PRIVILEGIS I VANITATS

El simple fet d’escriure la llei ja és, si més no, una evidència de la feblesa d’un règim. Nosaltres, per exemple, quan llegim la legislació grega de Dracó, ens sorprenem de la fermesa i la desproporció de les penes que aplica en comparació amb els delictes. El primer que hauríem d’entendre és, però, la necessitat del moment i les condicions en què s’aprovaren dites normes; de segur que encara ens sorprendria més la dificultat de sobreviure i la consciència de preveure qualsevol desequilibri que pogués causar la mort a tota una família per un robatori d’aliments, per exemple: dura lex sed lex, que dirien els romans.

Que la transcripció de la llei evidencia la decadència d’un règim, és evident, si ens molestem a aplicar la lògica: per a un governant fort, la llei és allò que ell mateix dicta, de manera oral. El mateix Moisés va haver de transcriure la legislació en les famoses Taules a causa de la incertesa que provocaven, en el poble jueu, els seus dictats. I eixe és un important símptoma de feblesa per al segon patriarca, si el comparem amb el primer, Abraham, a qui no vi va caldre humiliar-se d’eixa manera, davant del poble. Moisés, intel·ligent com era, va guardar les taules a l’Arca de l’Aliança, cosa que encara li donava una mica de poder pel simple fet de guardar la clau.

Allò que deien els faraons era llei; allò que deien els patriarques jueus era llei. Però, en un dels passatges inicials de les Mémoires d’Outre-tombe, de Chateaubriant, hi ha una frase que sorprén i que descriu la realitat de la noblesa: «L'aristocratie a trois âges successifs : l'âge des supériorités, l'âge des privilèges, l'âge des vanités : sortie du premier, elle dégénère dans le second et s'éteint dans le dernier». El moment de la superioritat en què és acceptada sense qüestionar res, és la primera. Una volta iniciat el declivi, entrem en la fase dels privilegis, i és ací on es redacten les lleis pel simple fet que els governants ja no se senten tan superiors i comencen a estar qüestionats. Els privilegis, per tant, s’han de garantir de manera escrita, on hi ha unes poques concessions envers el poble que els blinda.

Ara ens queda la llei escrita; una recopilació d’articles i sentències que es remunten fins a saber quan i que, segons ens diuen, funciona i és la base legal per al creixement, la democràcia i la igualtat. Però, i si apliquem la llei pendular, que sí que és natural i encertada? Doncs, veiem que quan les coses estan unides tendixen a separar-se, i a l’inrevés; o que quan són massa restrictives, passen a alliberar. En una època en què privilegis i vanitats es fonen entre la gent que entenem com a superior, a causa del seu estatus, ens adonem que la tendència legal tendix a la fermesa i la restricció, cosa que em fa pensar que dita activitat legal s’ha invertit i que s’endevina una nova era destinada a garantir els privilegis i les vanitats d’alguns, tot i que fan algunes xicotetes concessions, com sempre.

Salvador Sendra Perelló