Escolte a la ràdio que la intel·ligència artificial serà el gran enemic de la societat, en un futur pròxim, si no es regula la seua utilització. Llig a la premsa que un dels seus inventors ha deixat la empresa Google, per a la qual treballava investigant, per discrepar amb l’equip directiu sobre les dades que se li han d’aportar als programes informàtics per desenvolupar dita intel·ligència. O siga, que el gran problema que hi veuen és que en poc de temps no podrem discernir entre la veritat i la mentida perquè la informàtica en serà la vertadera creadora de tot això. Molt bé: com si ara ho poguérem saber!
Torne a Lukács perquè ell posava la data de l’inici de la mentida amb els filòsofs posthusserlians. Per a ell, això va comportar la creació del vertader mur que dividiria el món. La realitat, a partir d’ací, passa a identificar-se amb l’individu, amb els seus sentiments, i s’allunya d’allò comú dels il·lustrats, alhora que cada persona es diferencia de l’altra –sentiments diferents, criança individualitzada, relacions paternofilials, etc.—, cosa que comporta un liberalisme que desemboca en l’existència de múltiples realitats.
Una volta trencat el motle, el problema l’ensume en Deleuze, per exemple, que recerca el vessant més positiu, quant a pròxim a l’escola neomarxista, en Nietzsche i Heidegger, en Wagner i en Hölderlin. I la veritat és que, quan lliges el seu assaig sobre Nietzsche i hi aporta dades, i ho raona bé, però tot això pot tindre sentit si no has llegit abans Lukács. Una volta desmuntat el terreny de joc de la realitat, cadascú juga el seu partit sense normes, o amb les que s’imposen consensuades sota el paraigua d’una democràcia que s’haurà de refermar cada quatre anys. De sobte, se m’acut Ortega y Gasset i el seu assaig sobre La Rebelión de las masas, on ja posava el focus en el problema de la realitat gestionada per necis, però que encara hi creia en el col·lectiu; en la massa.
Ara el focus del problema a què feia referència el senyor eixe de Google era, a més de la intel·ligència artificial, que no ho és en ella mateixa, l’ús que en podrien fer els malvats. Sí, sí: els malvats –i les malvades, també, supose. O siga que, en el fons, allò perillós no és el concepte de realitat com a tal, sinó la persona que la crearà adaptada a la mesura del col·lectiu receptor i, per tant, estarà lligada al judici moral sobre el bé i el mal i, depenent d’aquell o aquella que la crea, hi haurà més perill o menys a posteriori. La realitat, per tant, passarà a ser un concepte útil i no real, semblant al que es feia servir en el barroc, per exemple, però tutelat per individus amb traumes, passat i sentiments propis i intransferibles: Sobre la veritat i la mentida en sentit intramoral, haguera escrit Nietzsche, si no ho ha fet ja algú en el seu nom.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada