Hi ha una circular per aquí que proposa que els docents (que inclou xics, xiques, indefinits i indefinides) se centren a avaluar la comprensió lectora de l’alumnat com a pas previ a la preparació del curs. Jo creia que el problema estava en el mètode, o els mètodes, com en el cas de les matemàtiques, o de les ciències. La resta del procediment és fàcil: o ho saps fer, o no. I ara resulta que no, que el problema no és de l’àmbit científic; més bé, de l’humanístic, o això diuen.
Supose que sabreu això de l’emissor, el receptor, el canal, el missatge i el context, no? Jo, personalment, crec que tot hi fa fallida! L’emissor no se sap expressar; el receptor no entén allò mal expressat ni tan sols quan hi està bé; el canal no funciona, la majoria dels casos, perquè no arriba ni a activar-se –no es pot estar escoltant, o llegint, i, alhora, estar pendent del mòbil—; el missatge, per tant, té poca importància perquè ni tan sols existix, per a l’oient; i sobre el context, no cal ni parlar-ne.
Ara bé, si creieu que amb el panorama exposat abans encara hi cap l’espai per a l’optimisme, oblideu-ho: no n’hi ha, d’optimisme. Vull recordar que el sistema educatiu s’ha dedicat a extraure qualsevol contingut que puguera acompanyar les classes de llengua per centrar-se únicament en el mètode, tot i que es diu que la llengua servix per comunicar. Què he de comunicar jo si no sé parlar de res? Pipi, caca, pet i cul? I poc més...
Després de tant de temps dedicat a desmuntar qualsevol mena de contingut de profit –ara se’n diu adoctrinar, a això de transmetre algun missatge—, l’alumnat ja no pot coure la nova tecnologia que, no ens hem d’enganyar, ha estat només la cirereta del pastís. De l’aprenentatge del lloro, que repetix les coses, al del mètode sense contingut, per acabar en Wikipèdia, i això si hi a algú que encara la fa servir, perquè sovint té massa text; massa paraules que ens cansen quan llegim i, de tant en tant hi ha alguna subordinada. Tot s’explica millor amb dos paraules, o tres, i altres tantes carasses. N’hi ha més que suficient.
Escriure un blog deu ser una cosa semblant a una creença, dic jo. Crec que hom s’hi adreça al lector ideal sense adonar-se que amb el titular en pot haver més que suficient, com en la premsa, i a mi no m’apetix encara fer això del canal de You Tube. Seguiré creient, més que siga amb el pessimisme, perquè s’ha de creure en alguna cosa.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada