VOTAR: GUANYAR O PACTAR?

La gent vota un partit perquè té unes idees que combreguen amb les del grup polític a què voten. Si no s'assimilen en el seu conjunt, sí que ho fan en gran mesura i, per esta raó, hi ha eixa identificació. Estes idees, però, es poden donar en allò que el partit proposa, en allò que el partit no diu i en les coses que el partit demostra, com en el cas de la corrupció, per exemple.

Possiblement, i lligant este paràgraf amb l'anterior, hauria d'esmentar allò que deia el rector d'un poble veï: «fes allò que jo dic però no faces el que jo faig». Perquè s'adequa millor que l'altra possibilitat que se sol donar; la de predicar amb l'exemple. De tota manera, la pel·lícula acaba d'igual manera, i ens diuen que el ciutadà és savi, que el poble sap allò que vol, que les persones han dit prou..., mentre que eixes persones han parlat amb el vot i no cal que ningú les reinterprete.

L'assumpte ha acabat on havia de fer-ho, o siga, al mateix lloc de l'inici. Qualsevol pacte haguera estat un frau i una enganyifa als votants perquè cada votant vol que guanyen els seus, o això vull pensar. Un pacte amb l'altre haguera resultat claudicar front a l'adversari, més que fóra en una part dels motius que han dut un partit polític a presentar-se a les eleccions, i a les persones, a votar-lo. Però, en el cas de Ciudadanos, la cosa no està tan clara...

El vot del ciutadà agraviat és un vot que es pot fer servir per castigar, o reconduir, la deriva del partit primari. Pense, sicerament, que Ciudadanos té una funció molt concreta, i els seus caps ho saben. És per esta raó que solien repetir, de manera constant dos raons de pes: «los ciudadanos quieren que nos entendamos porque han votado un pacto» i, referint-se a qui no contemplava eixe pacte, els acusava de «poner palos en las ruedas». Realment, tenen raó perquè la seua condició de ser és eixa necessitat de fer de partit frontissa que ha aconseguit el suport d'un sector decebut, com ho va ser en el seu dia UpyD, i envoltats amb eixa bandera que volien partir, abans, les Provincias Vascongadas, i ara, Cataluña.

La resta de grups, molt més potents en idees i en carisma —i ací podem pensar de deixar de banda la socialdemocràcia—, tenen un programa i un electorat a qui donar veu, unes idees i una responsabilitat amb els seus. Les noves eleccions, per tant, són bones per a aquells que tenen coses a dir i gent a qui representar, i dolentes per a qui va de prestat i sense massa claredat d'idees. Pense, sincerament, que, a nivell estatal, el PP i Podemos n'eixiran reforçats, tot i la possible pèrdua de vots, ja que assoliran quota de fidelitat. El PSOE no ho té bonic i Ciudadanos, tant fa, perquè va de prestat, i ells saben que, qui els ha votat, ha votat «pacto». 

Salvador Sendra

La irrellevància valenciana.

El País Valencià no ha pintat fava des del segle XV. Amb la unió de les  Corones de Castella i d’Aragó i el descobriment d’Amèrica amb el canvi d’eix, del Mediterrani a l’Atlàntic, la influència de València és va esfumar. Mai més ha tingut cap rellevància ni dins ni fora de l’Estat. Durant els segles XVI i XVII, els valencians renuncien a ser-ho, després de la Guerra de Succeció, s’arraconen a “el Levante”. Passa a ser una regió dins de l’Estat, des d’aleshores ha sigut totalment irrellevant.

Des del País Valencià no han sorgit mai propostes respecte de la forma d’Estat, l’organització territorial, etc. Però és més, dins del País Valencià no hi ha hagut cap proposta ni debat seriós, i amb transcendència social sobre aquestes qüestions, o quin ha de ser el paper que ha jugar el País Valencià dins l’Estat, i ja no diguem a Europa. Els valencians, com a tals, s’han abstingut de jugar qualsevol paper en qualsevol de constitucions espanyoles, començant per la de 1812. Això contrasta amb la voluntat dels catalans d’estar sempre presents, de fet en gaire bé totes ha hagut algun català.

Això va ser palès en la redacció de la Constitució del ’78, on dels set ponents –els anomenats “pares de la constitució”- hi havia 2 catalans, un per minoria catalana, Miquel Roca, i l’altre PSUC, Jordi Solé Tura, i cap valencià. És a dir, en l’actual sistema constitucional els valencians es van abstenir, van acceptar el que la resta de l’Estat va decidir. Una altra vegada el paper dels valencians va ser nul.

Caldria un estudi profund del perquè els valencians s’abstenen totalment en qualsevol procés, accepten el que ve des de Madrid sense dir res. Perquè els valencians no tenen un model territorial per a l'Estat. Una resposta ràpida perquè els valencians es van abstenir de tractar d’influir a la Constitució del ’78, és per la polèmica entorn a la identitat pròpia. Els valencians no sols no volen construir una identitat pròpia, sinó que a més a més la volen desconstruir. Diluir tot allò que puga ser un tret identitari com a una cosa merament folklòrica. Una negació com a poble porta una no-intervenció política.

L’únic intent seriós de construcció teòrica d’una identitat nacional -si va ser encertada o errada ho deixe a criteri del lector-, va ser el de Joan Fuster, i el fracàs ha sigut total. La guerra encetada contra aquest intent, ha portat als valencians a una total inacció política com a poble. Acceptar el que ve de Madrid és la millor manera de rebutjar l’intent fusterià o almenys no haver-se de mullar. No reconeixent-se com a Poble, els valencians no tenen la necessitat d’autoafirmar-se, ni la necessitat d’intervenir en la construcció de l’Estat, ni en els òrgans polítics pel qual s’han de regir. El “café para todos” que es faça a la cafetera de Madrid, és un bon remei. I si algú té un poc més de sucre, també el volen, però que siguen els altres qui demanen més sucre perquè els valencians no saben ni perquè el volen ni quant en volen.

Ara sembla que, amb l’aparició de Compromís i que des de diversos estaments socials comença a demanar-se un finançament més just, els valencians volen jugar un paper més destacat a la política estatal. El tema del finançament comença a fer-se sentir, però és un tema que, a parer meu no té massa recorregut. En primer lloc, perquè donada la situació actual, l’Estat no va a atendre les reivindicacions, molt menys les del “deute històric” i “condonació del deute”. En segon lloc, perquè els valencians no tenen cap eina de força per afrontar un “No” de l’Estat. La solució serà un pacte de finançament autonòmic en tot l’Estat, o donaran un caramel als valencians, PP i P$x€ callaran i s’ha acabat el debat.

Pel que fa a Compromís i el seu paper a la política espanyola, no crec que siga important. Per una banda, a Mónica Oltra –a Compromís es fa el que diu Mónica- li manca un projecte de País, ni el té ni el vol -també li manca al Bloc, però el Bloc compta poc dins de Compromís, com va quedar demostrat amb el pacte amb Podemos-. L’única reivindicació que fan és el finançament, i com he dit no té recorregut. Per altra banda, l’ascens de Compromís és conjuntural, no té una base ideològica, i si la té la base no és el “País”, per tant, el dia que Compromís vaja avall en vots o es trenque, per mals intestinals, no quedarà res.

Sembla que els valencians seguiran sent irrellevants, perquè fallen els fonaments. La irrellevància valenciana és un problema radical, d’arrels, o millor dit, de manca d’arrels.

Òskar "Rabosa".

BYE, BYE, ENGLAND

Una frase, o una afirmació, que pren cada dia més força malgrat el temps que fa que s'usa, és la que exposa que «Europa no s'entén sense les nacions i les nacions no s'entenen sense Europa», bé n'estiguen dins, bé n'estiguen fora. Perquè, si fa uns mesos es parlava sobre l'eixida de Grècia de la UE, ara se'n parla de la del Regne Unit. Però, així com vaig defensar que Grècia no podia abandonar Europa perquè, amb ella, s'emportava la raó de ser del continent, o de la Unió, amb els anglesos no ho tinc tan clar perquè, en realitat, no afecten cap fonament teòric important del grup.

Ara bé, si hem aprés alguna cosa dels anglosaxons, eixa ha sigut el pes del pragmatisme a l'hora de prendre les decisions. I jo, com que d'això de copiar, en sé molt, aviat se m'ha apegat el pragmatisme de referència i, per tant, no puc fer més que donar les gràcies a Montoro, de manera efusiva. Però, que quede clar que el meu argument és pragmàtic i no inclou cap tipus de valoració moral.

La fantàstica Llei que comportà la declaració de bens ací, a España, de tots els empadronats que posseïren algun compte o propietat fora de les nostres fronteres, ha fet que els pragmàtics forasters decidiren de donar-se de baixa del padró dels pobles de la Marina, amb la greu davallada de vots per al PP que ha comportat la dràstica mesura. Montoro, el pragmàtic, va redactar una Llei que els pragmàtics anglesos interpreten amb la butxaca i que jo, el pragmàtic d'Orba, interprete de manera més pragmàtica, encara: i tots eixim guanyant!

Si la Llei de Montoro, que volia recaptar més diners, ha fet que fugiren espantats el grup d'anglesos empadronats per ací i que tenia unes poques lliures estalviades, de retop ha fet que el PP perdera les eleccions en molts dels municipis. Però la cosa no acaba ara i la tendència és que millore, encara. Si els pragmàtics anglesos opten per abandonar la UE, el Partit Popular de la Marina ho tindrà ben negre per tornar a guanyar unes eleccions municipals. I jo, com que també se m'ha apegat una part d'eixe pragmatisme a causa de la convivència i del Forn Vell, i atenent les desfetes urbanístiques i la corrupció derivades de la política popular, sóc el més favorable a l'eixida britànica de la Unió, pel retop.

Cal comentar, i ja per acabar, que la concepció de la política dels residents ─votants conservadors en essència─, a l'hora d'actuar i de demanar als governants, és molt més desperta que la nostra, i no tenen cap problema a constituir-se en un lobby de pressió perquè s'actue de la manera en què s'ha compromés el guanyador a l'hora de demanar-los el vot, o ells a l'hora d'oferir-lo...

Salvador Sendra

L’ALQUÍMIA AL SEGLE XXI

Isaac Newton era alquimista i, com a tal, la seua vida i gran part de la seua faena estava dedicada a buscar eixa fórmula que li permetera convertir les substàncies impures en aquella més pura i més lloada: l’or. Però, Isaac menjava cada dia i s’hi havia de dedicar a tasques més vulgars que li permeteren algun guany, com, per exemple, a la ciència, més que fóra per fer front a les necessitats bàsiques. La resta del temps, aquell que realment apreciava i l’enriquia, el destinava a la recerca i a la investigació alquímica. 

L’alquimista de hui ja no es pot considerar vinculat a la ciència, com fa uns segles. La seua tasca i la seua finalitat han canviat en la mesura en què ho ha fet la societat, empudeint-se sobremanera i amb la magnífica finalitat d’embrutar tot allò que toca. L’alquimista del segle XXI és aquell que se sobreposa a la massa grisa i feixuga per intentar transformar tota eixa negativitat en claredat i llum.

Tot i que la Facultat de Belles Arts de València es troba a tocar de les enginyeries ―pense que este és el vincle més directe que té amb el pensament científic―, hem de pensar, els qui realment volem ser considerats com a alquimistes, que per contacte també hi ha transmissió de coneixements i, per tant, la ubicació pot resultar determinant per a la finalitat última de l’artista. L’alquimista del segle XXI és un artista, i la seua funció és ben difícil i desagraïda.

La informació que rebem és l’exponent de la negativitat que ens envolta. La massa humana devora el medi ambient com si es trobara en una tenda de Zara el primer dia de rebaixes. La intel·lectualitat cau en picat des del moment que el 99,8% dels llibres que es publiquen no tenen el més mínim interés, o quan gent com jo escriu per fer públic allò que pensa, o que vol fer creure que ho fa... Fins i tot, el dia més assolellat arrossega una fina capa de boira i és molt estranya la vesprada en què es pot vore Eivissa des de ma casa.

L’artista, l’alquimista, intenta transmutar tota eixa ombra que l’envolta en art, en bellesa. Qui posseïx la pedra filosofal ja no busca aconseguir l’or ni l’eternitat, sinó que hi anteposa la bellesa, molt més difícil d’obtenir en els temps que corren. L’alquimista que es forma al costat dels científics, per contacte obté allò que li fa superar-los, cosa que li permet extraure la condició humana de la més pura banalitat. El reciclatge de tot el fem que es percep per cada un dels canals sensitius de què disposem fa que, amb l’ajuda de la pedra filosofal, es puga crear un producte nou i pur, carregat de bellesa, al qual se sol denominar obra.

Salvador Sendra

Mario Conde, el saltamartí

El saltamartí –en castellà tentetieso- és un ninotet que quan li dónes un cop es tomba primer per tornar a quedar-se dempeus altra vegada, balancejant-se. A mi en fa la sensació de què Mario Conde és un dels saltamartí de la II Restauració Borbònica. És a dir, és la joguina-trencada del sistema i a qui, de tant en tant, li poden donar cops per entretenir a la gent mentre el ninotet es balanceja. El tomben, s'aixeca, torna agafar un cert protagonisme, el tornen a tombar. I no serà l'última vegada que ho faran, ja veureu.

No és que el personatge en cause cap simpatia, ans al contrari. Jo recorde que als finals del '80 i principis dels '90, quan el personatge alçava admiració, lloes i alabances dignes d'un profeta, a mi em feia una mena d'esgarrifança difícil d'explicar, era com una intuïció de què el personatge no era el sant que ens venien. Però, ai de tu si gosaves dir alguna cosa crítica del personatge! De la mateixa forma, quan el personatge va caure, i tots els que el tractaven com un profeta van començar a dir pestes d'ell, a mi allò em va deixar indiferent. La joia d'alguns companys esquerrans per la caiguda de "l'ídol del Mercat a la Espanya constitucional" no la vaig compartir. Sí, també era una intuïció, encara no tenia la més mínima idea de com funciona el sistema, però sabia que la caiguda d'aquest ídol no suposaria cap canvi en res. Intuïa, tant com ara tinc la certesa, que Mario Conde era el sacrifici necessari que la secta del capital/oligàrquic espanyol havia de fer als Déus del Mercat per a que tot seguira igual.

No diré que la sentència a Mario Conde fóra injusta, no tinc cap element per dir-ho, no he estudiat el cas, ni ho faré, perquè no tinc ganes de malgastar el meu temps. Fóra justa o injusta, aquesta segona opció no és gens improbable sabent com funciona la funció judicial de l'Estat espanyol –no podem parlar de Poder Judicial, perquè no és un poder independent-, no afectada l'afirmació anterior de Mario Conde va ser sacrificat pel bé del sistema corrupte espanyol. És necessari que algú siga condemnat de tant en tant, per donar una falsa sensació de què el sistema funciona. Un sacrifici necessari perquè el poble renove la fe, renove "el pacte social", o per dir-ho en termes cristians renove l'Aliança amb els Déus mitjançant un sacrifici.

Mario Conde va ser condemnat per delictes d'estafa i apropiació indeguda, però no és el primer banquer que ha comés flagrantment aquests delictes, encara que sí fins ara l'únic condemnat. Fins ara és l'únic, i està per veure si hi haurà altres joguines-trencades condemnades, Blesa i Rato, per exemple, la cúpula de la CAM, i no sé si algun babau més hi ha per ahí. Però, ningú serà jutjat ni condemnat per les preferents, un cas flagrant d'estafa amb el consentiment del Banc d'Espanya, la CNMV i, jo no tinc cap dubte, el Govern de Rodríguez Zapatero.

També es va salvar de la crema Emilio Botín, després que el TS s'inventara una doctrina a mesura de "Don Emilio" perquè ni tan sols haguera de seure a la banqueta dels acusats. El mateix Botín que va salvar el seu patrimoni personal invertit als fons de l'estafador Madoff i no va advertir ni va procurar rescatar els diners dels seus clients. És a dir, va encobrir l'estafa de Madoff en perjudici dels seus clients per salvar els seus diners. 

A més a més, Mario Conde ha sigut enviat a presó preventiva, mentre que d’altres en situació semblant, com els esmentats Blesa i Rato o els Pujol, campen lliurement pel món. És més el jutge que va enviar a Blesa a presó preventiva també ha sigut condemnat i apartat de la carrera judicial per haver comés un delicte de prevaricació. 

Però no sols això, hi ha pràctiques bancàries diàries absolutament corruptes i que encaixarien dins dels delictes d'estafa i apropiació indeguda, moltes d'elles considerades il·lícites pel Banc d'Espanya i contra les que ningú actua, i pobre de qui ho intente. Però no sols en la banca, tots els negocis de les elits econòmiques-financeres són corruptes i delictius, però ningú actua. Mut i a la dacsa! Quan la cosa se'n va de mare i apareixen moltes ombres de corrupció, sempre els queda Mario Conde. La polseguera que alça encobreix les ombres, mentre el públic mira la caiguda de l'engominat, la pols amagarà una temporadeta a qui estan darrere de les ombres.

Arribats fins ací, hom pot pensar que aquest és un post de defensa a Mario Conde. Res més lluny, si algú arriba a aquesta conclusió que el torne a llegir, aquesta vegada més a poc a poc, perquè és un post de condemna.

Òskar “Rabosa”.

L'ÈXIT D'UNA GRAN TERÀPIA

Des que em dedique a la teràpia, no sempre llig, o escolte, bones notícies perquè els clients, en una gran majoria, opten per abreujar el tractament o, en alguns casos, l'existència terrena. Jo, de tota manera, no ho considere un fracàs, ja que és important, també, separar el gra de la palla i resumir els actes a fi de reunir-se, al més aviat possible, amb l'Altíssim. La meua aportació es podria considerar com un claudàtor amb tres punts, suspensius, que arriben fins al The End, o, si es dóna el cas de la creença, una breu interrupció: to be continued.

Però la cosa em va sorprendre, i gratament! L'altre dia, una de les meues pacients de més enllà de l'oceà m'escrigué per donar-me la bona nova: estava embarassada! Ràpidament, li vaig contestar per demostrar-li la meua alegria però, en el fons, i com a bon terapeuta —que ho sóc—, em vaig plantar davant de l'espill i em vaig dir: eres gran, home! Com a premi, em vaig deixar vore la tele una horeta i quart, fins a les onze i vint.

Sóc gran perquè recorde que vaig atendre una persona a qui li costava de dormir. El primer tractament que li vaig receptar fou escoltar la Danse macabre, de Saint-Saëns, de manera continuada, fins que aconseguira véncer la por a allò desconegut, com la penumbra nocturna. Sembla que la dona deguera caure en rodó i va funcionar abans que li diguera que ballara la dansa, sense parar, fins sobreposar-se a les pors, o marejar-se...

Una volta passat el primer tall, la ciència em xiuxiuejava a l'orellera que s'hauria de fer un nou moviment a fi d'aconseguir la migdiada. Dormir de dia era una eixida digna als marejos de la Danse perquè, de caure i donar-se un mal colp, la seua baixa haguera estat molt dur per als meus ingressos. En este cas, l'èxit estava garantit perquè el faune de Debussy la visitava cada dia, després de dinar, per recollir-la i transportar-la en somnis on regna la poesia. A l'hora, esta música de flauta trencava l'excés de racionalitat per aportar, de mica en mica, la dosi progressiva de disbauxa i bojeria fins arribar a l'abús i a la sobredosi adequada.

La migdiada, però, comporta tocar llit, quan hom s'està acostumant a tombar, i ja se sap..., el llit, a més de dormir, es fa servir per altres menesters. El tercer pas, per tant, havia de transitar-se en eixe sentit i, per això, la teràpia va derivar cap a Saint-Saëns, de nou. La Bacchanale esdevingué definitiva per al resultat final; una lluita a vida o mort contra la ciència i a la recerca de la natura humana més elemental que acabà donant el resultat més preciat: la vida!

Salvador Sendra

Paradisos imprescindibles.

Hi ha una pel·lícula del 2009 que s’anomena, en castellà, The International: dinero en la sombra, dirigida per Tom Tykwer, on es conta com un banc amb seu a Suïssa es dedica a tot tipus d’activitats il·lícites com a negoci, des del tràfic de drogues, blanqueig de diners de la màfia italiana fins a finançar militars africans perquè donen cops d’Estat. En un moment de la pel·lícula el policia que investiga el banc interroga a un exagent de l’Stasi, l’antiga policia de la RDA, que treballa per al banc, aquest exagent confessa que no es pot acabar amb aquests tipus de bancs tots els Estats els necessiten.

La pel·lícula pot ser considerada com thriller sense més, ficció conspiranoica. Però, en realitat està inspirada en els fets que van passar amb el Bank of Credit and Commerce International. I com si li llevem els elements d’acció, etc., llegim un poc sobre el blanqueig de diners provinent d’armes, drogues, etc., i el paper dels bancs podríem arribar a la conclusió que la realitat supera la ficció. La llista de grans bancs vinculats amb el blanqueig de diners provinents del narcotràfic és llarguíssima: Wachovia Bank, Bank of New York, Bank of America, HSBC, Wells Fargo, Citigroup, American Express i Western Unión, entre d’altres han sigut multats, investigats o qüestionats per aquestes activitats.

No és d’estranyar, i estic segur que el que es coneix és només la punta de l'iceberg. Més si tenim en compte que activitats il·legals com tràfic de drogues mou a l’any entorn de 300.000 milions de dòlars, el tràfic il·legal d’armes es calcula que mou 60.000 i 70.000 milions de dòlars i el tràfic de persones mou 31.000 milions de dòlars, per posar alguns exemples de les activitats il·legals més lucratives. Resulta evident, tal com va el món ara per ara, que tots aquests diners no estan amagats baix d’un taulell. I que la banca no pot deixar escapar una oportunitat així de fer negoci, més amb les altíssimes comissions que cobren per fer aquestes operacions.

Però a més a més, els bancs també són imprescindibles en aquestes operacions. No imagine, encara que sí que és recurrent a les pel·lícules, que Viktor Bout, que inspira a el protagonista de “Lord of War” Yuri Orlov, encarnat per Nicolas Cage, cobrava els seus negocis amb un maletí ple de bitllets. Òbviament, ho fan mitjançant comptes bancaris d’empreses opaques, radicades a paradisos fiscals. A aquesta pel·lícula podem trobar una altra frase cèlebre sobre la necessitat dels Estats de tot aquest merder, quan detenen a Yuri Orlov, aquest li diu al policia que va a alliberar-lo prompte, i li fa el següent raonament:

“Yo me codeo con algunos de los hombres más viles y sádicos que se hacen llamar líderes en la actualidad. Pero algunos de esos hombres, son los enemigos, de tus enemigos. Y como el mayor traficante de armas del mundo es tu jefe, el presidente de EEUU, que envía más mercancía en un día que yo en un año, a veces es un poco violento que estén sus huellas en las armas. A menudo necesita un freelance como yo para abastecer a fuerzas a las que a él no le pueden ver abasteciendo. Así que, ya puedes decirme que soy un mal, pero por desgracia para ti, soy un mal necesario.”

Açò pot semblar inversemblant i altra vegada conspiranoic, però, apliquem per moment el sentit comú. Les primaveres àrabs van començar com a protestes pacífiques demanant democràcia, de sobte un grup de gent comença a Líbia a treure armes per lluitar contra Gaddafi, i a tot el món li sembla normal que quatre desarrapats de sobte tinguen armes i facen la guerra contra l’exèrcit, ningú es pregunta: ¿d’on han tret les armes? ¿Qui les ha pagat? ¿Com les ha pagat? ¿Qui les ha venut? ¿Com i a on les ha cobrat? Tot sembla natural, pels grans mitjans de comunicació és com si un grup de manifestants s’hagueren trobat un "llàntia màgica" i hagueren demanat al geni, que va eixir després de fregar-la, un cabàs d’armes per fer-li la guerra a Gaddafi.

Pensem també amb Siria, que va passar el mateix, però sabem que Aràbia i Qatar estaven al darrere finançant els rebels, i òbviament no els donaven els diners dins de maletins ni ho feien directament. Ara anem més enllà i pensem amb l’ISIS, segons diuen es finança mitjançant la venda de petroli. Eixe petroli el venen en camions, segons es veu a unes fotografies que va fer públiques Rússia -camions que per cert ningú bombardeja, misteris sense resoldre-. Segons algunes informacions, ISIS recaptaria per aquestes activitats uns 500 milions de dòlars a l’any, altres diuen que 2 milions al dia (més de 700 milions a l’any). Altres informacions, com a ElEconomista situen a ISIS per nivell de venda de barrils que seria el nové país de l’OPEP. Fa poc temps, es va dir que el fill Erdogan, del primer ministre turc, s’estava enriquint amb el petroli de l'ISIS. És a dir, l’ISIS (segons algunes informacions els ingressos anuals de l’ISIS arribarien fins a 2.000 milions de dòlars) mou una fotracà de diners, i no crec que ho faça amb maletins, sobre tots els diners del petroli. Tot passa per la banca, i mitjançant empreses opaques.

És per tot això que calen els paradisos fiscals. Hi ha moltíssims diners que han de córrer sense deixar rastre. La notícia que s’està publicant sobre Panamà no m’ha despertat molt d’interés i no crec que el tinga, si li llevem el morbo que es pot sentir per Messi, Crivillé, Almodóvar o la “tia del Rei”. Això ja són coses que les donem per descomptat, i tampoc són xifres escandaloses. ¿Què són els pocs milions l’any de Messi o d'Almodóvar enfront dels 300.000 del narcotràfic? Òbviament, Hisenda haurà de fer les oportunes comprovacions a aquestes persones i actuar en conseqüència. Però jo tinc la sensació, quan es donen aquestes informacions, que ens donen els ossos i es guarden les molles. Quan parlem de la importància dels paradisos fiscals, s’hauria de parlar de les grans multinacionals i l’enginyeria fiscal, del blanqueig de diners mitjançant societats opaques, de narcotràfic, tràfic d’armes, de persones, de ciberdelinqüència, etc. La resta de coses crec que no són més que focs d’artifici per entretenir al poble.

És per això, que els paradisos fiscals són imprescindibles, sinó, mireu on estat ubicats la majoria dels paradisos fiscals. Una pista, dos dels Estats que més en tenen, tenen com a inicials EUA i RU. ¿Endevineu quins són?

Òskar "Rabosa"

EL DÉU DEL TEMPS

El dubte em va vindre de sobte i vaig haver de buscar, en la mitologia grega, quina relació hi havia entre els déus Cronos i Chronos i, efectivament, no n’hi ha cap. Per tant, sembla que la confusió entre un i l’altre déu la causa la proximitat entre els noms, que no per les seues eternes vides.

El primer Déu, el déu Cronos, sembla que va ser qui va mutilar son pare, Urà, a qui va castrar amb una falç de sílex. Diuen que abans d’Urà només hi havia el caos i, a partir del seu naixement, va començar a ordenar-se l’univers. Quant al segon, el déu Chronos, se suposa que és el Déu del temps i de les edats de la civilització; ja sabeu, eixes del passat daurat, el present fosc i el futur horrible. El primer Cronos va engendrar Zeus, el Déu dels déus, a qui volia menjar-se, com als seus germans, i a qui sa mare va protegir enganyant el pare.

Per als déus, el temps té una connotació diferent a la dels humans, segurament perquè només afecta el decorat per on es mouen o, com en la totalitat dels casos, la seua desídia i el seu avorriment etern. L’ordre els val simplement per trencar-lo i refer-lo de nou. La llei també els afecta de manera molt tangencial, ja que, en el cas de Cronos, és curiós com, temps després de la castració de son pare, quan ell passa a ser un déu procreador, es menja els seus fills per mantindré el poder; però són coses de déus i, per jutjar-los mitjançant alguna llei, esta seria com la que afectava els reis i els emperadors..., o siga, cap que anara més enllà de l’opinió pública!

Jo, però, de jutjar un dels dos déus, ho faria amb el segon: jutjaria Chronos. En realitat, este déu que sol passar desapercebut és qui més maldats està fent. En primer lloc, perquè el cronòmetre que es posa en marxa el mateix dia de la concepció de cada humà ens marcarà tota la vida i acabarà amb cadascun de nosaltres.  En segon lloc, perquè és este cronòmetre qui realment devora els seus fills, de manera constant, reincident, i no l’altre déu, que només ho va fer una volta, i fa tants mil·lennis que potser ja ha prescrit.

Salvador Sendra