França decidix: monarquia o república?

 

Quan escric el text, encara no hi ha hagut la segona volta de les eleccions franceses. A la primera, hi va haver dos candidats i una candidata que van eixir reforçats; la resta, poc dalt o baix, van defallir o, si més no, els seus partits polítics no van estar escollits entre les novetats. La crítica diu que no entenen el sentir francés i que cal que es transformen per a continuar existint: es tracta dels dos partits hegemònics fins fa poc: republicans i socialistes.

El poble els ha girat l’esquena i ha apostat –perquè és una vertadera aposta— per les noves formacions, tot i que no són tan novelles, ja que duen uns quants anys presentant-se i, fins i tot, governant. Melenchon és un dels caps visibles, Le Pen és l’altra protagonista i, finalment, Macron resultarà president si no hi ha una catàstrofe o una desfeta semblant. La resta d’Europa no vol que hi entre l’extremisme i llança missatges apocalíptics, com van fer a Itàlia, als Països Baixos o a Àustria en el seu temps. Estos tres estats, però, han tornat a la normalitat desitjada pels europeus després de l’ensurt i la colpidora realitat que desmunta la xerrameca.

Al debat entre els candidats finalistes, sembla que els assessors de Macron li van proposar no ser tan altiu ni prepotent perquè calia abaixar-lo de l’elitisme i situar-lo enmig de la societat. A Le Pen, sembla que li van dir que aprenguera alguna noció bàsica d’economia i que amagara el vessant xenòfob i el festeig amb Putin. Cadascú va fer el seu paper i Macron va tornar a derrotar la senyora, això sí: sense abaixar-se l’ego.

Realment, de tot açò, a mi m’interessa la successió, i la primera serà la de Melenchon. Uns partits polítics tan personalitzats, poden tindre continuïtat en el temps? Perquè si es vol jubilar i vol mantindre el projecte, hi haurà d’haver algú que el suplisca... Macron és encara jove, però també hi haurà de pensar, per exemple, en el cas de perdre la segona volta. I la tercera, esta no té cap problema perquè el càrrec s’hereta, com la monarquia, i crec que la família és llarga.

Així per damunt, els  dos primers candidats em recorden les revoltes i la Révolution, ja que tan prompte poden estar allà dalt com caure a l’infern quan hi haja un canvi de tendència o una successió. La tercera em sembla més bé un cas amb el rerefons monàrquic, hereditari, que els problemes els soluciona apartant el predecessor i transformant-lo en emèrit, com a Jean-Marie. Es una forma més correcta d’avaluar el resultat electoral, allunyada de la xerrameca dels politòlegs que revenen com les pebreres fregides.

 

Salvador Sendra

Fuster

Realment, el fuster, allò que fa és transformar la matèria primera: traslladar-la a altra forma «trans-form-ar». En termes aristotèlics, l’argument és del tot impol·lut. Podem pensar que la matèria vegetal difunta ja ha s’ha quedat sense la funció que anteriorment tenia assignada i, amb el nou ús, ens val per a adequar-la a una segona vida; però hi ha calgut la mà del mestre perquè s’adaptara i es traslladara de l’indret agrest a l’urbà. Per tant, eixa acció es troba en el pas del substantiu «forma» cap al verb, acompanyat d’un prefix. A més, ara que tot es vol reciclar, si l’obra és bona, el material emprat té qualitat i està ben conservada, la seua vida s’eternitza.

Fuster era, també, sant Josep. Josep, però, no va tindre fills biològics reconeguts –crec que la Bíblia no en diu res— i els que se li assignen, a la seua esposa, devien ser d’un altre baró. Ja sabeu: Marc 3-31, Mateu 12-46, Lluc 8-19. No sé estes persones a què van dedicar la seua vida, però no van romandre massa temps amb sa mare, ja que se’n va haver de fer càrrec Joan, un amic de la família, si no recorde malament. Però, tornant on estàvem, en va haver un, de fill, que tot i no ser biològic, sembla que sí que va estar reconegut pel descendent del rei David.

Responia al nom de Jesús, però tant fa eixe nom com qualsevol altre perquè era conegut per una mena de cognom –abans no hi constava res d’açò en el registre: li deien el Natzaré com li hagueren pogut dir el Suecà o el Riberenc, tant fa. La cosa important és que diuen els textos apòcrifs que es va dedicar molts anys a l’empresa familiar: era, per tant, fuster. Supose que, en el seu temps, per arribar a ser-ho, s’havia de realitzar una obra mestra que li permetera evolucionar en el gremi... Tampoc va tindre descendència coneguda o reconeguda, però es pot dir que hui, una bona part de la humanitat en som descendents indirectes.

Indòmit i reivindicatiu, el fuster va estar represaliat perquè no encaixava l’argumentari de les seues proclames en la societat del moment. Diuen que hi va haver un seguit de gent que va combregar amb eixes idees, diguem-ne avançades, i que va dispersar el seu pensament per diferents parts de la geografia. També hi ha qui apunta que allò important de la seua obra va ser la unificació d’altres idearis dispersos –matèria— per aportar-los consistència –forma—, com ja havia fet a la fusteria de manera manual, unint peces.

Ja fa temps que no està entre nosaltres, però encara hi roman en molts aspectes intel·lectuals, transformat sovint pel pas dels anys i dels esdeveniments, però actual en el pensament i en les seues aportacions. Ara està al costat de son pare i les escriptures conten que va vindre per guarir-nos en un moment de feblesa i crisi moral.

Salvador Sendra

EIXA MÀ INVISIBLE QUE GUIA ELS NOSTRES DESTINS

Com que viatjar és, també, comprar llibres, quan isc amb el cotxe o quan l’equipatge m’ho permet, en compre. Això només em passa a Portugal, França o Itàlia, perquè hi ha coses interessants que puc entendre. En el darrer viatge que vaig fer a França, entre altres, en vaig adquirir un parell que han estat tota una premonició: un sobre la guerra de l’Alger i l’altre de Cioran.

Si el primer em va deixar el cor i l’ànima preparats per assimilar el conflicte d’Ucraïna, el segon respon a la pregunta que vaig formular en el darrer escrit sobre què ha llegit Putin per actuar com ho fa. Jo també creia, en un principi, que la seua influència més directa era la del filòsof Ivan Ilín, com em va proposar l’amic Moreno... fins i tot pensava que hauria de rellegir Dugin que, si fa no fa, és una mena de posada al dia del primer; però no!

La clau es troba en Cioran, concretament en un breu assaig titulat La Russie et le virus de la liberté. I m’agrada això de les coincidències i de les casualitats perquè em fan pensar que hi ha una mà invisible que ens guia la vida, fins i tot en fets que encara no han ocorregut. Cioran, en el llibre citat, entra al moll de l’os de la qüestió, tot i que es va escriure l’any 1957. I la cosa més interessant és que el volum on s’hi troba la «troballa» el vaig comprar perquè tracta la utopia històrica, que és un tema que m’apassiona, però no hi ha cap referència a Rússia, ni a la portada ni a la contraportada. La mà invisible, per tant, com queda demostrat, existix!

En primer lloc, exposa que les figures dels poderosos tirans ens atrauen i ens hi veiem reflectits. Seguidament, explica el cisma que separà l’Occident de l’ortodòxia com una mena d’aïllament que forjà el caràcter rus. Seguix analitzant l’època dels tsars com la continuïtat de tot açò i una fórmula que comportà el seu retard respecte de l’altra banda del continent, barrejada amb la religió que hi feia un paper apaivagador. A la Revolució, hi aporta que va adoptar, de seguida, el segell eslau que continuà amb un comunisme fet a mesura. I, des de la caiguda del mur fins a l’actualitat, no cal que us conte res... Ara, hi ha qui recull la informació exposada, l’actualitza i l’explota. A tot això, i per tractar sobre el tema de l’aïllament a què els volen sotmetre, podeu pensar que, si les premisses anteriors són les adequades, i que sempre s’han cuit a banda, se’n foten!

Salvador Sendra