Alexis de Tocqueville exposa la seua tesi sobre la Révolution d’una manera ben curiosa i interessant. Cada capítol de L’ancien régime et la révolution comença amb la idea que defensarà al llarg de l’escrit. Cada idea es troba fonamentada en raonaments, cites de personatges il·lustres del moment i informació extreta dels arxius; curiosament d’indrets que l’escriptor anomena cahiers, o siga, els quaderns que servien per anotar les actes de les reunions dels governs regionals. Les estructures són clarament deductives.
Tot el seu escrit es pot resumir en unes quantes idees que, per a un altre lector, poden ser diferents, depenent d’allò que més interesse a qui llig. Bàsicament, Tocqueville diu que la Révolution és una mena de continuació de les polítiques, de les institucions –excepte d’una— i de les divisions territorials anteriors. Canvien els caps –heheheheheh.
La centralització, el funcionariat i l’afebliment de la noblesa i del clero ja estava present en el temps de l’últim Louis, així com les institucions d’ajuda als més desfavorits i l’escassa rellevància dels governs regionals envers la força centralitzadora i el control de l’estat. A més, subratlla que el regnat de Louis XVI fou l’època de major creació de riquesa i la contraposa a la resta de monarquies europees. Però, quan tracta de la llibertat, fa servir el mateix argument que amb l’economia: una època gloriosa.
Per explicar el clima prerevolucionari, Alexis argumenta que els principals hòmens de la política eren els intel·lectuals –que molts d’ells ja vivien fora del regne i no coneixien els canvis dels darrers anys— i que qui va sofrir una major apujada d’impostos van ser els burgesos, que pagaven les inversions reials en els indrets on la noblesa, ja molt empobrida, no hi participava gaire. Alhora, els dos sectors socials anteriors foren els qui atiaren la revolta, que sembla ser que no varen mesurar i que comportà la carnisseria que recordem ara. Per a Tocqueville, tot haguera funcionat millor si no hi hagués hagut revolta? Sí. I, després, hi van haver canvis d’envergadura en els models polítics, socials i territorials? No.
Finalment, afirma que la imatge que es té de la darrera monarquia francesa no és encertada i que, a banda dels excessos reials, l’home no era tan dolent i que es preocupava per la sort del seu poble, sobretot d’aquells vassalls que tenien menys opcions, però que tot açò no s’observava degudament a causa de l’opulència de la cort. Ara per contrarestar tanta bondat monàrquica, potser hauria de rellegir L’home révolté de Camus.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada