La novel·la és un producte de l’oci, com altres tantes coses relacionades amb la cultura. La cultura és una manera de gestionar tot eixe temps en què no es treballa, ni es dorm, ni es menja, ni es neteja ni... Però la novel·la, per a ser considerada així, necessita dels personatges, de la trama i de la versemblança; i és aquí on ens hem d’aturar un moment i explicar algunes coses que se’ns obliden sovint.
En l’evolució de la narrativa, des d’èpoques posteriors a l’Edat Mitjana, novel·les com Tirant lo Blanch són exponents de l’evolució del gènere que partix des d’uns personatges que actuaven des dels designis de la seua situació de cavallers i guerrers –fent sempre allò que la seua condició els dictava— cap a altres que ja obtenen la condició de «psicològics». Estos darrers es cansen, s’enamoren, mengen i dormen, cosa que els anteriors no feien, a més de tindre una personalitat pròpia i no una de tòpica.
Tant uns personatges com els altres són falsos. Ara, però, sis-cents anys després de les primeres novel·les modernes, estem tant capficats en l’imaginari col·lectiu com quan als protagonistes no els calia ni beure ni menjar. Però això no es pot dir perquè tot trontolla a causa del lligam –el fals lligam— amb la psicologia. Tan fals era el personatge que cavalcava d’una tirada fins a Bizanci per enfrontar-se amb un drac com eixe que ha d’actuar perquè el seu passat i les seues circumstàncies el duen a prendre una decisió que no pot ser diferent.
Hi va haver un moment, durant l’Humanisme, en què la vida de les persones s’assemblava a una novel·la perquè en copiaven els personatges; i les novel·les eren com la vida perquè s’hi basaven. El Quijote n’és un exemple, i el Tirant, un altre. Hui és paregut, el sistema. L’escriptura racionalitza i hi cal la causalitat per aconseguir la versemblança, però les persones no són racionals: són fantàstiques! Personalment, no crec que les coses del passat o els traumes de la infantesa afecten l’individu més que el mal de queixal o un constipat, però això ja no és literari perquè ens han de fer creure que és important saber sobre la vida del personatge per a pronosticar els desenllaços. S’estan creant falses maneres d’explicar les reaccions humanes, des de fa sis-cents anys, com si foren un producte sorgit de la literatura i no passa res: ens ho creiem i au!
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada