El Confidencial portava l’altre dia una entrevista a Mike González, amb el títol de “El cerebro de Trump explica "el electroshock" que aplicará al sistema”. Diuen que és un dels ideòlegs que rodegen Trump, membre de la Heritage Foundation. Hi ha una resposta que em crida l’atenció, diu així:
El primer gabinete de Trump fue, en algunos aspectos, un desastre. Por ejemplo, Rex Tillerson en el Departamento de Estado fue un error que nunca entendí. Hubo personas que no encajaron bien y situaciones que se manejaron con poca experiencia. Era el gabinete de alguien nuevo en política, sin trayectoria previa en estos puestos. Ahora la situación es muy diferente. Hay un nivel de preparación mucho mayor y un proyecto claro: el Proyecto 2025, que define políticas públicas concretas y medidas listas para implementar. Además, hay otros programas en marcha. Este será el mayor cambio. Otra diferencia clave es que esta vez las decisiones cruciales comenzarán desde el primer mes. En su primera presidencia, todo fue más caótico porque Trump estaba dando sus primeros pasos en política y comenzó directamente como presidente. Ahora, en cambio, el proceso será mucho más fluido y organizado.
El que em crida l’atenció exactament és que anomena el Projecte 2025. N’heu sentit parlar?
Fa uns mesos que volia parlar-ne. Però vaig sentir que Trump es desmarcava. Ara Mike González el recupera. Volia parlar-ne perquè és una mostra de com la dreta o la ultradreta s’organitza, mentre els altres ho deixen tot a la improvisació. Sobretot, les esquerres. Projecte 2025 és justament això, un pla de govern, un full de ruta sobre què fer quan s’assolisca el poder. Des dels sectors crítics a aquesta ala ultraconservadora, es diu que aquest projecte és un intent de cop d'estat, que faran de Trump un dictador, que s’endinsa en l’autoritarisme, etc. Més enllà de les crítiques i més enllà de les propostes polítiques, és el document polític més important que he llegit.
El treball de per nom Mandate for Leadership: a Conservative Promise (Mandat per al lideratge: una promesa conservadora). Aquest és un document de la Heritage Foundation elaborat el 2022 i publica a principis del 2023. L'objectiu és del document és:
La història ensenya que el poder d'un president per implementar una agenda està en el seu punt àlgid durant els dies d'obertura de l'Administració. Per executar-lo es requereix un pla ben concebut, coordinat i unificat i un quadre de personal format i compromès per implementar-lo. En els últims cicles electorals, els candidats presidencials normalment començaven a planificar la transició a finals de la primavera de l'any electoral o fins i tot després d'assegurar la nominació del partit. Això és massa tard. La complexitat i el creixement del govern federal avancen a un ritme aparentment logarítmic cada quatre anys. Perquè els conservadors tinguin l'oportunitat d'enfrontar-se a l'Estat administratiu i reformar el nostre govern federal, la feina ha de començar ara. La totalitat d'aquest esforç és donar suport al pròxim president conservador, siga qui siga ell o ella.
Per tant, tenim un document que s’avança molt a l’arribada al poder, no esperen a guanyar unes eleccions per preparar què s’ha de fer quan s’assolisca. Ho fan perquè consideren clau els primers dies en el govern per establir una agenda i consideren clau per poder implementar l’agenda tenir en compte els perfils de les persones que s’han de fer càrrec de llocs de govern. Aquestes persones han de ser persones compromeses, a més de tenir coneixements, han de ser persones altament ideologitzades, compromeses, amb l’agenda. Gent que tinga clara què es vol i com es vol. No persones que vagen a omplir, a fer “bulto”, ni molt menys que puguen boicotejar l’agenda del “president” (en aquest cas, l’agenda conservadora que el president ha d’implementar, siga qui siga el president, la intenció és que assumisca l’agenda).
El document està elaborat per uns 400 col·laboradors, 30 capítols en 5 seccions, i més de 900 planes, que aborden tots els aspectes del govern americà. Els col·laboradors són gent que ja ha estat en governs republicans anteriors, molts amb Trump, i “expertes” molt ideologitzats que comparteixen amb l’agenda conservadora. Les propostes són les clàssiques del conservadorisme, no vaig a entrar a valorar-les. Perquè el que té valor són altres aspectes del document.
El primer que crida l’atenció és l’alt nivell de detall de les propostes. Quan estava a València, vaig haver de llegir-me diversos plans i projectes, entre ells l’Estratègia Valenciana per a la Recuperació (EVR) i Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia Gobierno de España (per simplificar els plans per als famosos fons Next Generation de la UE). Aquests darrers plans, que es suposa que han de ser el que transformen el País Valencià i l’Estat espanyol, estan plens de llocs comuns, d’indefinicions, de coses abstractes, de bona voluntat, etc. Ja no vull comentar els documents de partits polítics, etc., perquè si fan vergonya els documents de govern, imagineu els merament polítics. Per això, Projecte 2025 em sorprén el nivell de detall. Entra en les despeses de cada departament; entra quin departament s’ha de suprimir; quin departament s’ha modificat establint com i per a què i quants diners caldran; quins departaments s’han de potenciar, perquè, com i quants diners s’han de posar. També tenen molt clares les polítiques que volen portar endavant, com s’ha d’executar i quin departament les ha de portar endavant. El nivell de detall és molt alt.
A més del detall, hi ha una clara estratègia quant als perfils de persones que han d’ocupar els càrrecs polítics. No els que seran secretaris (el que serien ministres als governs europeus), com el personal que s’ha d’encarregar dels escalafons de baix, on realment es treballen les polítiques. No sols volen perfils tècnics, sinó altament compromesos amb “l’agenda del president”. És a dir, molt ideologitzats per tal que el projecte siga coherent. Aquesta és una cosa summament important. En els governs els perfils diferents de personal, cobrir quotes de les famílies dels partits, porten a contradiccions, a incoherències, descoordinacions, etc., això resta eficàcia a les polítiques quan no es boicotegen els uns altres. Ells donen molta importància a l'oficina de presidència, ja que és qui coordinarà totes les polítiques del govern. Tenen molt clara la seua organització, i he de reconéixer que és una organització brillant. Defineixen perfils, tasques, jerarquies, etc. Una altra cosa serà que els funcione, però no es pot dir que no han fet un esforç i que la visió de com han d’organitzar el govern no siga extraordinària.
Està per vorer si al final s’implementa aquest Projecte, en quina mesura i com. Però el que és innegable és que els treballs és realment bo. Ells han fet un projecte amb gairebé dos anys al davant, definit amb precisió quines polítiques volen portar endavant i com executar-les. Ho han fet amb un nivell altíssim de detall. Han aprofitat l’experiència dels governs “conservadors” anteriors, d'ençà del govern de Ronald Reagan. Volen implementar el seu programa des del primer dia. Han fet un document brillant, es compartisquen o no les idees des del punt de vista del seu projecte cal reconéixer eixes coses. Tenen una visió política pels EUA, tenen un programa o una agenda, saben com portar-la endavant i s’ha preparat amb suficient antelació.
Vist com funcionen les coses ací. Vista la improvisació, la descoordinació, la manca de visió global, el desconeixement de les institucions i com funcionen, etc. Em fa enveja que siga “l’enemic”, encara que siga un enemic llunyà, qui tinga projectes com aquest. En l’entrevista que hem citat al principi es diu que Mike González ha fitxat per la fundació Disenso, propera a VOX. Crec que els primers que adoptaran aquesta manera de treballar serà VOX. Quan els altres en siguen conscients de l’arma que suposa açò, ja hauran fet tard.
Òskar Rabosa .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada