Fots una patada a una pedra i, de baix del cudol, ix un artista. Abunden; n’hi ha pertot arreu; comencen a embafar; però, com se sap el grau d’artistor de cada artista? Quina és la fórmula que ens permet reconéixer la brillantor entre tanta opacitat? No us puc dir res més a part que això es pot fer mitjançant una fórmula que va crear un antic professor meu de la facultat de filosofia; però no us la diré, ni us donaré pistes: us foteu!
D’altra banda, sí que puc apuntar que, quan estava fins al pirri de llegir sobre estètica, ho vaig deixar perquè sembla que la pedra filosofal, allò que ho convertix tot en or, és la sensibilitat, o l’amor –inclòs el de la faena—, o el treball. Jo, que no posseïsc cap de les anteriors qualitats, em vaig fer al costat per deixar passar tota eixa sensibilitat, eixa faena i eixe amor que només poden interpretar els il·luminats.
I estava del tot descregut fins que, fullejant una biografia de Rossini, em vaig adonar de què era l’artistor. Rossini ha estat el gran compositor que m’ha fet recreure’m l’art: repensar-lo. Escric de memòria, però sembla ser que l’home es va jubilar amb poc més de trenta-cinc anys perquè creia ja havia donat de si tant com podia, i la vida era la pròxima parada.
Retirat perquè no es veia capaç de superar Il barbiere di Siviglia ni Guillaume Tell, tot i que crec que ni tan sols ho va intentar, es va dedicar a les coses vertaderament importants: a crear l’obra de les obres, o siga, la que s’emportarà d’esta vida. Instal·lat a Paris, el seu temps i l’esforç es va adreçar cap al menjar i la beguda. Sembla ser que cada setmana hi havia alguna excusa per millorar estes dos grans ocupacions i per compartir-les amb amics, coneguts o, fins i tot, famosos de l’època.
Rossini es va adonar que la vida era l’obra i que, en el transcurs dels dies, hi havia coses importants i altres que no ho eren, i per això es va dedicar en cos i ànima, des de la seua jubilació, a millorar la creació inicial i a sublimar-la –tot i que podríem dir adobar-la. Perdoneu, però m’emocione contant-ho.
Salvador Sendra
1 comentari:
Desconeixia aquesta genialitat de Rossini, allò d'adonar-se que la vida és l'obra. A partir d'ara retré homenatge a l'artista pimplant vi mentre escolte l'obertura de La gazza ladra. Gràcies Salvador, eres molt inspirador...
Publica un comentari a l'entrada