És la una i observe un home major, una mica descuidat, parlant amb una guàrdia de seguretat que li indica la meua posició. Ell s’apropa cap a mi i ella l’acompanya. Em demana sobre la possibilitat d’aconseguir alguna ajuda per a reconstruir un baix afectat per la riuada. Li indique la documentació que necessita i li apunte on ha d’anar per demanar la cita.
L’home, després d’escoltar-me, em diu que no s’atrevia a anar sol i decidisc d’acompanyar-lo a l’Ajuntament que està a uns cents cinquanta metres. Com que coneixia molta gent, s’aturava a cada instant per a saludar o per a respirar: caminava molt a poc a poc. Arribem a la meta i em diu que necessitava anar al bany. Un xic li indica la primera planta. Ell puja a pixar. Al cap d’uns deu minuts, veig que baixa acompanyat d’una xica que se l’havia trobat perdut. Quan em veu s’alegra i jo pense que la cosa pot anar per a llarg. Li prenen nota i li apunten el dia i l’hora de la gestió.
Eixim i li pregunte si té un certificat bancari, perquè el necessitarà. Diu que no i m’oferisc a acompanyar-lo al banc. Als deu metres, volia tornar a pixar i ho fa entre dos cotxes. Infecció d’orina, em diu. Li pregunte pel banc i entenc que està a uns tres cents metres: caminem. Sona el telèfon que du en una una cartera tancada que està dins d’una bossa que porta penjada al coll. Respon, parla i penja; tot això d’aturat perquè no pot caminar i parlar alhora.
Maleïx la persona que li ha telefonat mentre guarda el telèfon. Torna a sonar i repetix l’operació; la maledicció, també. Era una dona. Torna a sonar i executa la mateixa operació. Mentre, entre truc i truc, saluda i parla amb la gent. Li torna a agarrar pixera i entra en un immoble mig tombat, però ja net. Sona el telèfon, de nou. Ara era una xica més jove. Abans ha dit a una parella de dones que tenia una filla. Maleïx i, entre adjectius, em diu que era igualeta que sa mare. No pregunte.
Com que ja són quasi les dos, el deixe i m’avance per preguntar al banc si tenim temps d’arribar abans que tanquen. Em diuen que ens esperen; que no patim. Torne a buscar-lo i seguim. Al banc el coneixen i ell, també: tracta la gent pel nom i el cognom. Torna a pixar mentre li gestione un rebut de l’IBI perquè ho tinga tot més fàcil quan torne per a fer la gestió de l’ajuda. Li ho done tot i li apunte el dia, l’hora i el lloc on ho ha de presentar. Ens acomiadem a la porta del banc mentre sona el telèfon, de nou. Ell va a buscar un autobús i jo me’n torne cap a l’oficina per a seguir treballant.
En entrar, la dona de l’empresa de seguretat que me l’ha dut, em diu que l’home havia entrat a l’oficina buscant un bany, i que en assabentar-se que hi havia ajudes que s’adequaven als seus desperfectes, ha decidit de demanar-les. Hui tenia l’hora per a tornar a realitzar el tràmit, però no l’he vist: qui sap...
Salvador Sendra (10/12/2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada