom de col·lectiu i
directament lligat a la vida dels ciutadans, encara que semblen dos aspectes
distints, estan íntimament relacionats en el cas específic del catolicisme.
Es podria començar
argumentant que la cristiandat, en certa manera mor o resta submergida en
l’anonimat durant segles, després de la mort de Crist, la figura que li dóna
nom i contingut. L’Imperi Romà és massa fort de per sí i un de tants déus
perifèrics no sembla poder amenaçar la unitat d’un imperi politeista. Ara bé,
el preguntat que cal fer-se: perquè sobreviu la figura d’un déu aparentment
menor d’una regió marginal de l’Imperi mentre que desapareix la resta? Molts
voldran veure en això el propi alè diví cristià, que premia als seus, o com la
“Veritat” cristiana sempre acaba imposant-se. Jo apunte vers un altre factor,
l’associació del cristianisme amb les més altes esferes del poder polític del
seu temps. Una relació que ja mai s’interromprà i que en el cas de determinats
imperis com ara l’espanyol o el portuguès, arribarà a incardinar l’essència del
mateix. Uns imperis justificats tan sols per la necessitat d’evangelització, d’expandir
el missatge cristià als quatre punts cardinals del planeta.
Després de segles
d’aparent oblit, el cristianisme reapareix amb força al segle IV quan
l’emperador Constantí decideix adoptar-lo com a religió oficial de l’Imperi
Romà en detriment de qualsevol altra divinitat anterior. Es pasa així del
politeisme al monoteisme. Al segle III l’Imperi Romà travessa una gran crisi
econòmica i de valors que per coneguda no incidiré en ella. L’antic substrat
romà és ara minoritari al si d’un imperi que ha esdevingut plurinacional. Això
tindrà conseqüències com la fragmentació dialectal del llatí, que ningú sembla
ja en disposició de dominar i que amb el temps donarà pas a les noves llengües
neollatines. En el camp polític, això es tradueix en una anàrquica policefalia
que amenaça l’ordre intern d’un tipus de govern abans monolític. Front a la
pluralitat de pobles de l’imperi, pluralitat de creences, i una religió que,
vinguda dels confins orientals del mateix, sembla avançar subreptíciament, el
cristianisme.
Durant segles, el
cristianisme ha estat una religió de perdedors, una religió de les clases
populars, a la que es van sumant nous adeptes. Una religió que entronitza a un
vençut, a un crucificat. Pel propi absurd de la situació vist des de l’òptica
triomfant de l’Imperi Romà, aquest no reacciona inicialment contra ella. Ja el
propi Crist respongué (Joan 18-36) a Pilat que el seu regne no era d’aquest
món. Aspecte sobre el qual Sant Pau, durant el seu exili i captivitat romana,
no deixarà d’incidir: el seu regne no és d’aquest món, de manera que no pot
amenaçar Roma fent caure el càstig contra els seus seguidor (tot i que dècades
o segles més tard, així acabe passant)...
Amb el temps l’imperi
anà sentint-se amenaçat i la figura d’algú com Jesucrist capaç de vèncer Roma i
fins i tot la mateixa mort, en un món majoritàriament analfabet i supersticiós,
esdevé atractiva. Es va refermant pel seu missatge de justícia, encara que
aquesta siga tardana, en altre món, entre unes classes populars de cada cop més
explotades.
Front a Maxenci, en la
batalla del pont Milvi, a Roma, tot i que pogué perdre, Constantí triumfà, i ho
féu amb el signe de la creu. Tanmateix, la seua conversió, final, ja en el llit de mort, no consta que
fóra sincera sinó més bé oportunista. Constantí comprengué que gran part de les
masses romanes ja eren cristianes i no podia ni volia alienar-se el recolzament
popular. Amb l’edicte de Milà al 313, es deixà de perseguir als cristians, i
amb el posterior de Nicea, al 325, el cristianisme, deixant enrere llargs
segles de politeisme, esdevé la nova religió oficial de l’Imperi Romà.
Posteriors intents com el de Julià, anomenat l’apòstata pel seu rebuig del
cristianisme i el seu desig de reintroducció del panteó clàssic romà, ja mai
fructificaran. A partir d’aquell moment l’imperi era i seria per quant de temps
encara durassi, cristià. Així, i per segles, la unió d’església i estat, esdevé
un fet. Es legisla segons preceptes cristians però l’aplicació pràctica de dits
preceptes és cosa de l’autoritat terrenal. Amb això s’aconsegueix una dualitat
que fa que els aspectes religiosos, com ja va preveure Sant Agustí en la seua
“Ciutat de Déu”, foren elevats, d’altre món segons l’accepció de Sant Joan,
mentre que l’aplicació de la llei es descarregava en l’encara eficient entramat
social de base romana emanat de l’imperi, a hores d’ara dúplice com a
conseqüència de la partició de Teodosi del mateix en Imperi Romà d’Occident per
al seu fill Honori i Imperi Romà d’Orient per a Arcadi. Tots dos, això sí, de
confessió cristiana.
Atès que la part
oriental de l’imperi i la posterior ortodoxia són majorment conegudes per al
públic romanès, em centraré en el catolicisme i les seues connexions amb el
poder. Des del principi, qualsevol rei de l’occident europeu, fóra ell anglès,
francès o de qualsevol altra nacionalitat, intentà cercar la font de
legitimitat del seu poder en la religió. Fou una manera de superar
l’electoralisme d’arrel germànica mitjançant el qual el poder no s’heretava de
manera patrilineal sinó electiva. Això que a priori podria semblar democràtic,
era en realitat una font d’inestabilitat i freqüents assassinats pel desig
d’accedir al poder a qualsevol preu. Una manera d’evitar això fou la
divinització del monarca. El rei era rei per voluntat divina i el seu
assassinat no era ja tan sols un delicte punible per les lleis humanes sinó
també per les divines, amb una eternitat de torments post mortem. Aquesta
sacralitzacio del poder arribà a extrems tan forts que veiem com fins i tot en
temps recents, el dictador espanyol Francisco Franco que accedí al poder
mitjançant un colp d’estat que va desencadenar una brutal guerra civil en la
qual ell comptà amb ajuda de l’Alemanya nazi i l’Itàlia feixista, encunyà la
seua moneda, la peseta, anterior a l’euro, amb l’inscripció: Francisco Franco,
caudillo de España por la gracia de Dios.
Vegem abans però, com
es va arribar a dits extrems. Després de la caiguda de l’Imperi Romà,
l’autoritat terrenal passà a ser compartida entre el Papa i els diferents reis
dels diferents territoris. El Papa, l’autoritat eclesiàstica màxima, com un primus inter pares, una mena d’àrbitre
màxim. Aquest sistema funcionà durant segles i arribà a ser la divisa de
posteriors pobles expansionistes.
Hui en dia, el
catolicisme, és la varietat del cristianisme preponderant a nivell mundial, que
és al mateix temps la major religió del planeta. Per què el catolicisme i no el
posterior protestantisme o l’ortodoxia? La raó cal cercarla en l’abans citat
solapament de poders entre Església i Estat. El catolicisme s’estengué a
l’Amèrica Llatina perquè allí anaren castellans i portuguesos, i la mateixa
cosa es podria dir per al continent asiàtic, on les Illes Filipines continuen
sent catòliques front a la resta de territoris que no ho són, amb l’excepció de
l’estat de Goa a l’Índia, ocupat pels portuguesos. Allà on el poder polític
trobà una forta oposició com ara a la Xina o al Japó, la religió catòlica no
arribà a quallar, car només ho feia com a companya de conquesta. Al continent
africà observem un fenòmen semblant, i són catòlics països com ara Angola o
Moçambic, car allí s’establiren els portuguesos, mentre que la veïna Sud-àfrica
és protestant per causa dels holandesos i anglesos que allí s’hi establiren.
¿És casual que territoris tan distants com l’Austràlia o els Estats Units
d’Amèrica siguen tots dos protestants? No ho és, són tots dos països de
colonització anglosaxona i religió protestant perquè aquesta era la modalitat
de dit poble.
Tot i així, el
catolicisme, que hui en dia podria semblar de ferro, poderosíssim, la major
variant religiosa dins de la major religió mundial, el cristianisme, també
tingué els seus moments de perill i bé haguera pogut desaparéixer. Recordem que
a principis del segle XVI, Luter proclamà el protestantisme, escindint així per
primera volta, una Església que portava pràcticament indivisa més d’un
mil·lenni malgrat eventuals heretgies que no triomfaren o foren reprimides, com
ara l’arrianista, bogomil, càtara o husita. Eixe mateix segle, a penes una
dècada pam dalt pam baix que Luter, i seguint el seu influx, Enric VIII
d’Anglaterra, declarà el seu país lliure de lligams amb Roma, o com es va
interpretar en el seu moment, en la seua infinita audàcia, es declarà rei i
Papa al mateix temps. Continuant amb un país veí i també gran potència mundial,
veiem com també França és presa d’agitació religiosa. Allí el protestantisme és
una forta corrent interna i sols una massacre com la de la nit de Sant
Bertomeu, aconseguirà decantar el país vers el catolicisme i no el
protestantisme com els seus veïns alemanys o anglesos. El catolicisme tingué
però, un formidable aliat, la família Habsburg, posseïdora en aquell moment de
les potents corones espanyola i portuguesa, i per extensió del major imperi en
tots els continents, que mai es conegué a la història, i que decidí apostar pel
catolicisme i declarà la Contrarreforma. Si Carles V o el seu fill Felip II de
la branca espanyola dels Habsburg (als quals cal sumar la branca austríaca que
governaba la major part de la resta d’Europa), hagués decidit apostar pel
protestantisme en lloc del catolicisme, com se fèu en Alemanya, o hagués
decidit declarar-se autocèfal com en el cas anglès, hui no podríem parlar de
catolicisme a les Filipines, l’Amèrica Llatina o Àfrica, quedant aquest limitat
a poc més que Itàlia. Ateses les freqüents lluites i conflictes interns entre
les diferents regions italianes i entre les poderoses dinasties com ara els
Medici, Orsini o els dell’Este, hauria estat tan sols una qüestió de temps que
alguns dels majors monarques de la Europa del seu temps hagués conquerit i
ocupat el territori italià i imposat-hi els seus propis pontífexs i modalitat
religiosa. Recordem el saqueig de Roma el 1525 en el qual les tropes imperials
de Carles V, arribaren a tindre pres –sacrilegi!- fins i tot al propi Papa al
seu Castel Sant’Angelo, amb gran escandal per a la cristiandat. La conquesta i
posterior imposició de pontífexs o orientació religiosa pròpia, hauria
significat sense cap dubte la fi del catolicisme. Hui en dia el catolicisme
sembla ferm, invencible, però bé que va estar a punt de perir. Com en temps de
l’Imperi Romà, només el fet d’aliar-se al més poderós, als Habsburg, el salvà
de ser fagocitat en favor d’altres modalitats.
En el camp educatiu i
en el cas específic espanyol per no centrar-nos en altres però que bé podria
servir per a Portugal o Irlanda, i en part per a Itàlia o Polònia, països
altament identificats amb el catolicisme, aquesta conjunció d’Església i Estat,
de poder celestial i poder terrenal, tingué àmplies conseqüències fins als
nostres dies. A l’estat espanyol no hi hagué i fins a molt tardanament i per
poc temps, república ni laïcitat. I això valdria per dir govern en clau
interna, car prerrogatives civils com ara els bateigos, defuncions i molts
altres estaven exclusivament en mans de l’Església. Entre dits atributs i
prerrogatives, el molt important de l’ensenyament, també majorment monopolitzat
per l’església catòlica, i aquesta sempre junt al govern, al costat dels
poderosos. Qualsevol ciutadà espanyol de més de quaranta anys d’edat ha crescut
veient a les escoles el retrat de Franco junt a un gran crucifix i amb gran
part dels seus mestres sent religiosos.
Dita situació és
artificial, imposada. En dècades anteriors, i seguint l’estela de la modernitat
d’altres països de l’occident europeu, el poble espanyol votà per la república
laica com a model de govern, el 1930. Fou un breu periode que es va veure
truncat el 1936, quan un grup de militars amb recolzament nazi-alemany i
feixista-italià, beneït a més per la Santa Mare Església, donaren un colp
d’estat que acabà amb la república, el laïcisme i la democràcia, per tal de
reinstaurar el “vell ordre de sempre”, la dictadura o autoritarisme, la unió dels
poders terrenals i celestials, el govern i l’Església. El poble espanyol no ha
pogut oblidar la ràpida adscripció de la institució eclesiàstica al feixisme, i
amb el retorn de la democràcia a la mort del dictador Franco a mitjans dels
70’s, l’Església, com en un procès pendular, quedà desacreditada per haver-se
associat a l’antic i odiat règim. Les noves escoles que per totes parts es
construiren i els nous plans d’estudi, eren nacionals però ja no religiosos,
quedant la religió limitada a ser tan sols una assignatura més entre moltes
altres, i no de les importants. Els professors passaren a ser també
especialistes laics, i en conclusió es podria dir que el descrèdit general de
l’Església en Espanya com a institució o l’apatia generalitzada dels espanyols
en quant a observància religiosa –sempre que no siga festiva-, té a veure amb
la sempiterna associació de l’Església al poder, un poder impopular car
s’exercia contra el poble.
Per això, i per acabar,
m’agradaria de nou remarcar el motiu original de l’escriptura d’aquest article,
el de subratllar la concomitància de religió i poder, que en el cas catòlic,
més que en el de l’ortodoxia o el protestantisme, estan estretament lligats,
car heretaren el seu model nacional del tipus imperial, concretament del Baix
Imperi Romà, que ja l’havia adoptat, i el continuaren, recolzant-se sempre en
el major poder temporal del moment.
Lluís
Alemany Giner
Brasov / Kronstadt a 24
de setembre del 2015.
