Buen chico

Si et consideres una persona sensible, més val que abandones la lectura: avise!

Un dia estava assegut al bar, al poble, mentre esperava una senyora amb qui solia prendre café els dies d’entre setmana. El mostrador tenia forma corba i, relativament prop de mi hi havia un parell de xiques que parlaven d’una tercera. Parlaven en castellà, tot i que es percebia que no era la seua llengua materna. No obstant això, les entenia a la perfecció, però en cap moment vaig intervindre en la conversa ni vaig compartir res més que una salutació.

Una deia a l’altra que eixa tercera tenia nóvio, i que li va preguntar per ell un dia que es van ajuntar: «¿cómo es?». Tot i això, la xica del nóvio no entrava en el fons i responia amb oracions carregades d’evasives. Però va insistir, de nou: «¿cómo es?». I la resposta es va fer esperar... Això contava, una a l’altra, que escoltava amb molta atenció i fixava la mirada en els ulls de la primera, mentre prenien café.

Jo perdia i recuperava la conversa mentre esperava Consuelo, la meua companya de tertúlia, i observava les xiques que, finalment, arribaren al moment de l’esperada resposta. Després d’insistir de nou –contava una d’elles— la novençana li va contestar ja sense escapatòria: «es buen chico...» Quasi caic de tos! Mai no havia escoltat una síntesi tan cruel per descriure un xic, i més encara si es tracta del nóvio!

Recorde que vaig pensar: «la relació durarà quatre dies»: qualsevol suporta un «buen chico» si no està podrit de diners. I, efectivament, va durar quatre dies, perquè resulta que jo coneixia el «buen chico» i el vaig vore amb la nova nóvia ben poc. Ara, hui, al cap de dotze anys, encara m’esborrone d’escoltar insults com eixe i pregue a Satanàs que no em deixe caure en el parany de la bondat.

Salvador Sendra