Fan un programa a la ràdio en què conten la vida i els miracles d’un tal Juan Pujol –del qual preservaré l’anonimat a partir d’ara—, un home que va ser espia durant la Segona Guerra Mundial i que, sembla ser, va ser un personatge fonamental en la logística del Desembarcament de Normandia. L’home –i la seua esposa— es van dedicar a enganyar els alemanys per afavorir els anglesos d’una manera que es coneix com a agents dobles: uns creien que treballaven per a ells, però els transmetien dades falses per afavorir els altres. Bé; sembla una vida intensa que recorda les novel·les de Graham Greene en què explicava les tramoies americanes a Cuba i tot això. En tot cas, quan parlaven de tinta transparent i d’altres coses semblants ho enllaçava amb un temps remot de telègrafs amb missatges xifrats i microcarrets de fotos.
Però, deu fer cosa d’un mes, vaig llegir una entrevista en la premsa de paper el la qual preguntaven coses a un home, Fernando San Agustín, del qual tampoc diré el nom, que també s’hi havia dedicat. Esta persona contava com es preparava per a fer seguiments i escoltes telefòniques de gent que ostentava càrrecs importants en el temps de la guerra contra ETA. Va fer de cambrer i tot, en un bar freqüentat per persones interessants, a fi de guanyar-se la seua confiança. La gràcia d’esta entrevista estava en les explicacions sobre el material que s’emprava aleshores i com comparava l’autor la dificultat anterior amb la senzillesa actual, on tots estem més que localitzats i espiats; i ho sabem! I ho acceptem! Creia que, més enllà d’usar el Pegasus en els casos més importants, no calia res excepcional i que en bastava demanant l’amistat a Instagram.
L’altre dia va morir Francisco Paesa, prop de París: l’home que es va fer ric amagant els diners d’un tal Roldán i que ja s’havia mort feia un grapat d’anys a Tailàndia, crec recordar. Tampoc diré el seu nom per preservar-ne l’anonimat... Ja sabeu: entre espies no ens hem de delatar.
Què té Itàlia que a tots enamora? El nord és vertaderament preciós, en la mateixa mesura que ho és Roma, però s’ha de reconéixer que mai no ha tingut massa rellevància política des de la fi de l’Imperi Romà i si exceptuem les influències del papat... Un vaixell s’enfonsa el 5 de juny al llac Major amb vint-i-tres espies a bord, a causa d’un temporal, i en moren uns quants, d’italians i d’israelians. Si estaven de celebració, quan un espia deixa de ser espia? Què collons feien vint-i-tres espies navegant pel llac amb un vaixell carregat de beguda i menjar? Hauré de desplaçar-me fins allí per esbrinar-ho tot i escriure-vos-ho amb tinta transparent, com es feia abans, perquè no m’enxampen.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada