EL DÉU DEL TEMPS

El dubte em va vindre de sobte i vaig haver de buscar, en la mitologia grega, quina relació hi havia entre els déus Cronos i Chronos i, efectivament, no n’hi ha cap. Per tant, sembla que la confusió entre un i l’altre déu la causa la proximitat entre els noms, que no per les seues eternes vides.

El primer Déu, el déu Cronos, sembla que va ser qui va mutilar son pare, Urà, a qui va castrar amb una falç de sílex. Diuen que abans d’Urà només hi havia el caos i, a partir del seu naixement, va començar a ordenar-se l’univers. Quant al segon, el déu Chronos, se suposa que és el Déu del temps i de les edats de la civilització; ja sabeu, eixes del passat daurat, el present fosc i el futur horrible. El primer Cronos va engendrar Zeus, el Déu dels déus, a qui volia menjar-se, com als seus germans, i a qui sa mare va protegir enganyant el pare.

Per als déus, el temps té una connotació diferent a la dels humans, segurament perquè només afecta el decorat per on es mouen o, com en la totalitat dels casos, la seua desídia i el seu avorriment etern. L’ordre els val simplement per trencar-lo i refer-lo de nou. La llei també els afecta de manera molt tangencial, ja que, en el cas de Cronos, és curiós com, temps després de la castració de son pare, quan ell passa a ser un déu procreador, es menja els seus fills per mantindré el poder; però són coses de déus i, per jutjar-los mitjançant alguna llei, esta seria com la que afectava els reis i els emperadors..., o siga, cap que anara més enllà de l’opinió pública!

Jo, però, de jutjar un dels dos déus, ho faria amb el segon: jutjaria Chronos. En realitat, este déu que sol passar desapercebut és qui més maldats està fent. En primer lloc, perquè el cronòmetre que es posa en marxa el mateix dia de la concepció de cada humà ens marcarà tota la vida i acabarà amb cadascun de nosaltres.  En segon lloc, perquè és este cronòmetre qui realment devora els seus fills, de manera constant, reincident, i no l’altre déu, que només ho va fer una volta, i fa tants mil·lennis que potser ja ha prescrit.

Salvador Sendra

ELS (B)OUS D’OSBORNE

Una volta em contaven que una monja va fer una denúncia sobre la proporcionalitat dels testicles del bou d’Osborne. Sí, sí... aquell que el PSOE de González va salvar de la seua pròpia llei en una de les més interessants aportacions al patrimonio nacional que es recorda. La monja entreveia una desproporció entre les parts i la totalitat del bou perquè només ella va analitzar eixe aspecte i perquè la gent veu normal que els animals tinguen òrgans sexuals en la mateixa mesura que en tenen les persones.

Personalment, tot i fer molts anys que em parlaren d’esta queixa, mai m’he interessat per mesurar si les proporcions del bou de ferro s’aproximen a la realitat del bou de carn i os. A més, ni me n’havia adonat, de la grandària dels testicles. Però la monja sí, i sobre este tema deguera meditar i meditar durant molt de temps, possiblement creient-se Europa i endevinant el seu rapte per un déu grec com Zeus, de carn i os, transformat en bou, amb el contacte del seu sexe amb el llom del bell animal mentre corrien i (es)corrien fins arribar a Creta, extasiada! Qui sap què pensaria la monja?

Les estàtues romanes no són, ni de bon tros, un cas semblant perquè, si ens fixem, tenen de tot menys eixes connotacions sexuals que pogueren molestar un president iranià. Per mirar una escultura del Vaticà buscant connotacions sexuals, per nua que estiga la pedra, o el bronze, cal estar malalt. Eixes obres no estan concebudes per a la contemplació lasciva, sinó ben al contrari; ho estan per transmetre racionalitat, tranquil·litat i pau, sobre marbre blanc, amb atributs totalment anormals, però per anònims i asexuats. Altra cosa haguera estat que les estàtues tractaren sobre un Apol·lo amb una llença de 30cm., o d’una Diana de talla 110, que no és el cas.

Sobre el president iranià, de moment no podem dir res però, de la delegació de malalts que el precedixen en cada viatge es pot apuntar que són uns obsessos que veuen coses on no n’hi ha. D’altra banda, potser tenen tanta predisposició al sexe per una raó ben concreta: quan visites un estat islàmic, és ben fàcil orientar-te perquè les antenes parabòliques estan encarades cap al sud; i n’hi ha moltes! Diuen que són per vore el futbol...

 

Salvador Sendra

EL RAPTE DE GRÈCIA

Hi ha diferents teories sobre el mite d’Europa però totes ―les dos― coincidixen en Creta com a lloc d’inici. Jo, per no decebre el lector ni el rigor dels arguments que faig servir normalment, opte per la de Zeus que, transformat en bou, captiva la bella donzella i la segresta per transportar-la fins a Creta. Europa acaba sent la reina de l’illa i, amb el temps, li donarà nom a tot un continent.

La Grècia Clàssica és la fusió entre l’Orient i l’Occident o, el que és el mateix, entre les dos civilitzacions més importants de la humanitat. Sense esta fusió no haguera estat possible ni Europa ni la civilització actual, i açò està fora de dubte. Però, d’altra banda, eixa època clàssica depenia d’altre equilibri anterior: l’assimilació de la cultura mediterrània i de la centreeuropea.

Les etapes obscures de la civilització grega van ser causades pel desequilibri provocat per l’increment dels pobles guerrers, els doris, que procedien de les terres del nord. La invasió va comportar una desestabilització que va enfosquir la cultura del Peloponés un grapat de segles, fins a l’Edat Clàssica que ja coneixem. Les tendències de la civilització són de sobra previsibles, i són pendulars: quan les coses van bé, la sensació és que tendixen empitjorar i, quan van malament, a l’inrevés. El temps que es puga tardar... això ja és altra cosa.

Grècia es troba ara en una bifurcació, com ja s’ha comentat per ací i per allà, en gran nombre articles, però Europa també ho està! Si Grècia decidix girar-li l’esquena i festejar amb Rússia, Europa deixaria de tindre sentit perquè la bella deessa tornaria a Àsia, a la terra d’on va eixir, tot i que una mica més amunt. Zeus viuria humiliat perquè perdria esta hermosa criatura i el continent romandria ermós ―per erm― de tot allò que reivindica com a passat i civilitzat.

Grècia està fotuda perquè sembla que sofrix una onada dòrica que apaga la seua esplendor en la mesura que, fa uns pocs anys, en patia una, de mediterrània, que la feia lluir massa. El combustible del llum li l’ha de proporcionar bé la Troica o bé Putin. La meua aposta és com la de Varoufakis: serà la Troica. Ells són persones sensates i saben que estar a Europa és estar al món, però, a més, el vell continent no pot quedar-se sense la patent del nom. I quan dic que són persones sensates, em referisc al coneixement que deuen tindre de la pressió russa perquè, si els centreeuropeus poden semblar agressius, del russos ni en parle; coses de les planures i les estepes, supose.

 

Salvador Sendra Perelló