Veritat és que
la ciència és la cosa més simple que existix sobre la terra. El seu mateix nom
és un objecte preuat que a les universitats s’entossudixen a adquirir per
fer-lo valer com a model. Fa unes quantes centenes, la banalitat científica
estava més que admesa front a la totalitat de la saviesa perquè, si tractem els
estudis superiors mateix, estos acabaven amb la teologia com a zenit de
l’aprenentatge. La ciència, deia un estimat professor, és tan simple com
ajuntar i separar cosetes.
La mediocritat
humana, però, i mancada la possibilitat de crear arguments com els de l’Enèida,
on els inicis mítics estaven més que assimilats sense haver d’entrar en els
detalls sobre qui eren els etruscos, ni d’on venien, ha de tirar mà de les
fórmules legals i de les causes econòmiques per intentar evitar qualsevol desballestament,
en este cas territorial, o per intentar preveure un futur que, en gran mesura,
ens capfica en la més inesperada aleatorietat –supose que un científic ho
descriuria com una mutació. La part encoratjadora i, per tant, postcientífica,
es trobaria en la recerca de les previsions futures.
Quan el projecte
és il·lusionant, encoratjador o positiu, no calen més demostracions perquè hi
haja partidaris i perquè la gent s’hi involucre. D’altra banda, quan es tracta
d’una activitat decadent, és normal que no s’hi vullga adherir gaire gent. I
per demostrar açò, no hi ha res més fàcil que la simple teoria pendular. La
tendència la marca el pèndul per la seua posició: quan està en el seu punt més
alt, la tendència és clarament a baixar mentre que, quan la seua posició és la
baixa, esta tendència és a pujar. Les coses unides tendixen a separar-se i les
separades, a unir-se. Una persona casada és normal que se separe, o que canvie
de religió per tornar-se a casar –si és home—, mentre que una separada, o
divorciada, pot seguir sola o ajuntar-se, de nou: és tot molt fàcil i senzill!
Quant a España,
i atenent la deriva dels darrers segles, la tendència és ben clara; la mateixa
que afecta Anglaterra, França, Itàlia, etc. Les poques colònies que encara
conformen el seu territori ja no tenen massa a fer al si de la mare pàtria i és
normal que intenten caminar soles. La tendència és clara i, més que aturar-la
amb lleis, guerres o propaganda, pense que s’haurien de centrar a fer un
projecte modern que resultara atractiu per a cada individu i que anara més
enllà d’una simple frontera. Penseu que Anglaterra va perdre fins i tot Hong Kong,
que ara és part de Xina, i que els estats més potents del món, econòmicament
parlant, són realment minúsculs.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada