ALGÚ HO HAVIA DE DIR

ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) és el partit de la socialdemocràcia catalana i es diferencia més bé poc del PSC, de JxCat, d’En Comú Podem, del PP o de Ciudadanos. I fer esta afirmació és arriscar-se molt, si es té en compte l’actual estat d’alguns dels dirigents catalans, bé en presó, bé a l’exili –i sí, és exili. Però ho afirme remetent-me al seu programa econòmic (no al que poden haver escrit en els tríptics destinats a les campanyes electorals, sinó a allò que han fet on han governat).

Fins i tot els Comuns són semblants, si ens atenem a les actuacions de l’Ajuntament de Barcelona (màxim exponent del seu poder municipal) quant a polítiques de municipalització i de recuperació de les competències, així com de la seua gestió. Del PSC, de Ciudadanos i del PP, no hi ha res que no sapiguem. De JxCat, supose que tenim l’antecedent de CIU, també un partit que va alliberar els serveis municipals i autonòmics perquè els gestionaren les empreses privades. La CUP és l’única veu dissonant que lluita contra la coneguda com a Llei Aragonés (que és una llei de privatització dels serveis públics, encoberta) perquè els autodenominats anticapitalistes d’En Comú Podem estan del tot desapareguts i silenciats.

I, amb això, què vull dir? Doncs, precisament eixa cosa que acabeu de llegir. Resumint, es pot quedar més concís: voteu allò que vulgueu perquè, quant a estructura autonòmica –de moment— o estatal –també de moment— no observareu gaires canvis. Tot seguirà igual i la gent decidirà el vot fent valer les idees respecte a l’estat o a l’autonomia, o respecte a la possible millora del finançament i de les infraestructures, si s’és més pragmàtic.

Ara cal tancar el cercle perquè no parega que estic fora de lloc. Ho escric per si algú creu que dic les coses en clau catalana, mentre que allò que ara s’ha votat en clau estatal. Però en soc plenament conscient i ja comence a informar, per si ho llig algun català, o alguna, sobre la campanya per a les eleccions autonòmiques de Catalunya que se celebraran aviat si s’aconseguix formar un govern estatal en els pròxims mesos.

Salvador Sendra

Via eslovena: via catalana?

Les paraules de Torra, en dir que cal tirar per la via eslovena han fet un gran rebombori. A favor i en contra s'han alçat destrals dialèctiques. Però per dues bandes, hi ha un gran oblit i un erroni relat dels fets. Cadascú amaga dels fets allò que no li interessa, altra vegada els babaus s'engulen la merda d'un i d'altre costat. Car, cal creure allò que hom vol creure. La fe pot més que investigar, llegir, pensar i raonar. Aquests darrers verbs, no estan fets per a fanàtics.

La història de la independència d'Eslovènia està escrita i en detall per la xarxa. No vaig a contar-la. Només prendrem aquells punts essencials per saber si Catalunya pot tirar per la via eslovena.

El primer que s'ha de tenir en compte i resulta essencial és el fet que a Eslovènia es va fer un referèndum i que el resultat del mateix va ser d'un 95% del vot amb el 93,2% de participació. Amb eixe referèndum, es va declarar la independència i es va suspendre els efectes fins a arribar a un acord amb Belgrad. Passats sis mesos sense que hi hagués un interlocutor de Belgrad, es va procedir a fer una declaració unilateral d'independència.

El segon punt essencial per entendre el que va passar és que a l'ex-Iugoslàvia, Tito havia creat dividit l'exercit en un regular Iugoslau (JNA) i un de Forces de Defensa Territorial (TO), aquestes darreres s'havien creat per por a una invasió de l'URSS –Tito tot i que comunista no era un país satèl·lit de l'URSS, anava pel seu costat i era no-alineat-. Aquestes forces territorials van agafar l'armament que tenien a la seua disposició i a més a més Eslovènia, va comprar a Alemanya armament –tal vegada els alemanys sabien des del començament que anava a passar i va ser el primer Estat a reconéixer Eslovènia- abans de fer el referèndum. Sabien que hi havia moltes possibilitats de guerra, volien preparar-se i ho van fer. Van començar a entrenar les TO per a guerra de guerrilles fins i tot un any abans del referèndum.

Amb tot el que hem dit al paràgraf anterior, la policia d'Eslovènia i les TO van prendre tots els llocs estratègics abans de la declaració unilateral, van tancar aeroports, ports, estacions de tren. Van tallar totes les vies de comunicació. Com era d'esperar, el Govern central de Iugoslàvia –és impropi encara parlar de Sèrbia com fan molts defensors de Torra-, va respondre enviant l'exèrcit regular. El resultat va ser una guerra curta de 10 dies que va deixar: els JNA patiren 44 baixes i 146 ferits, mentre que els eslovens varen tenir 18 morts i 182 ferits, 12 morts foren estrangers.

És eixa la via a la qual es refereix Torra? Si es refereix a això, queda clar que no pot, hui en dia no té el 90% del poble a favor de la independència, no està preparat, ni pense que ho desitja, el poble català per armar-se i entrenar-se en guerra de guerrilles per si ve l'exèrcit espanyol, i tampoc crec que el poble estiga disposat a matar i morir per aconseguir la independència. Quan Torra va dir que cal estar disposat a tot, diu a tot això? Caldria que s'ho repensara.

Per altra banda, els espanyols en compte de posar el crit al cel per les paraules de Torra, destrellatades, el que haurien de fer és permetre un referèndum, i en cas que isca alguna cosa que no els agrade, no enviar a l'exèrcit i fer el que no va fer el Govern federal iugoslau, seure's a una taula.

Catalunya no és Eslovènia, perquè no té ni el 50% de la gent a favor de la independència. España, encara que ho desitja, no ha de ser Iugoslàvia.

Òskar "Rabosa"

Política subterrània estival.

Estiu, calor, sembla que no passa res… Això sí, sembla només… 

Unes primeres eleccions que no duen enlloc, unes segones que no donen els resultats previstos... 

El PSOE, immers en una espiral autodestructiva, tindrà que explicar –si pot, clar!-, per què no prefereix ser cap de l’oposició a un govern debilitat de Mariano Rajoy, que amb tan sols 137 escons té al davant una complicada tasca, que un fantasma ambulant... PODEMOS, o qualsevol de les marques afins regionals, ha eixit escaldat de les darreres eleccions en les que no s’ha produït l’anhelat sorpasso... Brega entre les esquerres, res de nou, es barallen dos i guanya el tercer...

A les dretes, acabada la còmoda –i llarga-  etapa del bipartidisme, Ciudadanos, també incapaç de guanyar-li tants vots al PP com esperava, espera encauat com una fera ferida... Finalment, el PP, fals guanyador d’unes eleccions en les que ha obtingut més vots que ningú, tot i que insuficients per governar... 

Com a “versos lliures” queden els partits regionals (quasi NAZIonalistes segons alguns). Disposen d’un considerable cabal de vots i per tant d’escons. El problema és que la manera autoritària de governar del PP de Rajoy en l’anterior legislatura quan disposava de majoria absoluta ha exacerbat els extrems. Per exemple, després dels bascos amb el PNV encapçalat per Ibarretxe, ha arribat el torn dels catalans de demanar major autogovern, fins i tot la independència, farts d’una suposada Espanya intolerant. El problema està que també a Catalunya s’operen divisions internes i que, coincidint amb Rajoy, una majoria pot ser insuficient. El Parlament de Catalunya és independentista en dos terços, ara bé, ho és de diferent manera, de maneres contraposades. L’independentisme de CiU és dretà i és nou, el reclamen les bases, i es nodreix del sentiment d’una Espanya que no evoluciona. El d’ERC, en canvi, és antiquíssim i esquerrà, ja des de la fundació del partit als anys 30 del segle passat. Malgrat les seues diferències, i per la causa de la independència poden sumar. El problema està en que la CUP, recentíssima, no suma sinó resta a la causa independentista. Amb un programa maximalista, la CUP, anticapitalista, n’està per la independència de Catalunya, però no té –no vol tenir- res a veure amb CiU o ERC, a qui veu part del mateix sistema que vol abolir. 

Puigdemont porta experimentant al parlament català constants bloquejos per causa de la CUP que no entén de tacticismes ni de remar en comú en certes àrees, i vet ací que entrem en la política subterrània estival! El PP ha encetat converses per obtenir el recolzament de nacionalistes bascos i catalans a la candidatura de Rajoy, val a dir, reconduir bascos i catalans a allò que sempre havien estat; puntals de la governació estatal a canvi de favors, clar, com no, puntuals... Ciudadanos, originalment Ciutadans, d’arrel catalana abans de saltar a l’arena nacional, teòricament farts de NAZIonalisme, s’han oposat amb totes les forces...

Jo personalment ho veig d’una altra manera, una regressió, un retorn a aquells “bons temps” quan per al PP, recent arribat al poder per primera volta en 1996 –i ja han passat vint anys!-, li calien els vots de bascos i catalans... 

Diuen que en aquells “temps gloriosos”, Aznar parlava català en la intimitat i llegia (o això deia, El quadern gris, de Josep Pla). Tornem al punt d’eixida, roda el món i torna al Born!  

 

Lluís Alemany Giner 

Pego a 25 de juliol del 2016.

Podemos: Lideratge de Pablo Iglesias a l’estil “casta”?

 Ahir es va acabar la votació per elegir l’equip que organitzarà l'assemblea de Podemos. En una maniobra controvertida, la setmana passada Pablo Iglesias envia un correu a tots els “Círculos” i diu que ha fet un grup de 26 persones de la seua confiança per organitzar l’assemblea i dirigir Podemos fins la mateixa. També diu que, qui vulga fer un equip que ho faça i les eleccions serien el 12 i 13 de juny. Després de tan democràtica mesura, el diumenge passat a l’Assemblea de Madrid va haver-hi fortes discussions. Per justificar-se Monedero, ideòleg de Podemos (diuen que mà dreta de Pablo Iglesias però sembla més “el cervell”), diu que hi ha un grup, es suposa que es refereix a Izquierda Anticapitalista, que volia donar un cop d’Estat dins de Podemos. Per això ells s’avancen i el fan ells, dic jo. Al final, amb presses i carreres va eixir una altra alternativa. El resultat de les eleccions ha sigut que Pablo Iglesias ha arrasat amb gairebé el 87% dels vots. Hom pot pensar que el procés discutible i discutit, per trair els principis de Podemos, ha sigut referendat per una aclaparadors majoria. No obstant, cal fer altres lectures, des d’altres punts de vista. Pablo Iglesias ha obert la porta cap a un lideratge clàssic res democràtic. Pot ser Robert Michels tinguera raó, i la Llei de ferro de la oligarquia siga el destí de qualsevol partit polític.

Sembla que en qualsevol grup humà cal gent que coordine o dirigesca les activitats del grup. No hi ha cap organització, o cap grup humà que no necessite algú que coordine les accions de tots els membres. A mi em sembla bastant evident. Una altra cosa és quan eixos coordinadors acaben transformats en elits. Per a Rober Michels, tractaré de resumir molt breument el seu pensament, això passarà sempre en qualsevol partit polític. Michels deia que tota organització acaba necessàriament creant una un grup que la dirigeix. Com més es desenvolupa una organització, més necessitats de gent que es dedique exclusivament té, i aquests acaben constituint una oligarquia. Als polítics també passa açò, els líders que en principi són elegits per les bases acaben professionalitzantse. Una vegada professionalitzat els líders es tornen estables i inamovibles. Aleshores s’independitzen de les masses, deixen de ser dependents de les masses i les masses depenen d’ells. Per tant, el poder del líder en un partit polític resulta il·limitat. Així, tota organització partidària representa un poder oligàrquic fonamentat sobre una base democràtica. Per a Robert Michels això serà sempre així.

A mí em sembla que gairebé tots els partits polítics responen a eixe patró, establit per Michels. Encara que no tinc clar que haja de ser sempre així. Hi ha dos partits a l’Estat espanyol que no acaben d’encaixar bé a eixe guia. Són partits on o bé les bases canvien ràpidament el lideratge quan aquest s’independitza massa o no respon als criteris desitjats per les bases, o bé les masses són tan actives que funcionen malgrat la desaparició fàctica dels líders per avatars legals.

En el primer cas en referisc a Esquerra Republicana de Catalunya. Són els únics on les bases trien els líders directament. A finals dels ’80 i principis del ’90 ERC era un partit deprimit, fins que va arribar la parella formada per Àngel Colom i Pilar Rahola. Ells van treure a ERC de la depressió i el van posar a l’òrbita política de nou, cosa que no passava des de la “Transición”. Aquesta parella va agafar molt de protagonisme i es pesava ser més que ERC. Les bases els van fer fora. Ells amb el personalisme van intentar crear un partit nou, Partit per la Independència, però van fracassar. El líder que va eixir d’ahí va ser Carod Rovira, que va portar a ERC al seu màxim històric de vots. Però, la seua entrada al primer Tripartit i el desgavell d’aquell govern va portar a què Carod acabara al carrer, altra vegada les bases manifesten el seu desacord. Més curt va ser el lideratge de Puigcercós, el segon Tripartit va ser una altra cagada. Les ambicions personals no agraden a les bases d’ERC, menys quan l’electorat va arribar a mínims dels anys ’90. El nou lideratge d'Oriol Junqueras, un líder amb objectius clars de partit però sense ambicions personals, no vol una poltrona a la Generalitat al preu que siga, fa que ERC siga ara el primer partit a Catalunya. ERC, les seues bases, no deixen que els líders estiguen per damunt del grup.

L’altre exemple és l’esquerra abertzale. Funcionen de forma assembleària, amb grups molt actius que estan a gairebé tots els pobles d'Euskal Herria, on molta gent participa activament en un conglomerat d’organitzacions i grups. Tenen una capacitat tremenda per treure dirigents, i més a més hi ha una altíssima rotació en els dirigents. Sí, moltes vegades per obligació, per la Llei de partits que els impedia participar a molts dels comicis. Però, també per la pròpia idiosincràsia. Fora del País Basc un partit o organització tan perseguida no haguera sobreviscut. Si és possible que hagen sobreviscut, és perquè hi ha unes bases actives, participatives, alerta i on hi ha molts membres disposats a assumir el lideratge circunstancial, tenint clar que la seua tasca és temporal i que no van per apoltronar-se.

Podemos tracta de ser un grup polític que en principi vol basar-se en la participació ja no de les bases del partit sinó oberta a la societat. Volen més democràcia començant per dins del grup polític. És un partit que naix del descontentament catalitzat per l’11-M, i que es basa per a arribar al gran públic en personatge mediàtic. El lideratge de Pablo Igleisas. Aquest individu diu que no vol protagonisme, que el seu lideratge és perquè així ho han decidit la gent i els “Círculos”. Ara bé, el seu comportament comença a demostrar que ell vol començar a independitzar-se. En primer lloc, torna a vicis dels grans partits. Crea una llista de la seva confiança, liderada per ell. En segon lloc, decideix primer, i després posa la decisió a consulta però no per ser decidida sinó referendada. En tercer lloc, per donar-li una capa de vernís democràtic, diu: teniu 5 dies per fer una llista de 25 persones i que se sotmeta a votació. És a dir, trenca la igualtat d’armes respecte als rivals i a més a més imposa les normes de bestreta. En quart lloc, per justificar la seua decisió recorrix a la por: mireu que volen donar un cop d’Estat dins de Podemos per furtar-nos la democràcia. I això els porta a ells a imposar les seues normes.

És cert, que ha guanyat la seua llista, però el funcionament està lluny del predica, no respon a criteris democràtics tals i com diuen que els volen. El líder vol assumir el seu paper de líder total, va camí a independitzar-se. Podemos com organització política va a preparar la seua Assemblea més fonamental i d’això s’encarregarà Pablo Iglesias, ell guiarà a les masses. D’ahí hauran de preparar les eleccions vinents autonòmiques i generals. Necessitaran professionalitzarse, per a eixos reptes. Amb la dervia que han pres porten pel camí de convertir-se amb oligarques, en el sentit de Michels, o com diuen ells en “casta”. Almenys, els moviments d’aquesta elecció per organitzar l'assemblea és un moviment típic de partits de la casta. A la Tuerca, programa que presentava Pablo Iglesias y ara presenta Monedero, gasten un portatil amb la imatge de Gramsci. Gramsci un filòsof comunista italià molt interessant tenia com ideal “El príncep” de Niccolò Machiavelli, per a Gramsci el príncep devia ser el partit comunista. Tal vegada, aquest ha sigut un moviment maquiavèl·lic.

Oskar "Rabosa".
Links relacionats:

Political Parties, Rober Michels (PDF Anglés)

http://socserv.mcmaster.ca/econ/ugcm/3ll3/michels/polipart.pdf

“La Ley de hierro de la oligarquía” – Partidos políticos en democracia que no son organizaciones democráticas (bon resum en castellà del pensament de Michels)

http://ssociologos.com/2014/03/24/la-ley-de-hierro-de-la-oligarquia-partidos-politicos-en-democracia-que-no-son-organizaciones-democraticas/