dimarts, 23 de juliol del 2024

El plaer i l’excés

 

Si hi ha dues coses realment antagòniques són les que encapçalen el present escrit. La propaganda que una volta feien a la televisió n’és ben eloqüent; eixa de los huevos con chorizo. Per molt que t’agraden, no en pots menjar cada dia perquè desemboquen en un martiri. Pense que el mateix exemple es pot aplicar a moltes altres coses de la vida, fins i tot a aquell o aquella que es considera bon vivant.

Tenia una lectura pendent des de feia un grapat d’anys, però ja sabeu que les novel·les les gestione amb mesura. Los renglones torcidos de Dios és un llibre interessant que cal separar en dues parts ben diferenciades; just a la meitat del text. Recorde Descartes i, salvant les circumstàncies, em va fer el mateix efecte. Ara, tornant a Torcuato, com a mèrit té haver aconseguit que llegira sense parar durant més deu hores. No puc recordar si esta és la meua millor marca però, si no ho és, s’hi apropa.

Que per què he estat tant de temps llegint? Ara conteste. Sabia que si deixava el llibre, ja no el tornaria a reprendre. A la pàgina 250, poc dalt o baix, va deixar d’interessar-me, o siga, que el desenllaç de l’obra m’importava ben poc. El tema ja havia donat de si tant com podia fer-ho i Torcuato, tot i ser bo, no era fabulós. Amb Descartes vaig tindre un sentiment semblant al final de la deconstrucció de Le discours de la méthode. El vaig acabar igualment, però prenent-me el meu temps.

Deu hores seguides en què em vaig alçar a pixar una volta i a fer-me un entrepanet de sobrassada que vaig menjar davant del text. A les quatre i mitja de la matinada, vaig pensar que la gesta s’ho havia valgut, més que res a causa de l’argument exposat més amunt. Finalment, cal dir que, com la lectura és fàcil, no en cal buscar massa coses, i que estupideses com les dels bascos que s’escapen, sobraven, per ridícules i per incoherents. Ja per acabar, la postura adoptada en el canvi del sistema de reclusió dels malalts mentals i del tractament dels interns denota la por i la feblesa del ponent: no es pot quedar bé amb tots, però si apliquem la teoria hegeliana, podem pensar que la tesi resultant va contradir la hipòtesi de la qual partia Torcuato, com a bon conservador. Si més no, la inclusió a l’internat li va canviar la percepció.

Deu hores –o més— d’aprenentatge i de crítica, on el plaer s’ha tornat un suplici que s’ha hagut d’assumir.

 

Salvador Sendra

dijous, 18 de juliol del 2024

Els dimonis són els altres.

 Los demonios más conocidos y peligrosos, según la tradición católica y ...

En eixir d’una reunió de treball i arribar a casa, pel meu cap voltaven dos llibres: Faust i El mestre i Margarita. Curiosament, en els dos apareix el diable, vestit de diferents maneres i caricaturitzat amb la seua cort de seguidors. Hui, un dia després, seguisc pensant això mateix i agarre el llibre de Bulgákov.

Goethe descriu el mal i la relació que es crea amb la raó. Al final, allò que cerca Faust és una cosa tan banal com ho pot ser la buidor existencial del malcriat que desperta del somni racional; ven la seua ànima per un rellotge i un comandament. Mefistòfil s’ho cobra quan arriba l’hora. Allò que tracta el llibre és la raó d’existir, la felicitat, la joventut i la racionalitat. Faust ho vol tot i no vol res: és un insatisfet.

Bulgákov descriu el mal amb disbauxa i bogeria per enmig. En este cas és una dona, Margarita, qui entrega l’ànima a canvi de la salvació d’un altre –de desitjos sentimentals— i de necessitats bàsiques. Ella no és una insatisfeta ni busca el tot vinculat al no-res: sap allò que vol i només hi veu una manera d’aconseguir-ho. Ella demana pobresa i amor, mentre que Faust ho volia tot i no volia res. La primera víctima de Faust va ser Margarita; una altra Margarita que va embogir i va torbar, en la seua desgràcia, aquell home escollit per Satanàs.

És una casualitat que hi haja dos Margarites? La d’El mestre redimix l’altra, la víctima, i la reforça fins al punt de doblegar la voluntat del maligne, que no acaba d’entendre com una persona s’entrega per tan poc: per amor i pobresa! Faust, però, ho fa per objectius oposats, i ho perd tot fins i tot abans de començar perquè ja havia ensenyat les cartes, i amb el dimoni no es pot ser sincer. La segona, la de Faust, entra al psiquiàtric; la primera, la de Bulgákov, abandona el manicomi... La primera és activa; la segona és passiva.

Negociar, allò que es diu negociar, sempre fa la impressió que és enfrontar-te amb el dimoni. Demanar-ho tot és, al cap i a la fi, entregar l’ànima, només pel fet que aquell que qui negocia sabrà què és allò que busques. Mai no estaràs content perquè la felicitat, o allò que s’hi puga assemblar, no està en l’èxit del negoci, simplement perquè es tracta de la negació de l’oci.

La Margarita de Bulgákov ha demanat les coses més banals perquè el mal no pot entendre com es pot conformar algú amb tan poc i, així, protegir allò que realment li interessa: penseu que el mal és el mal, i està enfront. Finalment, allò que s’ha de preservar és l’ànima, cosa que només es pot aconseguir amagant-ne l’essència perquè l’adversari no puga saber-ne què hi ha a l’interior.

 

Salvador Sendra

dilluns, 8 de juliol del 2024

Els clavells i les males herbes

Un dia, tornant de la faena –realment, l’única cosa que faig en la puta vida: anar, tornar i treballar— vaig escoltar a la ràdio una entrevista d’una dona periodista que havia escrit un llibre sobre la revolució de Portugal, coneguda com la Revolució dels Clavells. L’escriptora em va caure bé i eixa és raó suficient per a comprar el seu llibre. No compre quasi mai coses actuals i sobrevisc llegint i rellegint clàssics. De tant en tant faig una excepció...

Ara, i treta ja la part anecdòtica de l’adquisició, he de dir que la vertadera raó de la compra va ser que estava interessat en la revolta d’Angola. La dona va dir que el llibre tractava el procés revolucionari de les colònies portugueses en què es va aconseguir la independència. I en tota eixa ebullició hi va estar un familiar meu que hi va coincidir amb Che Guevara.

El llibre està ben escrit i ben documentat, tot i que s’ha de tindre en compte que es tracta d’un text de divulgació i se li ha d’aportar el rigor corresponent a la seua funció. La manera com s’ha muntat és moderna: capítols curts i escrits tots ells per separat que, llevat del primer i de l’últim, s’han barrejat aleatòriament i han estat editats en l’ordre que ha acordat la sort: salta pel temps i per l’espai, i pels personatges sense cap altra lògica que l’abril. Sobre una figura central, Salgueiro Maia, un capità de l’exèrcit portugués, pivota la resta de les circumstàncies que envolten la revolta.

S’ha de dir que escric a favor perquè l’escriptora trau el vel romàntic de la Revolució ja que descobrix crims, tortures, complots i encarnissaments del règim derrocat. A favor, perquè no hi exclou la importància de la caiguda de la dictadura en el procés de descolonització i el sentit invers, on les revoltes colonials canvien la mirada de les perifèries sobre la metròpoli. A favor, perquè hi narra algunes de les barbaritats que militars i colons van executar a Àfrica i la manera en què eixe Portugal que començava a Timor, s’escletxa. A favor, perquè hi descriu la impunitat amb què van actuar els botxins durant la dictadura i per què no van ser jutjats pels seus crims. A favor, perquè hi retrata la tornada dels portuguesos cap a la metròpoli quan els alçaments van començar a prendre força. A favor, perquè hi escriu sobre el clima postrevolucionari de Portugal, quan hi havia un règim de transició, i n’extreu la bondat. A favor, perquè es tracta d’un assaig fresc que es llig sense gaire esforç i en el qual els elements importants es repetixen fins que t’hi familiaritzes. En contra, perquè ni hi he trobat la intromissió estrangera a Angola ni a Oporto, que és on m’interessava per raons de parentiu –tampoc en la resta de les colònies.

Salvador Sendra