I que conste en
l'escrit que sempre he estat una persona contraria a l'afirmació anterior
perquè he cregut que aquella persona cosmopolita és la que s'ha sentit superior
allà on ha anat. Ara, però, afirme que no hi ha res més fals que açò i que al
món hi calen unes bases mínimes sobre les quals construir les relacions
socials.
En la primera fase
de l'evolució cap a l'ideal de convivència que he observat estes darreres
setmanes hi ha el moment de beure el te. I d'ací a la sopa, que està a tocar…
El soroll que barreja la presa del líquid juntament amb l'aire em va sorprendre
perquè no hi estic acostumat, però, efectivament, esta era només la primera
fase! L'aire que entra, ha d'eixir…
En la segona fase
s'ha arribat a rotar enmig del dinar, o del sopar, de manera desacomplexada,
davant de nou persones més, i de les quals hi havia relació només amb quatre,
en el millor dels casos. Els europeus érem eixos que se sorprenien per un
simple rot, o dos: salut!
Però, ja en la
tercera fase, i quan creia que ja no se superava l'anterior, arribaren els
pets! Sí, sí, els pets… i no els qui canten. Les senyoretes –sí, sí, les
senyoretes– s'ho permetien tot a taula; amb naturalitat. El primer haguera
pogut ser un descuit, però la resta, ja no. I tot això representat sota el passaport
canadenc, però amb els trets asiàtics i la indubtable manca d'integració, o
allò equivalent: la vida del gheto.
Ho sent, però m'he
tornat cosmopolita.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada