Despreocupats,
irònics, violents
–així ens vol la saviesa: és una dona,
ama
sempre únicament un guerrer...
Així parlà
Zaratustra
Sorprés com
estic de la manera en què Nietzsche inicia el “Tractat tercer” de La genealogia de la moral, pense que és
curiós, si més no, que este capítol haja de tractar sobre l’ascetisme. Ara, em
cal revisar, més que siga mentalment, les meues consideracions sobre eixe tema
i la manera en què els més famosos llibres de cavalleria i cançons medievals
expliquen les situacions de recolliment. Així, per damunt, a més del Curial, del Tirant, s’hi poden afegir la Chanson
de Roland, Guillaume d’Orange i
altres que no esmentaré per ser massa desconeguts, fins i tot per a mi.
L’amor és un
dels temes més recorreguts de la literatura medieval, en les seues versions més
adients, com ho és la lluita i, en gran quantitat de casos, l’ascetisme.
L’ordre sol ser: primer la lluita, després l’amor i, finalment, l’ascetisme.
Des del tercer, s’hi pot tornar al primer però no al segon, que es dóna per
superat —deu ser cosa de jóvens. També pot ser interessant advertir que tot
això de la cavalleria, dels duels i de les guerres santes també es donava per
desaparegut, tot i que són coses que fan què pensar.
Durant el
Romanticisme, és sabuda la recuperació de l’època medieval per, amb algunes
modificacions, fer-la servir per superar els excessos de la Il·lustració; i
Zaratustra n’és un exemple, com ho pot ser l’Empèdocles de Hölderlin o el Comte
Arnau de Maragall. Els cavallers retornen, més que siga en la seua versió
literària, per intentar posar una mica de desordre a l’ordenació de les Llums.
L’amor, en la seua versió més clàssica, també s’hi troba present, exceptuant en
el Comte, que sobrepassa l’ideal romàntic reflectit per Goethe a Werther per follar sense més intenció.
Però, el tema
del present escrit és eixe extracte del conegut llibre de Nietzsche i de la
seua possible interpretació perquè, segons diu l’autor, tota la seua obra volta
sobre eixes poques línies. Zaratustra, però, era un ermità que va retornar a la
societat per canviar-la i que va ensopegar amb la realitat. No sabem res d’allò
que precedia eixe retorn. Per a Hölderlin, Empèdocles fou una cosa semblant,
tot i que s’hi endevinen alguns aspectes de la vida mundanal. El Comte de
Maragall està molt més relacionat amb l’Edat Mitjana, ja que l’amor, a més de
romàntic, és físic.
Ara, una volta
realitzats els precedents aclariments, sí que sembla que eixa saviesa que s’evoca
a l’inici de l’escrit pot estar relacionada amb la doble vessant: amb la de l’amor
carnal i amb la del saber. Perquè només cal observar la manera en què l’autor
de referència se sorprenia de la transformació dels darrers temps de Wagner i de
Schopenhauer per considerar-los uns ascetes sexuals, cosa que significa, d’una
banda, que abans no ho eren i, d’altra, que la saviesa els adorava.
P.D.: Afortunat
en amors, intel·ligent i savi!
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada