Poques voltes –o no cap— he llegit un llibre tan profètic com el de Lipovetsky. No hi tocaria ni una coma, tot i que va ser escrit a 1983, o siga, fa gairebé quaranta anys. L’ère du vide ha estat un plaer quant al contingut. Quant al continent, he de dir que no estic massa familiaritzat amb això que podria anomenar com a «pressió connotativa», ja que les idees que apunta Gilles, te les embotix per dos vies: per la de la raó i per la de la insistència. Cada tema te l’enfoca des de cent punts de vista diferents fins que acabes combregant-hi.
Amb un llibre com este, canviant «vídeo» per YouTube i afegint-hi «xarxes socials», ja està tot dit, perquè amb allò que entenem com a «noves tecnologies» només hem aconseguit que ficar-nos cap i tot en la hipòtesi de Lipovetsky, cosa que ha confirmat, sobradament, la seua tesi. La resta, el futur, els esdeveniments revolucionaris, romanen escrits en les tres últimes pàgines; però, veient la quantitat d’encerts, no tardarem massa temps a confirmar-los.
Per tocar alguna cosa –he de fer-ho perquè les persones que puguen llegir este text pensen que soc una persona crítica i informada— només em centraria en l’apartat que hi dedica a l’humor. No per desdir-lo, ni per criticar-lo, sinó per refermar-lo, ja que un antic i estimat professor meu, especialitzat en les estructures de poder de la Grècia Clàssica, deia que amb la tragèdia arribà la democràcia i, amb la comèdia, s’esfumà. Potser, açò no passarà respecte al sistema de votacions i tot això, però sí que es donarà en el sistema de poder i amb les seues conseqüències quan les institucions estiguen tan degradades i corrompudes que ja ningú hi crega.
Ara, si us he d’aconsellar alguna cosa, eixa ha de ser, per força, la de recomanar-vos que no llegiu L’ère du vide i que oblideu, tan prompte com us siga possible, este escrit.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada