Hui, cap a migdia, he trobat Josep i m’ha dit que seguia este blog. M’ha resultat del tot interessant saber que no escric només per a mi un grapat de textos que, en el fons, són una mena de dietari en què plasme aquelles coses que llig i altres reflexions; una memòria externa que es perdria si no l’enregistrara al blog. Ara, i sabent que tinc un lector, sí que estic realment encoratjat per a seguir esta audaç lluita contra la imatge i el moviment, contra les exposicions de deu segons i la buidor de contingut.
Per a entendre bé un text –perquè és el cas que m’ocupa ara— s’ha de partir des d’un punt comú de comprensió que es diu cultura. Si no es dona este cas, cada argument s’hauria d’explicar des de la base, i cada argumentació es faria insuportable: és com si a un estudiant de mecànica li hagueren d’explicar què és un cotxe, o una roda; o a un de medicina, què és una persona o un braç. S’ha de partir des d’una base que ha de ser comuna, però no excessivament primària, i això que hauria de ser trascendental es diu cultura bàsica.
He escrit això perquè vaig proposar de fer un comentari de text d’un trosset del llibre de Savater Ética para Amador, concretament el que justifica el trànsit des de la supervivència cap a la convivència i que partix amb l’exemple de Robinson Crusoe. En acabar de llegir-lo, i per preparar la tasca, vaig preguntar si tots recordaven qui era el nàufrag. Em va deixar perplex que més de la meitat de l’alumnat no sabera qui era la figura de referència. De la resta, puc dir que no podien argumentar gaire sobre ell perquè només els sonava el nom; un parell o tres el coneixien. Aclariment: tots són majors d’edat o molt majors d’edat.
Al cap d’uns dies, havia de treballar-ne un altre de religiós, del Nou Testament, i ja sabuda la preparació de l’auditori, vaig preguntar si sabien qui era Jesús. Hi havia gent que no ho sabia; altres a qui els sonava el nom; més de la meitat el coneixien. Vaig prosseguir la indagació preguntant si sabien qui era sa mare; després, son pare: el resultat va ser semblant al de Robinson, al final del qüestionari, perquè en cada pregunta se’n despenjaven uns quants.
I hi ha gent a qui sorprén que el món entre en una etapa imprevisible, i hi ha gent a qui sorprén que siga una minoria la que puga dirigir la gran massa, i que hi haja gent que defense que això de la igualtat es puga argumentar només com un punt de partida i relacionada sempre amb la possibilitat d’aprendre, però que el resultat no pot ser el mateix per a tots perquè hi ha l’opció d’escollir la ignorància, com hi ha la d’escollir el mal quan es tracta la religió cristiana: en això consistix la vertadera llibertat, en poder escollir entre el bé i el mal, o entre la ignorància i l’aprenentatge. De tota manera, i deixant de costat tota esta especulació, m’espanta pensar de què parlaran en les cases de qui no coneix Robinson ni Jesús, si és que parlen; com pot haver-hi convivència?
Eternament agraït a Josep i a Joan, que em va dir que també llegia el blog.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada