La democràcia liberal sempre ha sigut una ficció. Una ficció perquè des del seu origen només ha servit perquè per a mantenir l’ordre burgés. L’historiador britànic Eric Hobsbawm a L’era del capital (1848-1875) ho descriu així:
Las instituciones del mundo... preferentemente en Europa central y noroccidental... se aproximarían de manera gradual al modelo internacional de un “estado nación” territorialmente definido, con una constitución garantizadora de la propiedad y los derechos civiles, assambleas de representantes elegidos y gobiernos responsables ante elles, y, dónde conviniera, participación del pueblo común en la política dentro de los límites tales como la garantia del orden social burgés y la evitación de su derrocamiento.
L’establiment de sistemes democràtics liberals no ha tingut mai relació amb què fora el poble qui lliurement elegirà els seus representants, ni que aquesta elecció fora justa, ni que qualsevol ciutadà puga ser elegit. Però certament, aquesta ficció, almenys en el que és fonamental i en l’Europa Occidental, s’ha mantingut. Com assenyala Slavoj Žižek, el “gran Altre” procedimental de les regles electorals és que s’han d’obeir els resultats siga aquest quin siga. El “gran Altre”, que Žižek pren de Lacan, l’hem d’entendre com “l’agent de la pura aparença, l'agent que suposadament no sap, en benefici del qual s’han de mantenir les aparences”. És a dir, perquè hi haja democràcia hem de mantenir l’aparença i respectar allò que el mateix concepte de democràcia exigeix com bàsic, que es respectaran els resultats electorals siguen quins siguen.
Darrerament, hem vist forts atacs a altres pilars de la democràcia liberal a Occident. Hem vist com a Itàlia s’imposaven primers ministres que no concorrien a les eleccions, en els casos dels dos Marios, Monti i Draghi, tots dos imposats des de la UE i avalats pel capital, tots dos provinents del món dels bankgàngsters. Tot per garantir l’ordre econòmic neoliberal. En aquests casos almenys no hi havia una manca de respecte a les regles electorals, era el parlament italià qui es triava, baix la coacció de la UE. Encara que després, en les eleccions tots dos van aconseguir uns mísers resultats electorals.
També hem vist el que va passar a Grècia. Molt en parlarem en aquest blog de les Guerres troikes, i com la UE, el BCE, l'FMI varen destrossar Grècia, passant per damunt de la voluntat popular. Wolfgang Schäuble, aleshores ministre d’economia d’Alemanya, li va dir a Yanis Varoufakis allò de: “No es pot permetre que les eleccions canvien la política econòmica”. En romà paladí això vol dir: el poble no pot triar quines polítiques econòmiques seran aplicades pels seus governs. Dins de la capacitat de decisió dels pobles no entren els aspectes econòmics que els afecten. Val a dir que això forma part del cor del sistema neoliberal, com es pot veure al llibre Globalists de Quinn Slobodian. En aquest cas, després d’un referèndum on va guanyar rebutjar l’acord amb la Troika, el govern de Tsipras va acabar cedint a les pressions mafioses de la UE, el BCE i l'FMI amb conseqüències catastròfiques, de les quals encara no s’ha recuperat el país hel·lènic.
Açò, pel que fa a l’Europa Occidental. Perquè a l’Europa central i de l’Est, ja s’havien manipulat eleccions “democràtiques” perquè els resultats no eren els desitjats pels EUA i els seus “tributaris i vassalls”. Bulgària (1990), Albània (1991), Geòrgia (2003), Ucraïna (2004 i 2014), etc., han vist com es promovien autèntics cops d'estat, mitjançant revolucions de colors patrocinades pels serveis secrets i per ONG occidentals, perquè els seus ciutadans no votaven bé. Actualment, estem veient com a Moldàvia (on s’ha manipulat el resultat d’un referèndum sobre la seua incorporació a la UE) i a Geòrgia (on està en marxa una revolució de colors perquè el govern actual es nega a integrar-se a la UE i a l’OTAN) s’estan reproduint aquests moviments, que encara responen al mateix patró.
Preocupant és el que està passant a França. Tot i que el resultat de les eleccions parlamentàries que Macron es va treure de la mànega, ha deixat un parlament molt fragmentat, sense majories clares. Macron està fent piruetes per intentar anomenar un primer ministre que responga als seus interessos -millor dit, als interessos de les elits internacionals- abans que a la voluntat popular. El que està fent Macron és posar-li en safata de plata la presidència a Marine Le Pen.
Però el que és un escàndol sense precedents dins de la UE, és el que està ha passat a Romania. El 24 de novembre de 2024 va haver-hi eleccions presidencials a Romania. Allà hi ha un sistema electoral de doble volta per triar el president. Les eleccions foren guanyades per Calin Georgescu amb més de dos milions de vots, un 22,95% de l'electorat. Aquest Calin Georgescu és un personatge d’ultradreta, que està en contra de què empreses estrangeres exploten els recursos del país, el titllen de prorús, euroescèptic i contra l’OTAN, té una retòrica populista -contra l’establishment-, etc. La seua victòria a la primera volta no va ser prevista pels analistes polítics interessats i els ha sorprés. Diuen que ha fonamentat la seua victòria en Tik-Tok, xarxa social xinesa que està en el punt de mira dels EUA i la UE. El Tribunal Constitucional romanés ha decidit anul·lar les eleccions per presumible ingerència russa.
El primer que crida l’atenció és el fet que la victòria es fonamente en Tik-Tok, on té 65.000 seguidores i 1,3 milions de “m’agrada” a alguns vídeos, segons El País. Però ha tret més de 2 milions de vots. En el supòsit que tots els que han fet “m’agrada” als seus vídeos més vists, suposaria un 60%, queda un 40%. Per valorar l’impacte també caldria saber quanta gent a Romania té Tik-Tok, per poder influenciar només per eixa xarxa. Segurament no serà tanta, ni el pes Tik-Tok serà el que diuen. Per tant, alguna cosa més que Tik-Tok hi haurà.
Respecte del motiu al·legat per a anul·lar les eleccions per ingerència russa, sobta molt que aquest puga ser un motiu legítim. En primer lloc, si hi hagués una ingerència estrangera aquesta és via propaganda, perquè hem d’assumir que aquesta és la causa perquè no hi ha cap manipulació dels vots o frau electoral. En segon lloc, si hem de posar alguna cosa en qüestió és la mateixa propagada, no d’on vinga; no és assumible en democràcia que la propagada provinent dels EUA, la UE i de les elits financeres siga bona, mentre que la provinent d’altres bandes del món, siga russa o siga xinesa, la considerem il·legítima. En tercer lloc, el fet que es dona la culpa a Tik-Tok, plataforma que és atacada per Occident per suposadament servir als interessos de la Xina, és un atac més a aquesta plataforma per estar fora del control de les elits occidental. En canvi, les plataformes digitals, com Google, que serveixen als interessos dels EUA, i especialment als interessos del Partit Republicà -ha donat quantitats ingents de diners a Kamala Harris- torna a demostrar que hi ha una lluita pel control de la informació que rep la gent. Hi han plataformes bones, si serveixen als interessos dels EUA, i dolentes, si no es pleguen als interessos dels EUA. Finalment, com ja comentaven en un post del 2016 titulat La postveritat contra la pseudoveritat, hi ha una guerra pel control de la comunicació entre allò que s’anomena postveritat i el que jo anomene pseudoveritat, és a dir, ens menteixen tots en les notícies i en les dades. La guerra consisteix en qui es queda amb l'exclusiva de la manipulació amb la seua propaganda, és una PSYWAR (guerra psicològica).
Molt s’ha parlat de Cambridge Analytica i la seua influència en la victòria de Donald Trump en 2016 i en el referèndum del Brexit. Poc se n’ha parlat de què va ser la campanya d’Obama en 2008, campanya que va encetar l’ús massiu de les noves tecnologies a la xarxa, però. No hi ha molta gent, entre les persones del carrer, que sàpiga que Eric Schmidt, llavors CEO de Google, va ser assessor d’Obama a aquella campanya i va posar tots els recursos per la causa -per cert, Eric Schmidt també ha estat a la campanya de Kamala Harris en aquestes últimes eleccions i Harris també tenia el suport de gairebé tot Sillicon Valley-.
Respecte de la influència de mitjans de propaganda i internet a altres països, Domenico Losurdo, historiador i assagista italià, a La sinistra assente ens conta el següent:
Internet ha esdevingut el mitjà preferit de la desinformació americana. [citant un article de 2006 de A. Massara].../...
...els Estat Units i els seus aliats voldrien posseir el monopoli... Els altres contraataquen amb les mateixes armes, fan contrainformació... El tímid intent de crear un espai alternatiu a aquell gestionat o hegemonitzat per l'única superpotència és qualificat d'“enverinament del pou”: aquells que ja posseeixen substancialment el monopoli de la producció de les idees i de les emocions miren de reforçar-ho posteriorment, desacreditant i intimidant aquells que busquen de qualsevol manera de protegir-se d’això.
Romania ha esdevingut un lloc clau en la geopolítica dels Estats Units i l’OTAN. Té frontera amb Ucraïna, forma part de la UE i de l’OTAN, aquest estiu es va anunciar que acollirà una ciutat militar l’OTAN, etc. Que un candidat, un outsider del sistema, puga assolir el poder, és una cosa que no van permetre. L’anul·lació de les eleccions presidencials del 24 de novembre és un intent d’evitar que un candidat anti-OTAN i “prorús” guanye unes eleccions on el poble tria. Si hi ha una influència russa, que no seré jo qui negue, la influència dels EUA, la UE i l’OTAN és moltíssima major i molt més potent. Si els russos empren Tik-Tok, els occidentals empren tots els partits polítics, tots els grans mitjans de masses, els think tanks, empren Google, Facebook, Instagram, etc. Però ni així han aconseguit desbancar un outsider. L’Imperi no es pot permetre perdre un lloc tan important per a ell, perquè el poble romanés vote malament. Sempre hi ha un as a la mànega. Encara que supose dinamitar els pilars de la Democràcia.
L’anul·lació a Romania és l’atac més greu a la democràcia occidental dels
darrers temps. Ja no es tracta d’un país que acaba d’eixir d’una “dictadura
socialista” (com Bulgària 1990, Albània 1991, o països que tot i tenir alguns
anys de democràcia voten estan fora de la UE i l’OTAN Geòrgia 2002, Ucraïna
2004 i 2014, Moldàvia i Geòrgia en l'actualitat). És un país amb trenta anys de
democràcia i integrat a les institucions occidentals. El fet de no reconéixer
al guanyador de les eleccions suposa un atac al fonament de la Democràcia
liberal, al Gran Altre de la Democràcia liberal.
Si les Democràcies liberals fins ara mantenien les formes, almenys a Occident (la Unió Europea i els EUA), ara la careta ha caigut. Ja només poden ser una pantomima, on només es respectarà el resultat si guanya el bo, algun/a dels/les candidats/es de l’Imperi. Si no guanya el/la bo/na, seran anul·lades per influència russa. Com ha passat ja a Romania. S’atreviran amb altres països on partits d’ultradreta poden guanyar i que són Democràcies liberals des de la fi de la II Guerra Mundial?
Wolfgang Schäuble ja no hi és entre nosaltres (gràcies a Déu), ell ens haguera pogut il·lustrar sobre quines coses, a més a més de l’economia, no poden ser canviades per la democràcia al seu país.
PS.: Resulta curiós que l’única oposició al sistema vinga de la ultradreta i no de l’esquerra (hi ha un post encara pendent sobre alguns aspectes). M’agradaria que hi hagueren partits d’esquerres que plantaren cara al sistema. Però si llevem a Sahra Wagenknecht i el seu partit, però tot i que farà entre el 14% i el 16%, no té opcions de govern. Des del punt de vista d’anàlisi política, queda clar que només algunes de les opcions d’ultradreta representen una amenaça per al sistema. Això porta al fet que el fet que es violen les bases de la Democràcia liberal siga vist amb bons ulls o indiferència per l’esquerra sistèmica. I això, a la llarga porta a la mort de tota possibilitat de fer polítiques veritablement d’esquerres, aquelles que atempten contra l’ordre neoliberal establert. Qualsevol persona d’esquerres, especialment les més polititzades, hi haurien de vorer l’abisme que s’obri davant dels seus peus.
Òskar "Rabosa".
