Quan
escric el text, encara no hi ha hagut la segona volta de les eleccions
franceses. A la primera, hi va haver dos candidats i una candidata que van
eixir reforçats; la resta, poc dalt o baix, van defallir o, si més no, els seus
partits polítics no van estar escollits entre les novetats. La crítica diu que
no entenen el sentir francés i que cal que es transformen per a continuar
existint: es tracta dels dos partits hegemònics fins fa poc: republicans i
socialistes.
El
poble els ha girat l’esquena i ha apostat –perquè és una vertadera aposta— per
les noves formacions, tot i que no són tan novelles, ja que duen uns quants
anys presentant-se i, fins i tot, governant. Melenchon és un dels caps visibles,
Le Pen és l’altra protagonista i, finalment, Macron resultarà president si no
hi ha una catàstrofe o una desfeta semblant. La resta d’Europa no vol que hi
entre l’extremisme i llança missatges apocalíptics, com van fer a Itàlia, als
Països Baixos o a Àustria en el seu temps. Estos tres estats, però, han tornat
a la normalitat desitjada pels europeus després de l’ensurt i la colpidora
realitat que desmunta la xerrameca.
Al
debat entre els candidats finalistes, sembla que els assessors de Macron li van
proposar no ser tan altiu ni prepotent perquè calia abaixar-lo de l’elitisme i
situar-lo enmig de la societat. A Le Pen, sembla que li van dir que aprenguera
alguna noció bàsica d’economia i que amagara el vessant xenòfob i el festeig
amb Putin. Cadascú va fer el seu paper i Macron va tornar a derrotar la
senyora, això sí: sense abaixar-se l’ego.
Realment,
de tot açò, a mi m’interessa la successió, i la primera serà la de Melenchon.
Uns partits polítics tan personalitzats, poden tindre continuïtat en el temps?
Perquè si es vol jubilar i vol mantindre el projecte, hi haurà d’haver algú que
el suplisca... Macron és encara jove, però també hi haurà de pensar, per
exemple, en el cas de perdre la segona volta. I la tercera, esta no té cap
problema perquè el càrrec s’hereta, com la monarquia, i crec que la família és
llarga.
Així
per damunt, els dos primers candidats em
recorden les revoltes i la Révolution, ja que tan prompte poden estar allà dalt
com caure a l’infern quan hi haja un canvi de tendència o una successió. La
tercera em sembla més bé un cas amb el rerefons monàrquic, hereditari, que els
problemes els soluciona apartant el predecessor i transformant-lo en emèrit,
com a Jean-Marie. Es una forma més correcta d’avaluar el resultat electoral,
allunyada de la xerrameca dels politòlegs que revenen com les pebreres
fregides.
Salvador
Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada