Ja
tenim bastants complexos existencials perquè hi haja algú que encara te
n’afegisca de nous. Ara, per si no en tenia suficient, resulta que soc una
persona provinciana perquè solc parlar valencià i escriure’n. Sembla que per a
trencar eixa barrera de la provincianitat n’hi ha suficient parlant i escrivint
en altra llengua: el castellà, per exemple. La diferència, per tant, entre mi i
un senyor de Murcia és que ell és cosmopolita.
Jo,
com que soc molt sentit, me n’he anat a revisar la prestatgeria i he vist que
la majoria dels llibres que tinc sobre els pensadors de finals del segle XX són
els que van fonamentar el seu pensament i allò que els va diferenciar dels seus
predecessors. Angoixat, vaig pensar que estava realment provincianitzat perquè
no havia aprofundit en les evolucions d’estes persones, i que m’havia quedat en
les idees primerenques.
Molts
d’ells –perquè he de dir que la majoria dels llibres són de mascles—, quan van
haver d’enfrontar-se al sistema falsacionista de Popper i defensar eixos textos
de la crítica, es van van adonar que allò que aportava frescor i trencament no
se sostenia en les essències. La solució i la coherència els va dur a modificar
les bases fins al punt d’eliminar les petjades més evidents del postmodernisme.
El relativisme inicial ha deixat passar altres opcions que eviten, en el fons,
la negació total.
Tot
açò no és meu: ho he extret d’uns articles que he estat llegint estos dies per
intentar reeixir-me’n de la crisi provinciana en què em vaig vore ofegat a
causa de la llengua. La persona que qüestionava
la meua personalitat basava tot el seu argumentari en criteris morals
–dels que ella era l’equilibri—, en visions subjectives de tot allò que
l’envolta, en exemples de coses directes o personals i en judicis fonamentats
en el gust –en el seu gust. A tot això, el subjecte sempre era «yo», «mi hijo»,
o «las personas»; i quan eren negatius, usava «vosotros», «los políticos» i «el
sistema». Però parlava castellà, o siga, era una mena de Ninette, però de
València, major, casada i amb un parell de fills, amb hipoteca i compradora en
les rebaixes, treballadora per a sobreviure, però visitadora de ciutats amb
vols barats i hotels als afores i amb un
marit que la deu ajudar a casa.
Salvador
Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada