El
riure és el resultat de la transformació d’una tensa espera en un
no-res, diuen que ha escrit Kant en alemany. Jo, com que d’alemany
no en sé, m’he de creure allò que diuen els traductors i les
traductores que, si més no, també interpreten. De tota manera, no
sé hi estic del tot d’acord perquè, si és així, una persona que
riu molt deu patir, en el futur, alguna patologia coronària, més
que siga per la tensió que suporta tant sovint.
De
tota manera, això també es podria dir del clímax –per no dir
l’orgasme— si atenem la manera en què Kant l’explica: la
transformació d’una tensa espera en un no-res. Després de tanta
tensió, una possible confusió és la que depén d’alguns sentits,
o de la manera d’expressar-los, perquè hi ha qui riu, i molt, tot
i que els francesos solen anomenar la petite mort eixe moment
que succeïx eixe clímax.
La
cimera sobre el clima ha estat tensa, o això diuen. Sembla que el
fracàs ha estat sonat. Les qüestions relacionades amb la desfeta
les analitzarem en altre article perquè hui no hi tinc temps. El
resultat, però, ha estat de riure, si atenem a la interpretació
kantiana perquè la tensa espera s’ha diluït en un no-res. Diuen
que riure –en el sentit de fer ús de la ironia— és l’arma
d’aquells que no tenen poder. Crec recordar que Voltaire no
n’estava molt per la causa; senyal que manava...
La
petite mort és la segona interpretació que cap, després de
la cimera. I en este cas s’ha de tindre en consideració que
necessitaríem de l’orgasme per aconseguir-la. Jo, com que no sé
si la disbauxa climàtica ha arribat fins a eixe extrem, he hagut de
titular el present escrit com “El clímax”. L’organització de
la cimera, de pas, ja té una pista per posar-li un nom més encertat
en la propera reunió: La cumbre del clímax.
Salvador
Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada