Al llarg de l’hivern, quan viatge, ho solc fer cap a zones pròximes a la mar, ja que, a l’interior, hi poden haver imprevistos. Quan toca moure’s cap a alguna ciutat mediterrània, em fixe en coses que afecten els sentits de manera sobtada, sense entrar en els detalls, perquè no hi ha temps per a tant. Si hi havia una cosa que havia estat observant des d’uns anys ençà, ara ja s’ha normalitzat: hem perdut el color!
Les ciutats se solen recordar pels sabors, els sorolls i els colors, i el Mediterrani se sol associar a la pigmentació més diversa. Se suposa que no sempre és primavera, però els hiverns són més dolços que a l’interior, rigorosos per defecte. El negre abunda! Però el no-color té l’efecte del xocolate sucrat quant a no-dolçor, o del bacó com a no-sabor. S’estan perdent els matisos i la varietat que només es pot apreciar des de les sensacions sublims.
Viatjar per les ciutats del Mare Nostrum afeblix les percepcions que abans se li suposaven per defecte. La gent vestix de negre –i açò crec que ja ho he escrit en altres ocasions— i les ciutats no s’alegren ni amb els llums de Nadal. Tot esdevé trist i uniforme. M’he adonat que, quan més pobre és el barri per on transites, pitjor resulta. I tot això si te n’oblides del ridícul xandall o dels anoracs unflats com si foren de ploma. Tot és negre: i sense matisos!
Contràriament, quan te n’ixes de la costa pura i dura, i trepitges espais menys densament poblats, l’hivern torna a ser un hivern entranyable. La roba combina el roig més fosc amb marrons i grisos, i verds. La gent du barrets clars i abrics color crema, o blau marí. Perquè els colors hivernals són elegants, i variats. Fins i tot acceptaria roba més esportiva, si s’atrevira amb el pastel, o amb línies, quadres o estampats.
Pensava, abans, en moments d’optimisme, que hi havia la possibilitat de regenerar la foscor amb pinzellades de bon gust, però ja no ho soc tant, d’optimista. L’òpera és l’únic indret on encara hi ha una mica de seny... De tota manera, si no t’agrada, sempre pots anar a la terrassa del café d’enfront per gaudir de les imatges.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada