A banda que
ja fa molt de temps que vaig llegir La nàusea, este és un llibre que no
recorde amb la precisió d'altres; de fet, quasi ni el recorde. Però estos dies
he estat llegint la revista SAÓ i he trobat un article que tractava
sobre la novel·la de Sartre, i m'ha agradat, i m'ha al·legrat. L'article, però,
se centra en alguns dels aspectes del llibre per explicar allò que hi ha al
darrere de l'existencialisme sartrià, per recollir d'on es nodrix i cap a on
deriva.
Personalment,
m'ha cridat l'atenció el tractament que fa de la perspectiva existencialista a
partir de la divisió de l'ésser humà, perquè hem de recordar que els animals
estem formats per altres elements vius menors, tot i que no arribem a
adonar-nos. No obstant això, la biologia ens ho recorda sovint. I esta
aportació és important per analitzar tot allò que angoixa la humanitat, que sol
ser cada cosa que s'escapa a la racionalitat i a la previsió, però jo afegiria
que també ens activa una certa atracció.
Les cel·lules
són lliures, tot i que els humans no ho siguem. De l'epidermis cap a fora,
podem controlar la societat amb estadístiques, costums o religions. Estes són
tècniques amb què ens acomodem i intentem preveure els esdeveniments,
mitjançant les pautes o, fins i tot, aceptar com a destí, pecat o desgràcia
cada cosa que s'escapa al nostre enteniment més immediat. Però resulta que cada
persona està formada per altres peces que no admeten estos rols. Ens succeïxen
coses que ens sorprenen, ens angoixen i modifiquen la percepció de la realitat
que tenim, o, fins i tot, ens situen en una situació diferent a l'hora de
reinterpretar el passat. L'autodiagnòstic, en el cas d'una malaltia, per
exemple, és clar i intuïtiu, tot i que tenim moltes maneres de sobreposar-nos-hi.
La cruïlla
entre la laïcitat i la religió està present just en este punt de la nostra vida
que anuncia el seu ocàs. Les cèl·lules moren de manera natural, com ho fa
qualsevol altre organisme viu; ràpidament o lenta, però succeïx. Els humans,
però, davant d'estos inevitables entrebancs, hem d'acceptar que els fets se'ns
escapen de les mans. L'existència és anterior a l'essència com passa a la resta
d'éssers vius, tot i que abracem l'essència per defugir esta existència. A la
natura tot és molt més simple que en societat o, sinó, si hi traslladem la
nostra capacitat innata per inventar la realitat, es podria donar l'exemple que
féu servir Rimbaud: ''i si un tros de fusta descobrix que no és un violí?''. I,
d'aquí, a la teràpia!
Salvador
Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada