Una exposició col·lectiva on un seguit d’artistes exposen sobre una temàtica del tot diversa. Entre al local i em sorprén que entenc les obres, tot i que no en conec l’autoria; em resulta curiós perquè no em sol passar darrerament... Disculpeu que no entre a valorar les peces, però l’editor em gestiona l’espai i el temps de lectura, tot i que sí que puc dir que la quasi totalitat eren representatives; fins i tot, la meitat coincidien en la temàtica. Del concepte, no se’n sap res: no hi és.
La sensació, la comente amb un dels assistents que coneixia de feia un temps... i esta impressió va ser com traslladar-me en un salt temporal i espacial. Espacial perquè em situava a l’altra banda del mur de Berlín, i temporal perquè m’ubicava en l’època posterior a la Guerra Mundial. La reflexió va esdevenir tendresa en pensar que, en un món d’individualitats, encara hi ha espais de convivència i un art –tot i que ancestral— que implica un diàleg social una mica allunyat del jo superlatiu a què ens sotmeten els artistes.
A la ment, de seguida em va acudir la crítica estètica de Lukács en què diferenciava la veritat de la mentida; la individualitat de la col·lectivitat i la tensió dels artistes quan era Stalin qui escrivia les crítiques, per si els posava en evidència davant del gran proïsme. Per un moment vaig pensar que el col·lectiu estava viu, remotament viu en algun indret on hi havia gent que creava i la resta entenia les peces: sense concessions egòlatres, on el jo es transformava en un nosaltres.
La part negativa contextualitzada va ser que hi va haver lectura de poesia, i això va demostrar la disparitat: la representació col·lectivitzada es transformava en pocs segons en un monòleg de l’ego i de la sensibilitat sobrevalorada. No entenia la situació, cosa que em va dur a pensar que, si se seguia la línia poètica, en poc de temps el seu art evolucionaria fins a endinsar-se en allò que veiem en cada galeria o sala, o desapareixeria perquè l’única salvació que hi podria haver és, d’una banda, una tècnica molt més evolucionada que eixa manera de crear tan bàsica que s’intuïa en les obres, i d’altra, passar a l’artesania i assumir que la creació pot ser una cosa molt més seriosa.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada