Els avions no tenen wifi. Quan voles, sovint aprofites per a llegir articles que t’has descarregat prèviament, perquè els aeroports en solen tindre. Mentre espere, durant una escala, vaig obrint periòdics i descarregant-me aquells que tenen un títol interessant. Entre ells, me’n vaig abaixar dos que tractaven sobre l’economia alemanya; un d’El Economista i l’altre, no me’n recorde.
Els articles, ben documentats i amb tota mena de dades estadístiques i de dates, intentaven explicar el perquè de la suposada crisi de l’economia alemanya. En faré cinc cèntims. El seu argument se situava en l’abaixada de l’activitat industrial, però que no es podia observar en les xifres d’ocupació perquè eixe percentatge girava al voltant del 6%, que és una dada molt bona si es té en compte que menys del 5% es considera plena ocupació.
L’activitat industrial minva, però el sector serveis apuja i assolix xifres importants, o siga, que l’ocupació canvia de bàndol. I ací és on està la clau, no només de l’economia alemanya, perquè s’hi pot aplicar a la resta des estats de la UE. El problema rau en la remuneració: en els salaris. Però, clar, no es pot pagar molt a aquell (o aquella) que no s’ho val. Ho explique.
El sector industrial necessita de mà d’obra formada, mentre que el de serveis, no gaire. Més qualificació vol dir més inversió i, per tant, major capitalització (veient-ho des del punt de vista marxista quant al capital). I tot açò s’ajusta al jornal. Recordeu només una cosa: quan la crisi, deien que els llocs de treball que més preocupaven eren els de la indústria, perquè costaven molt més de recuperar si es perdien. I tant!
En arribar a casa, llig a la premsa que Draghi, un tal Mario, diu que s’ha d’invertir més, des de la institució que representa, en la represa de la industrialització. Ara ja sabeu que això vol dir que necessiten, que necessitem, que augmente l’especialització tècnica perquè augmenten els jornals i, de retop, que les persones puguen gastar més dinerets. I, també sabeu per què nosaltres tenim unes bones xifres d’ocupació, però algun problemeta associat al poder adquisitiu. I, també podeu intuir que l’únic ascensor social, a banda de la loteria i de la venda d’estupefaents, és la formació.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada