Per qüestions que no venen al cas, simple disponibilitat temporal i geogràfica he viatjat a l’Orient Mitjà un parell de voltes aquest mateix any. Ruta Bucarest - Amman, a Jordània on un es sorprén de veure la magnitud del llegat romà a actuals terres de l’Islam, que amb posterioritat ho cobrirà tot. Visitant Jordània de dalt a baix en un dels viatges, decidisc en l’altre travessar cap al costat no visitat, cap a un altre país, Israel. La distància entre Jerusalem i Amman és de menys d’un centenar de quilòmetres entre els que es travessa el riu Jordà i d’ahí allò de Cisjordània i Transjordània segons la terminologia occidental derivada del mandat britànic a la zona. Jordània, pel seu propi nom ja deriva influències occidentals del llatí com a llengua de cultura, Jordània o la terra dels jordans com Frankia/França la terra dels francs, oposat als països germànics que diuen -land, com per exemple, Deutschland, Holland, etc. El país té una forma traçada amb línies rectes que no corresponen a cap criteri que no siga polític. Dit això, la zona d’Amman, la zona limitant amb Israel, ja té significat per als jueus. Des del mont Nebo Moisés esguardà la Terra Promesa a la qual no entraria mai viu després d’haver guidat al poble hebreu durant quaranta anys pel desert del Sinaí. La ruta entre Egipte i les zones palestines o jueves al nord no durava en l’antiguitat més enllà d’un parell de setmanes per a una caravana mercantil, la qual cosa indica que els quaranta anys de vagabondatge pel desert són clarament una al·legoria de la purga d’un poble culpable. En transport públic local arribe al pont que travessa el Jordà, un filet d’aigua i més enllà davant els meus ulls, la Terra Promesa a Avraam; no puc evitar pensar que amb ben poc es va conformar el Patriarca o si no era tot simplement un altre càstig per algun altre pecat anterior...
La major sorpresa que em trobe ja en territori israelià és allò que diríem la divergència entre de iure i de facto. Jurídicament Israel és un estat independent però de fet, pels carrers de Jerusalem un continua en territori àrab com a Jordània, Síria, el Líban o l’Egipte, val a dir tots el veïns. Al voltant només se sent parlar àrab i els jueus són clarament una minoria que viu en relativa majoria a colònies extraurbanes de nova fundació. Una placa a la sinagoga més vella de la ciutat indica que Ramban-Rabbi Moshe ben Nachman fondà al segle XIII la sinagoga més vella, malgrat això la mateixa placa continua diguent que no hi ha evidència arqueològica de sinagogues a Jerusalem abans dels segles XIV o XV. El mateix Ramban (més curt ara) del segle XIII diu que no trobà a la ciutat de Jerusalém més de dos jueus...
Abans de la fundació de l’actual estat d’Israel al 1948 als jueus se’ls ofereixen diferents localitzacions de l’antic imperi colonial britànic com parts d’Uganda o Kènia, però aprofitant la corrent d’empatia generada per la recent barbàrie nazi insisteixen que volen la Terra Promesa per Yahvé a Avraam, i l’obtenen. Segons ells, una terra sense poble, Palestina, per a un poble sense terra, el jueu. Si la diàspora provocada pels romans fou tan severa que al segle XIII un jueu declara no poder trobar a una ciutat com Jerusalem més de dos persones amb la seua mateixa confessió, com a mínim això es desvalida.
De la violència no vull parlar. Bon diumenge a tots.
Lluís Alemany Giner
Bucarest a 5 de novembre del 2023.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada