A l’hora d’analitzar el llenguatge escrit, hi ha una cosa que sol passar inadvertida i que és essencial, i és que el llenguatge poètic, escrit, és un difunt. La poesia s’ha d’assaborir; les paraules han de passar per la boca i transformar-se en so. Tot és tan simple com gairebé impossible, si atenem els matisos que s’hi poden aportar.
L’expressió «perquè t’estime» pot formar part d’una acta i d’altres moltes situacions, però s’ha de tractar sempre des de la contextualització i, amb ella, amb les seues possibles expressions. Un pare li furta un caramel al fill perquè pensa que té un excés de sucre i li diu: «perquè t’estime». Una parelleta d’enamorats parla sobre coses que han afectat desmesuradament un dels dos i que l’altre no encerta els motius quan li contesta «perquè t’estime!». Una persona que es preocupa desmesuradament per una altra i ho argumenta dient «perquè t’estime». Un cònjuge gelós de la vida de l’altre que fonamenta el control que hi té en un simple «perquè t’estime...». Un pare no deixa el fill eixir fins a després de la una i li diu enmig de la discussió: «perquè t’estime!». A l’hora de fer un regal: «perquè t’estime». I així moltes més...
En cada una de les expressions anteriors hi ha una entonació diferent i, amb ella, allò que sempre és positiu, com l’estima, pren altres matisos: el de la força, el del control, el de la sorpresa, el de l’amor, el de l’amistat, etc. Des del vessant més tendre fins al més cínic o al més possessiu: tot el ventall hi ha. Però, com es pos saber la intenció del poeta? Fàcilment: la intenció l’aporta el crític, quan el poeta no basta. Ara, perquè us estime, deixe d’escriure.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada