Els grans artistes.

 

Tan sols dos anys enrere, Anselm Kiefer era un pintor desconegut per a mi. Sovint, no es tracta només de conéixer un autor d’entre tants; un nom més que s’esvaïx al poc de temps perquè se substituïx per un altre, per dos o per no-cap. Això passa en la literatura, en la pintura, en la música i, supose que, en altres expressions artístiques.

Vore’l en directe, esbrinar-ne el contingut va ser el moment en què vaig començar a apreciar l’artista i la manera com entén allò que l’envolta. Esposa els elements com són i com han de ser: la seua pintura és més real que la realitat mateix, si és que es poden anomenar així els conceptes representats. La màgia va succeir a Bilbao, al Guggenheim. Hi retorne de manera constant per observar, més que siga a la pantalla, alguna de les seues creacions.

Òbric el Magazine de La Vanguardia que hi ha dins del diari doblegat i a l’interior de la secció d’Economia. Trobe el periòdic amagat en una finestra que hi ha a l’esquerra de l’entrada de l’església del monestir de Poblet. En una pàgina qualsevol de qualsevol secció hi ha un text sobre un pintor que s’anomena David Hockney. En un moment arreu del reportatge, llig un nom: Picasso. Justament, davant del nom hi ha el d’Anselm Kiefer. Em quede sorprès i llig què diu abans de tot això. Per a Reinhold Würth, l’un i l’altre són els millors artistes del món. L’altre, el tercer, el tal Hockney, ni el coneixia ni m’importava gaire, perquè en cita tres, de millors.

Recerque informació sobre David Hockney i revise les seues obres. Realment, no encaixa en la meua concepció prèvia de l’artista total, però, en una fotografia del Magazine, hi apareix fumant un Cohiba i –atenció!— duia les ulleres dels colors de la vitola! Vaig entendre que el sentit estètic d’este home era insuperable, i que havia d’esforçar-me per entendre’l millor. Però, no vull desviar-me del tema i he de tornar a Kiefer... Mire imatges d’obres seues i, en una d’elles, quan està mostrant la fantàstica perspectiva que sembla que se n’ix de la tela, quan assenyala el punt de vista més humà del món i d’allò que contempla, com qualsevol gran pintor renaixentista ateu, veig que també és fumador de puros!

Salvador Sendra