És improbable que s’intente reconstruir el mur que separava l'URSS de la resta d’Europa. En tot cas, l’única possibilitat que es podria donar en l’actualitat és la de Xina que, per extensió, absorbiria Rússia i els seus estats satèl·lits. I ho escric perquè pense que és la conclusió a què puc arribar després de llegir les anàlisis de Lukács sobre una època en què hi hagué el trencament filosòfic de després de Husserl.
L’afirmació anterior és ben senzilla i infal·lible, ja que no hi cal cap aprofundiment especial ni reflexió extraordinària. Ara, al contrari que va passar en els anys de l'URSS, Rússia accepta el fet religiós com a fonament de la seua idiosincràsia i diferenciació cultural; així, també admet que la resta d’estats que s’adherisquen a la seua òrbita concèntrica, la practiquen promoguda des de l’estat. Doncs bé: este fet no es podia donar en la Unió Soviètica ni es pot produir a la Xina, almenys d’una manera tan obertament exposada.
La destrucció de la raó es la conseqüència d’arrabassar allò que quedava de la Il·lustració, que ja era poca cosa... Les interpretacions de la realitat entren en el joc i, amb elles, l’individualisme, perquè cadascú pensa i hi pot interpretar. La religió s’hi obri camí perquè hom pot entendre-la com a la seua realitat, o la seua llibertat, una volta clevillat el mur de contenció de la ficció. Per a Lukács, la raó sense escletxes sobreviu a l'URSS, mentre que en la resta d’Europa s’intenta massillar la desfeta, en alguns casos, o aplicar un fil de silicona, més flexible, en altres, i l’escola de Frankfurt n’és un exemple.
Ara, Rússia és un estat on la raó s’ha esfumat i intenta reconstruir la identitat a partir del moment precedent. Dugin n’és conscient i endevina, en el fet religiós i l’estratègic –dogma i pragmàtica—, la cola que aconseguirà l’efecte d’adhesió. Res no queda de la Revolució de 1917 que es puga fer servir en l’actualitat i que vaja més enllà de la feblesa de la identitat individual. Ell haurà pensat: si l’ortodòxia ha sobreviscut totes estes dècades, malgrat els entrebancs, sense gaire problemes, per què no usar-la en el futur com a aliada identitària? O siga, pragmatisme i més pragmatisme, sense un dogma real que vaja més enllà de la fe en la pròpia elecció del camí cap al futur. Xina no va aplicar això mateix en les repressions del Tibet, ni en les actuals contra els uigurs, perquè pensarà que amb la religió hi pot entrar déu, però també el dimoni.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada