Finalment canvis?

 

Ha passat a la història com una d’eixes frases mítiques que justifiquen el cinisme de les classes dirigents, “canviar tot per a que res canvie”... Pronunciada per Tancredi, el nebot de l’intemporal comte Salinas quan s’apresta a unir-se a les forces garibaldines per la unitat de l’Itàlia i en contra del vell ordre que representa la seua família. El jove ha comprés que, en certs moments, s’han de fer concessions si es vol continuar manant, si es vol evitar la revolució.

Després d’uns anys confusos on hem vist caure per primera volta en democràcia un govern electe, el de Mariano Rajoy, anys on s’han repetit estèrils eleccions que mai donaven un repartiment de forces suficient per governar o anys on l’extrema dreta que campava per Europa hi ha trobat refugi també al solar patri. Després de tanta convulsió, sembla que les esquerres, val a dir el vell PSOE i el nou Podemos -i evite conscientment escriure la nova denominació que em resulta insofrible- van a reunir-se amb ERC per tal de pactar un canvi a la Constitució. En castellà dirien “a la fuerza ahorcan” per subratllar que no és una reunió de gust sinó forçada. Tant se val, si pot donar resultats, cal estar-ne esperançats. El PNV, a més, no tan necessari per qüestions de pes electoral, torna a brandar l’espasa de la major quota d’autonomia, ells que ja disposen d’ella. Ras i curt, el falsament disgregat estat de les autonomies derivat de la Constitució de 1978 trontolla.

He dit falsament disgregat i ho sustinc car la intenció inicial era la de crear aparent il·lusió de multifocalitat de poders després del centralisme exacerbat del franquisme. La Constitució de 1978 es feu amb les armes damunt la taula com ho demostra el fet que, fins i tot tres anys més tard, el 23 de febrer del 1981, una colla de militars irrompiren al Palau de les Corts disparant a l’aire i anunciant la imminent creació d’una junta militar destinada a mamprendre les tasques de govern obviant els partits de l’hemicicle.

Jordi Solé Tura i tants altres socialistes catalans sabien que allò màxim a que s’hi podia arribar era a una futura tolerància que, amb el temps, obriria noves vies. Passant els anys i avançant en la modernitat amb la construcció d’autovies i hospitals, estacions o grans esdeveniments com les Olimpiades de Barcelona del ’92 o la EXPO de Sevilla d’aquell mateix, els mateixos conservadors s’hi adonen que necessiten el vot dels nacionalistes, i així, Aznar comença a dir que parla català en la intimitat, que Josep Pla és un dels seus autors favorits o que el rude Arzallus era “un señor vasco muy respetable”...

El temps tot ho tempera i tant Aznar com Pujol o Arzallus eren gent més autoritària que els actuals “dimonis” com Junqueras o Puigdemont, tot i així, a aquestots últims se’ls fa passar per més extremistes. En quant al PNV, passada la fase Ibarretxe, torna a operar subreptíciament.

Sánchez torna a necessitar algú, per exemple a Iglesias, més que la Grosse Koalition amb la dreta, un bloc d’esquerres (amb totes les reserves...). ERC i el PNV a més d’altres clamen per més descentralització. En el seu moment, la creació de 17 autonomies tingué com a objectiu aigualir les regions històriques, fou, a mode lampedusià, canviar un poc per a que tot continue igual... Noves tensions, i de nou s’imposa la mateixa estratègia, ara que hi ha gent com VOX i molts altres ciutadans al conjunt de l’estat que reclamen major poder central i dissolució de les autonomies, val a dir, una mena de retorn al passat centralista franquista i històric espanyol, altres reclamen major autonomia que mai, dret d’autodeterminació i fins i tot independència. Front al perill de disgregació ara sí real, potser s’autoritzen canvis per a que tot reste com estava. Potser hi veurem canvis a la sacralitzada Constitució del 1978.

Canvis destinats a conservar el poder, és clar.

Lluís Alemany Giner, Bucarest a 8 de desembre del 2019.