Cada dia ens desdejunem amb articles i tertulianos de tota mena que intenten esbrinar què hi ha al darrere d’una personalitat complexa. Ara, esta setmana li ha tocat el torn a Vladímir Putin, i les teories seguixen les vies pseudocientífiques o psicològiques; tant fa. La primera cosa que hauria de saber tota esta gent és que, per endinsar-se en els personatges de la història –i Putin ho és— haurien de llegir més i escriure i xarrar menys perquè, si no ho fan, ensopegaran en la seua pròpia feblesa i amb la impossibilitat d’encertar.
Recorde quan Onfray –el filòsof de moda de fa uns anys, a França— va intentar esbrinar personatges com Freud, Sade o altres. Va ser l’inici de la seua desfeta. Es tracta d’un home llegit, però no era conscient d’eixes coses que hauria d’haver estudiat abans de llançar-se a l’anàlisi moral. Va escriure uns quants estudis molt qüestionats al poc de temps. Els textos es basaven en les biografies dels personatges i es contraposaven a les obres, o siga, en la causalitat racionalitzadora però, volia analitzar personatges o persones? En l’anàlisi dels primers, el mètode era del tot equívoc, ja que hi ha l’autor i l’obra; i en el dels segons, hauria d’haver sigut molt més rigorós amb el mètode. No obstant això, si s’aplica el pretés mètode científic, i s’hi creu, des del present, i a partir del passat, s’hauria d’anticipar el futur, no? Això de la hipòtesi per arribar a la tesi...
Potser, jo no n’era conscient, tampoc, quan intentava aplicar mètodes causals a efectes que no ho són. Hi ha personatges que es mouen per altres intencions, si és que es pot aplicar el complement escollit a l’acció verbal. Però hi ha un punt d’inflexió en tot açò, i s’anomena imitació. Els personatges amb poder i decisió, com és el cas de Putin, s’assemblen a, i no són en la seua essència. Però, per adonar-me del detall vaig haver de llegir la Guerra de les Gàl·lies, de César, i vore el detall que el meu text té apunts de Napoleó. Ells, en realitat, són personatges literaris i actuen com a tals. Us donaré unes pistes per no fer massa farragós el text.
A l’Edat Mitjana, per exemple, els personatges poderosos estaven per damunt del bé i del mal perquè no se’ls podia jutjar amb les consignes morals habituals. Era el futur el que jutjava els fets, i la vida, o la mort, allò que decidia si estaven encertats o no. Nietzsche ho va intuir, i Ortega y Gasset en La rebel·lió de les masses, i així ho exposà amb la figura del superhome. Perquè si hi ha una persona realment poderosa hui, eixa és la del líder rus, que fa i desfà com vol dins de casa i, possiblement, fora també. Però, per a intuir què farà o què deixarà fer, s’hauria de saber què llig o quin personatge imita una persona que allò que diu és la llei, i allò que fa és l’aplicació del seu propi mètode. De moral, no se li’n pot aplicar si està fora dels paràmetres de la seua contextualització. Però, ja dic: s’hauria de saber què llig o qui li llig la història que intenta representar. Les persones són una cosa i els personatges en són una altra; però hi ha relats en què ambdós es fonen, i és ací on s’arrela la dificultat de l’anàlisi.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada