Tribunal Suprem, polítics, hipoteques i banca.

S’ha alçat una brutal polseguera per la decisió del Cap de la Sala 3ª del Tribunal Suprem de deixar sense efecte una sentència que “perjudicava” a la banca i convocar al Plenari de la Sala per resoldre la qüestió definitivament. Volia esperar-me a llegir la resolució de la Sala per veure també la sentència i comparar com ho justifica cadascú. Haig de dir que no he pogut aguantar-me, he llegit la sentència de la discòrdia, i, amb això m’he fet, una idea del que ha passat. Tractaré d’explicar-ho de forma més didàctica possible, de forma breu i comprensible per a tothom, i citaré només aquelles qüestions més farragoses que siguen imprescindibles perquè ho entengueu. A més a més, tractaré d’apuntar allà on jau la raó de l’embolic, més enllà de bosc que no deixa veure els arbres, anirem a l’arrel.

El tema queda plantejat de la següent manera: al constituir-se una hipoteca s’ha de pagar un impost que s’anomena Actes Jurídics Documentats (AJD), aquest impost es paga si no s’ha de pagar un altre que s’anomena Transmissions Patrimonials (TP). Ambdós impostos estan regulats a la mateixa llei. La qüestió és la següent: Qui paga l’impost?

Normalment, totes les lleis sobre impostos tenen un (o varis) article(s) dedicats a qui és la persona que ha de pagar. A aquesta persona l’anomenen Subjecte Passiu. La Llei que regula aquests imposts diu, respecte al subjecte passiu en cas de préstecs i hipoteques el següent:

a)      Quan es faça un préstec qui ha de pagar l’impost de TP és el prestatari, açò és, el client del banc (art. 8).

b)      Quan es faça una hipoteca, s’entendrà que està vinculada al préstec i pagarà el prestatari, també entès dins de l’impost de TP, és a dir, a la hipoteca el pagarà també el client del banc (art. 15).

c)      Respecte AJD, el subjecte passiu seran les persones que insten o sol·liciten els documents notarials, o aquells en l'interès dels quals s'expedeixen (art. 29).

Com el punt C, respecte a AJD, no diu res més, s’ha de mirar si el Reglament que desenvolupa la Llei, i allí es diu que el Subjecte Passiu: “Cuando se trate de escrituras de constitución de préstamo con garantía se considerará adquirente al prestatario” (art. 68). És a dir, a una hipoteca els AJD els ha de pagar el client i no el banc.

El TS, i els TSJ, havien entés fins ara el que entenem tots quan llegim açò. La intenció del Legislatiu i de l’Executiu és que quan es faça una hipoteca pague el client. M’explique: és intenció del Legislatiu perquè és el parlament qui aprova les Lleis, i si interpretem qui ha de pagar AJD amb combinació amb qui ha de pagar TP, deduïm que el client; a més a més això ho reforça l’Executiu, perquè el Govern quan aprova el Reglament que desenvolupa la Llei ho diu expressament.

La sentència de la setmana passada trenca amb aquesta línia d’interpretació i diu que l’Executiu no té capacitat per establir el Subjecte Passiu si no ho ha fet el Legislatiu, i que en fer-ho, el Govern li està furtant les atribucions al Parlament. Si el Parlament haguera volgut que el Subjecte Passiu en l'impost d'AJD fora el client, ho haguera dit clarament com ho ha fet en l’impost de TP. Com que el Govern en el Reglament ha fet una cosa que no pot fer anul·la eixa determinació del Subjecte Passiu per il·legal. A més a més, diu qui té interès en què s’atorgue escriptura pública és el banc, aleshores ell ha de pagar l’impost i no el client. I ahí esclata la bomba.

Fins ahí, el que ha passat al TS, però hem d’anar a l’arrel. La primera interpretació del TS és la que volia el Parlament en fer les Lleis -l'impost es regula per mitjà d'un Text Refós que podem dir que és una acumulació de diverses lleis anteriors- i el Govern que després de fer el Text Refós de la Llei i després va desenvolupar el Reglament. Per si ho voleu saber, la Llei és de 1993  i el Reglament és 1995. Amb això podeu saber qui hi era al Govern d’España aleshores. Eixos articles estan pensats i previstos perquè qui pague l’impost quan hi ha una hipoteca siga el client i no la banca. Ara bé, igual que queda clar en TP qui ha de pagar, ho diu expressament el Legislador, va haver-hi una omissió respecte d'AJD, omissió que al desenvolupar la llei mitjançant Reglament es vol rectificar, i s’inclou al reglament que serà el client qui haja de pagar.

Aclarim-ho per passos: Estem davant un text refós, que es produeix quan hi ha diverses lleis aprovades pel Parlament anteriorment, i aquest  delega en el Govern el que es faça una sola norma que continga les anteriors i derogue les que estaven per separat. A la delegació el Parlament diu que pot i que no pot fer el Govern. El Govern aprova el Text refós mitjançant Decret Legislatiu, que val com una Llei. Després aprova un Reglament que desenvolupa la Llei. Bé, el Govern segurament s’adona que al Text refós respecte dels AJD el Parlament no ha dit expressament que qui ha de pagar és el client; com no pot canviar-ho al Text refós perquè el Parlament no ha dit que pot introduir eixe canvi, ho cola al Decret, com qui no vol la cosa.

Ara un grup de jutges, cinc jutges de la Sala tercera (i un vot particular en contra), han posat de manifest la martingala del Govern d’aleshores, perpetuada per tots els posteriors, i perpetuada per tots els electes al Parlament des d’aleshores, en les diverses legislatures. Perquè al final, qui és responsable de l’embolic són els polítics per acció, omissió i/o ignorància inexcusable, donat que no han fet res per derogar això. La solució definitiva no està als Jutjats i Tribunals -en els fons, les dues interpretacions són jurídicament sostenibles- està al Parlament. Però per això els polítics a més de dir imbecilades, s’han de posar a treballar. ¿Algun polític, sobretot d'esquerres, proposarà una reforma legal que ho deixe clar? Es retrataria tota la classe política aleshores.

Òskar "Rabosa".

TOT NO POT SER POSITIU EN ESTA VIDA

El dret natural, no compta? I el consuetudinari? Òbric este escrit amb les preguntes anteriors perquè, darrerament, estic sorprés de vore que totes les referències que llig o escolte sobre la legalitat tracten el dret com si només n’hi haguera el derivat del positivisme. Esta és una de les raons perquè m’agrada escoltar i llegir el professor Sandel, perquè planteja conflictes que van més enllà d’eixe pobre positivisme legal dels procediments actuals més cridaners.

Recorde que una volta vaig estar llegint un text en què s’explicava que, a bord d’una barqueta xicoteta que navegava a la deriva després d’un naufragi, tres dels seus tripulants van decidir menjar-se el quart: un xic més jove que estava en molt mal estat. A partir d’este exemple, dit professor va esbrinar les actes del judici, les sentències, les causes i les conseqüències; fins i tot les absolucions. Tot este procediment fa que et planteges el dret des de la seua perspectiva més ampla per adonar-te que no sempre les coses enteses com a legals són les més adequades.

A França, el cas que s’està donant recentment és molt interessant, amb tot això dels refugiats, perquè hi ha un home, un ramader i agricultor, que els ajuda a sobreviure i els acull, diga el que diga la justícia i els jutges. Ara, una volta arribats els terminis dels judicis i les sentències, sembla que li estan caient colps per tot arreu perquè no ix molt ben parat, però l’home persistix en la seua tasca. I segurament ho fa perquè es planteja que davant del dret positiu hi ha el dret natural i el consuetudinari. “Sempre havia entés que ajudar algú a sobreviure no podia ser un delicte, més que es tracte d’un immigrant il·legal”, deu pensar l’afectat tot i que no siga religiós.

D’altra banda, i a causa de les darreres notícies sobre Catalunya, hi ha hagut una afirmació que m’ha cridat molt l’atenció perquè s’està repetint constantment que “sense llei no hi ha democràcia”. En certa manera, ens estan dient que una dictadura no pot tindre lleis?, per exemple, però jo recorde que el franquisme també en tenia... La simplificació del discurs, a voltes resulta insultant! Perquè no puc ni pensar que, amb la intel·ligència i la saviesa que demostren, els reductors del discurs estiguen referint-se a les diferències bàsiques entre els fonaments de les societats antigues de Grècia i de Roma. I això em ve a la ment quan repasse l’extens nombre d’intel·lectuals que ha signat el manifest de suport al moviment d’autodeterminació ( http://www.letcatalansvote.org/ ) perquè pense que la llibertat, tant la de l’individu com la dels pobles, haurà fonamentat la presa de les decisions per a l’adhesió i la signatura del text de dites persones, siguen religioses o no.

Salvador Sendra

¬FILOSOFIA => TÈCNICA^TEOLOGIA

Darrere de l’intent de retirada de la Facultat de Filosofia de Madrid, hi ha una avanç cap a la tècnica o una recessió cap a la teologia? O una recessió cap a la tècnica i un avanç cap a la teologia; qui sap.

He llegit en un article de El País que la Universitat de Madrid, supose que deu ser la Complutense, s’està plantejant d’eliminar la Facultat de Filosofia per acoblar-la a la de Filologia i, així, estalviar diners. Per a Foucault o per a Chomsky no hi hauria gaire problema perquè han tractat sovint els temes lingüístics, però per a Popper o per a René Thom, per exemple, eixe enllaç seria del tot incomprensible, ja que van tractar temes científics i matemàtics en major mesura.

Altres alerten sobre la necessitat d’esta matèria, tan transversal, perquè ens fa plantejar-nos vertaders problemes i, així, poder anticipar-nos en la seua resolució. Les frases dels sobrets de sucre, o les del Facebook, són altra cosa diferent, tot i que en alguns casos n’hi haja alguna d’usada o d’inventada per algun filòsof. Però, i si ubicàrem eixa facultat amb la de Dret? Estaria bé perquè Michael Sandel, el filòsof de Harvard, l’altre dia plantejava en una classe uns dilemes derivats de la pràctica de l’antropofàgia en un moment de necessitat vital; dilemes legals, que no morals, o a l’inrevés.

Ara bé; potser estarà millor ubicada amb la de medicina? Perquè Michel Onfray també plantejava la possibilitat derivada de l’amor d’una mare envers la seua descendència, com a creació física i com a cultural —en la vessant més ampla— en què es plantejava d’inseminar-se amb esperma del seu fill. Es tracta d’un incest? No. Es tracta d’una il·legalitat? No. Es tracta de moralitat? Vosaltres mateix... Miraré pels sobrets de sucre, a vore que trobe sobre la possibilitat de legislar eixa moral i delimitar-la de manera que no afecte altres casos pareguts però no iguals. I només l’escoltaven les futures elits mundials.

Pense, sincerament, que la Filosofia s’elimina i au: no passa res.  Però, eixa reubicació... Plantejar-se un món on la Biotecnologia, amb la força que està prenent, puga fer allò que vullga sense una bona dosi d’ètica, no és massa convenient. O el cas del Dret que he descrit abans, o el de la inseminació, o molts més. Per tant, i sense voler arribar més lluny, pense que és més fàcil atorgar-li la transversalitat real que mereix que reduir-la a un simple joc de paraules. Una pregunta: no era a eixa Universitat que hi havia una capella amb santets on els estudiants podien anar a resar per aprovar? Van ser estudiants de Filosofia els qui la van profanar? A vore si darrere de l’eliminació hi ha una tornada enrere més que un avanç, com ens volen vendre —i mai millor dit!

Salvador Sendra