LA CRISI D’AMÈRICA LLATINA EXPLICADA ALS ADULTS

 

Hi ha dies que una persona qualsevol es cansa d’escoltar i de llegir les estupideses que repetixen i tornen a repetir les xarxes socials, amb publicacions del tot innocents i, alhora, desinformades. Un dia d’eixos és hui perquè crec que ja ha arribat l’hora d’explicar-vos què passa a Amèrica llatina i el perquè de tanta revolta. Abans, però, vos avance que no té res a vore amb els Estats Units, almenys de la manera en què brama el ramat.

No obstant això, sí que he d’anunciar que, de manera indirecta, afecta tant els americans del nord com els europeus del sud, així com als seus respectius femenins. L’epicentre està a Venezuela! Però açò no ho van saber preveure els nostres ben formats polítics, incloent-hi el rei i tota la tropa. Quan es va pressionar el govern de Maduro, encara no s’endevinava que tot açò que hi ha ara passaria de manera ordenada, i encadenada... i encara en queda; encara! Per vore-ho, calia d’un parell de punts més en els coeficients intel·lectuals de les elits perquè els arribara a 66.

Venezuela està menyspreada per l’OPEP, i les seues extraccions de petroli cauen perquè està mancada de mercat a causa del bloqueig Nord-americà. El focus de la crisi es pot observar en les tensions polítiques entre el govern i l’oposició que van avivar estats de tot arreu en reconéixer Guaidó; fins i tot España. Quan cau la producció, però es manté la demanda, el preu puja, si no hi ha un altre mercat que tapone el forat, però eixe preu seguix pujant si el nou venedor treballa amb uns honoraris més cars que els de l’anterior subministrador. I Venezuela venia barat als seus millors amics, i veïns.

Bolivia, Chile, Ecuador, Colombia... No és broma que tots els alçaments populars estiguen vinculats a les càrregues impositives sobre combustibles, però dir la veritat, per a la premsa espanyola i europea, seria assumir la culpa de la pressió estúpida que exerciren sobre els respectius governs. Venezuela no ven perquè els Estats Units denuncien i sancionen els compradors, i els preus augmenten perquè els nous proveïdors volen fer negoci: cosa normal. La solució, però, també ha estat la mateixa per a tots: els governs aportaran més subvencions per pal·liar les alces dels preus. D’altra banda, això significa que eixos estats hauran d’augmentar el desequilibri pressupostari i, per tant, s’elevarà el dèficit i hauran de retallar per altres costats.

Tot fantàstic, i Trump liderant un món de llumbreres! Però, la solució també la puc aportar, i n’hi ha dos. La primera, que Trump siga destituït i que hi governe una persona normal –sense tanta deficiència. La segona, que caiga Bolsonaro i que Lula torne al poder, perquè cal recordar que Petrobras és una empresa estatal i podria tapar el buit veneçolà fins que s’estabilitze el focus. I tot això si Maduro aguanta perquè, si no ho fa, no crec que un liberal no allibere els preus del cru, també.

Salvador Sendra

NO ENTENC LA SENTÈNCIA DELS ‘ERES’

 

No entenc la sentència dels ERES, entre altres coses perquè no me l’he llegida. Tampoc ho pense fer, però hi escriuré, com és ja un costum, i sense por d’enganyar-me. Tots escriuen, i totes, i en parlen, sense tindre ni la menor idea, repetint frases que ha dissenyat algú que, se suposa, l’ha llegida, tot i que ho va començar a explicar abans de fer-ho, però ningú no entra en el seu fonament. Jo ho faré!

No entenc com un dirigent públic pot delinquir quan s’han modificat una sèrie de protocols destinats a la distribució d’ajudes perquè, en primer lloc, per rebre dites ajudes, supose que s’haurà preguntat la manera en què s’adjudiquen, o es trobarà dissenyada des de l’administració que les lliura. Potser hauran enganyat dient una cosa que després hauran capgirat, com una acta. Però, qui adjudica, en primer lloc, és sempre un funcionari, o una funcionària... I es deu basar en una norma legal, vull suposar. Un informe contrari a qualsevol adjudicació o pagament és una mena de reparo d’intervenció, que deuria tindre efectes suspensius perquè, si no, per a què es vol un funcionari?

Quan dic això de “legal”, ho faig perquè hi ha sempre un seguit de tràmits que li atorguen eixe qualificatiu, com són les publicacions en els diaris oficials, per exemple. I, per tant, hi deu haver un termini de temps dedicat a la presentació d’al·legacions, i de recursos, i d’altres recursos, etc. L’estat, fins i tot, té una orella molt fina, i la vista, quan li convé i, fins i tot, s’avança a les publicacions quan impugna actes que li semblen il·legals. L’exemple el tenim a Catalunya, on fins i tot abans d’aprovar una proposta, ja sol estar qüestionada, i anul·lada als pocs segons.

Finalment, i si pensem que un recurs no paralitza el procediment, s’ha de dir que sí que ho fa quan hi ha la possibilitat que l’acció executada ja no es puga revertir. I tot açò em fa pensar que, o bé no es va publicar res, ni legislar, i es va adjudicar tot al gust d’un polític, o dos, o tres, cosa que comportaria que el seguit de falsificacions d’actes i de procediments arribara fins a l’infinit, així com les penes de presó i els encausats, o que, qui havia de treballar i controlar el protocol, podeu dir-li UE o España, tant fa, ni treballava ni controlava, així com l’oposició, que no es deguera dignar ni ha llegir un sol document. A més, i açò sí que és còmic, vos podeu explicar que Chaves, que hauria de ser, per força, el dissenyador de tot el merder, no entrarà a la presó mentre que Griñán, el seu successor, hi passarà uns quants mesets? Au, expliqueu-me alguna cosa!

Salvador Sendra

EL RESULTAT DE LES ELECCIONS

 

Com que crec que ja és sabut per tots, i per totes, quasi m’entren ganes d’acabar en text ací. A més, què puc dir jo que no s’haja dit ja? Per començar, cal matissar la por del personal a l’extrema dreta dient que poden fer dos o tres sumes. Jo no les he fetes, perquè no estic davant d’una situació que em lleve el son, però si hi ha algú que ho està passant malament, hauria de posar-se i calcular els vots del PP d’abans, quan no tenia competència; després, en les altres eleccions, tornar a realitzar el càlcul afegint Ciudadanos; finalment, en les més recents, s’hi poden afegir els innombrables. Segurament, el resultat no variarà massa des de la primera... Les conclusions que s’hi poden extraure calmaran qualsevol persona propensa a patir. Amb els partits que es volen situar a l’esquerra, també hi pot realitzar la mateixa operació. I, finalment, amb aquells que els més nacionalistes titllen de nacionalistes-independentistes.

En el futur més pròxim, ni un bloc governarà mai tranquil, ni l’altre, tampoc. Crec que l’equilibri no dona per a més, i que sense el suport del tercer grup no hi haurà un govern fàcil; ni d’un costat ni de l’altre. D’altra banda, veiem que la vida dels líders i de les lideresses no és perllonga massa més dels tres intents d’assalt, i governar agrada. A més, hi ha qui creu que hi ha partits que sobreviuran al bipartidisme, però jo crec que no, tot i que Podemas està aguantant com una campiona. Sobre la resta, i si la intuïció no em traïx, la meua visió és més bé apocalíptica, ja que, en el fons, es tracta de grups de persones rebutjades d’altres formacions o, si és vol, d’aprofitats que es canvien la camisa i fan servir el carisma o l’atractiu d’un líder més que el de tota l’agrupació.

Per acabar, i respecte al futur govern, no sé què escriure, ja que la meua intuïció em diu que es tracta d’un experiment massa arriscat perquè s’allargue massa temps: els pressupostos s’han de negociar cada any, i això pesarà perquè ha de participar-hi molta gent i, per tant, s’endevina un excés d’interessos massa variat per enfrontar-se a uns anys de crisi –estancament de l’economia, en el millor dels casos— com els que es preveuen.

Salvador Sendra

ALGÚ HO HAVIA DE DIR

ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) és el partit de la socialdemocràcia catalana i es diferencia més bé poc del PSC, de JxCat, d’En Comú Podem, del PP o de Ciudadanos. I fer esta afirmació és arriscar-se molt, si es té en compte l’actual estat d’alguns dels dirigents catalans, bé en presó, bé a l’exili –i sí, és exili. Però ho afirme remetent-me al seu programa econòmic (no al que poden haver escrit en els tríptics destinats a les campanyes electorals, sinó a allò que han fet on han governat).

Fins i tot els Comuns són semblants, si ens atenem a les actuacions de l’Ajuntament de Barcelona (màxim exponent del seu poder municipal) quant a polítiques de municipalització i de recuperació de les competències, així com de la seua gestió. Del PSC, de Ciudadanos i del PP, no hi ha res que no sapiguem. De JxCat, supose que tenim l’antecedent de CIU, també un partit que va alliberar els serveis municipals i autonòmics perquè els gestionaren les empreses privades. La CUP és l’única veu dissonant que lluita contra la coneguda com a Llei Aragonés (que és una llei de privatització dels serveis públics, encoberta) perquè els autodenominats anticapitalistes d’En Comú Podem estan del tot desapareguts i silenciats.

I, amb això, què vull dir? Doncs, precisament eixa cosa que acabeu de llegir. Resumint, es pot quedar més concís: voteu allò que vulgueu perquè, quant a estructura autonòmica –de moment— o estatal –també de moment— no observareu gaires canvis. Tot seguirà igual i la gent decidirà el vot fent valer les idees respecte a l’estat o a l’autonomia, o respecte a la possible millora del finançament i de les infraestructures, si s’és més pragmàtic.

Ara cal tancar el cercle perquè no parega que estic fora de lloc. Ho escric per si algú creu que dic les coses en clau catalana, mentre que allò que ara s’ha votat en clau estatal. Però en soc plenament conscient i ja comence a informar, per si ho llig algun català, o alguna, sobre la campanya per a les eleccions autonòmiques de Catalunya que se celebraran aviat si s’aconseguix formar un govern estatal en els pròxims mesos.

Salvador Sendra

EL GRAN PROBLEMA DE CIUDADANOS

 

Si s’ha de parlar d’alguna cosa, quan ens referim a Ciudadanos, eixa ha de ser la dels complexos.

No vaig vore el debat electoral, cosa que no vol dir que m’haja d’abstindre a l’hora de parlar-ne. L’altra volta, quan van debatre els nostres benvolguts líders –perquè no hi ha lideresses—em vaig fixar en els vestits, en els botons, en les camises i en altres coses semblants i en vaig fer una anàlisi amb molta profunditat. Esta volta no ha calgut entrar en tots els detalls de la vestimenta perquè hi havia casos realment cridaners.

Mirant Abascal, he pensat que no tenia mare, ni esposa. Sense comentaris... De la resta, Casado m’ha agradat i Sánchez, també, a causa de la seua corbata. D’Iglesias, només puc dir que millora adequadament. Finalment, hi ha el gran derrotat: l’home dels complexos superlatius.

No hi ha res més estúpid que voler aparençar allò que no s’és, i Rivera s’ha perdut a causa de la pressa, i de creure’s que tot és imatge. Ja li va passar amb eixe doctorat realitzat en una prestigiosa universitat que, al final, es va quedar, crec recordar, en un curset d’unes quantes hores. L’altra cosa que va dur rogle va estar la pèrdua de cabell que, de sobte, va recuperar amb un transplantament; però la maganxa on l’he enxampat ara, eixa no té rival!

Vol semblar alt! I ho vol semblar saltant-se la dignitat, perquè tampoc és tan baixet... A les imatges del debat, si us fixeu, quan es posa una mica de costat, podeu observar com du unes sabates estranyes, massa altes per ser una simple sabata, però que tampoc són unes botes. Són unes sabates dissenyades per fer servir una falca en forma de cunya i, així, pot guanyar-li uns quants centímetres a Iglesias. En l’altre debat ja duia el mateix calcer, tot i que no ho vaig dir.

El guanyador, per tant, ha estat Sánchez, per la seua corbata atrevida. Casado, tot i les enganyifes que ha fet amb els seus títols universitaris, sembla ser una persona sense complexos i equilibrat; el posaré segon. Per la notable millora, col·locaré tercer Iglesias. L’implantat, quart, per ridícul i per la poca classe que ha demostrat. Finalment, Rivera; però no perquè anara malament, ni inadequat, sinó perquè és un acomplexat i un desequilibrat que cal evitar. Finalment, només em queda dir-li que, si tan important és la imatge, ha de saber que hi ha gent que l’analitza, com jo, per exemple.

Salvador Sendra