No hi ha res com un canvi quan l’atmosfera que t’envolta es transforma en tenebra. A voltes són decisions dràstiques, però alliberadores. Fa uns mesos que he canviat de verdurer i ara soc una persona nova. Tot el meu pesar s’hi trobava concentrat, però ara vole lliure com un gafarró i parle amb un home que no es vol jubilar perquè és feliç venent encisams i tomaques.
Comprava vegetals i m’havia d’endur quatre o cinc bolses de plàstic cap a casa... Tant feia que digueres que en duies de tela: te les posava igualment. Ara bé, el dia que ja em va superar l’experiència va ser quan, en una de les constants divagacions, defensava que tota l’aigua que els rius aboquen a la mar era aigua perduda. Encara se m’obri la boca quan ho pense.
Jo, com no podia ser d’altra manera, li vaig donar la raó i vaig proposar, amb l’estil més kantià de què disposava en eixe moment, que podríem fer una llei que ho refermara. Article número 1: cap riu podrà abocar aigua a la mar, i l’administració responsable vetlarà perquè açò s’acomplisca. L’home va reaccionar de manera estranya i es va desdir de les anteriors afirmacions. Segurament, quan soltava la brofegada, ho feia pensant amb l’Ebre, però...
Era de Gandia, o de Cullera, i va reaccionar en pensar com quedaria la seua comarca sense l’abocament del riu. De tota manera, sembla que l’home no tenia massa llums perquè haguera pogut proposar que, a l’Article 1 de la nova Llei, on s’apuntava «cap riu», s’hi escrivira «l’Ebre». Segurament, hauria tingut més seguidors i haguera venut més verduretes de l’horta d’Almería o de Murcia, més barates que les d’ací i més ben regades.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada