Pense ―vull
pensar― que el Papa Francisco és un dels exponents dels residus d’allò que es
coneixia com a Teologia de l’alliberament, però vull remarcar la paraula pense perquè estic fent, simplement, una
reflexió a partir de les idees i dels
records, sense cap preparació prèvia i sense cap altre element bibliogràfic. I
em du a pensar-ho el fet que siga jesuïta, argentí i que, a més, tinga eixe
vincle tan fort amb els més desfavorits.
No és casualitat
que haja estat escollit com a cap de l’Església un home amb estes
característiques quan gran part del món cristià, catòlic, està travessant una
època dolenta en què les desigualtats és polaritzen, el capitalisme, en la seua
versió més dura, ha estat la causa i, a més, la tendència s’inclina cap a la
retallada dels drets de la ciutadania. Però, quina haguera estat l’altra
possibilitat, de no ser proclamat Francisco? Segurament, una tornada enrere.
Juan Pablo II,
el Sant, era l’altra cara de la mateixa moneda. El seu sistema per afeblir el
socialisme va influir en la resta de governants conservadors i la intenció era
clara i universal. Amb la deriva del socialisme cap a la socialdemocràcia, els
reductes de l’educació i l’ajuda social es podien afeblir, també, i discretament.
L’educació, de manera molt simple: sol·licitant la llibertat d’elecció de les
famílies ―subratlle les paraules llibertat
i famílies. L’ajuda social, també:
traient-la del pressupost i distribuint-la, a partir de donatius, des de la
xarxa religiosa. El liberalisme va encaixar entre els conservadors amb esta
simple fórmula perquè, què hi ha més conservador que la família? Algú m’ho pot
dir?
Família,
liberalisme i religió anaven de la mà en els fastuosos encontres. La família,
que és l’element més conservador que hi ha, va abraçar el liberalisme perquè,
el segon, li oferia la possibilitat de refermar-se a partir de la misèria, quan
el socialisme semblava recular i no era ja rival a l’hora de protegir els
ciutadans. La religió, aprofitant els enderrocs de la URSS ―recordeu el
Tetris?― per mostrar allò que passa als laics, i sense rival en la
socialdemocràcia, si més no, quant a idees, va endevinar un indret on créixer:
l’últim reducte, social i educatiu, amb una mica d’idea, estava ja guanyat de
bestreta.
Quan l’estat ja
no es fa càrrec dels seus ciutadans, estos es reclouen en la família o la
recreen en forma de màfia o mara; una relació de sang i sentiment inexplicable
de manera racional. La família ―tradicional, en diuen―, extremadament
conservadora en essència, es captada per la religió a partir d’unes poques
concessions i donatius, i utilitzada com a cavall de Troia per dinamitar les
restes de la gran família socialista però, a més, per introduir el liberalisme
en els indrets, abans vetats, més conservadors. A més, i per més gràcia, el
preu ha estat de zero euros perquè, tant les visites dels papes com les escoles
concertades, les paguem entre tots i totes, així com els diners que destinen a
l‘ajuda social. La faena dels religiosos és la de pensar i, realment, ho fan
molt bé! Qui, sinó, s’oposa a la llibertat d’elecció?
El Papa Sant no
va poder exhaurir els teòlegs de l’alliberament, tot i mantindre’ls molt
ofegats, però sí que els va deixar sense quasi marge de maniobra de cara al
futur. No sé si Francisco, de ser allò que deia a l’inici del text, intentarà
desfer tota esta trama teològica i política per una simple raó, però de pes:
perquè és un dels mals del capitalisme que els alliberadors tant rebutjaven.
Salvador Sendra
Perelló
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada