Realment sí: Lukács és un pensador que, de manera directa, es llig poc. D’altra banda, de manera indirecta, tampoc som conscients de les seues anàlisis, tot i que hi estan presents. Per a mi, es tracta d’un autor a qui imagine com Adam, o com Càndid: persones que sembla que no s’han pol·luït i que romanen impassibles mentre les coses canvien. És per esta raó que poden avaluar o, millor encara, es pot avaluar la resta d’escriptors a partir de les seues apreciacions rectilínies i essencialistes que esbrina el text que he llegit d’ Enzo Traverso.
L’argument primer, i molt interessant, que he pogut extreure de la breu intromissió en l’autor és la ubicació d’eixe punt d’inflexió que hi ha entre la raó i la seua destrucció posthegeliana, on la bifurcació del pensament esdevé un senyal d’allò que vindrà després de la polèmica entre Heidegger i Cassirer. Curiosament, crec que se centra poc en Schopenhauer i en la seua anàlisi de la música, que és la primera que es construïx de manera seriosa i que –i ja des del punt de vista personal, considere que— és la pedra angular de la irracionalitat, juntament amb la poesia.
L’argument segon, i no menys grat, és l’anàlisi sobre la força que pren el liberalisme, que ubica sobre els ciments de la irracionalitat i de l’existencialisme. A partir d’este segon, Lukács veu emergir fins i tot l’Escola de Frankfurt i el vessant de Sartre –per extensió, la filosofia francesa del segle XX com la de Deleuze o la de Foucault. Supose que, a una banda del mur, hi és ell i, a l’altra, tots eixos que he anomenat, però intentant fer els equilibris propis d’aquells que no gosen trencar del tot la relació afectiva dels parents segons. Racionalistes i irracionalistes veuen en l’altre l’ovella descarrilada.
Finalment, hi ha la part de la fe, encarnada en Kierkegaard, Weber i, per què no dir-ho, en alguna aportació oriental de Schopenhauer, però d’açò no cal ni parlar-ne perquè no s’apropa ni de lluny a l’essència de la dissertació. O la interpretació d’alguns referents del segle XX, com Hannah Arendt, realitzades durant la pressió angoixant del macarthysme, o la visió anticipadora de Thomas Mann a Doktor Faustus, lligada a l’altra gran peça premonitòria, en este cas, de Goethe.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada