Ulisses

 

Isc del treball amb pressa perquè creia que no arribava a hora a l’estació i havia d’esquivar l’hora punta de la mascletà. Tinc sort i hi prenc el primer tren que passa, que no sol passar amb tan poc retard... Tot apunta que hui és el meu dia de sort, perquè fins i tot em puc asseure! En arribar a Sollana, un missatge críptic del conductor em posa en alerta: diu que intentarem arribar a Sueca, sense cap aclariment més. Efectivament, arribem a Sueca. S’atura el tren i escolte una ambulància. Mire per la finestra i veig que s’atura a l’estació. Baixa el conductor del tren, al cap d’uns minuts. Hi ha sort i, en poc més d’un quart d’hora, tornem a arrancar. Em salte la parada habitual perquè pense de passar abans a comprar pa, que no me’n queda gaire. Abaixe del tren amb sort perquè m’ha deixat en el millor lloc per a eixir de l’estació, cosa que no és tan habitual... Passe pel forn; però no pel de costum, que ja devia estar tancat de feia una hora. Torne a tindre sort perquè veig que no hi ha quasi ningú i, per ser també una cafeteria, a voltes tarden a servir-me. Al fons, veig un home movent els braços de manera airada. Justament davant, hi ha una dona que parla amb la dependenta. L’home deia: «No sé que collons faig jo ací: no entenc res!». El volum era alt i l’he escoltat perfectament. Estava amb un altre home. La dona parlava amb la dependenta. Tenia pressa perquè havia d’anar a casa a acomiadar-se del seu fill perquè se n’anava a Noruega, i feia poc que havia estat a Finlàndia i a Itàlia, o era a l’inrevés... El fill tenia no sé quantes carreres i parlava milers d’idiomes perquè tot apunta que era una eminència. L’home seguia movent els braços mirant cap a la porta, amb el rostre desencaixat. Al cap d’uns deu minuts, la dona abandona la dependenta –l’allibera— i la xica ve cap a mi mentre atén els dos hòmens que, efusivament, demostraven l’alegria del moment i repetien: «com collons em passa a mi açò? Amb la pressa que tinc i fa una hora que espere». He pensat que això d’«una hora» ho deia en sentit figurat.

Quan els tenia a l’abast, els he preguntat per l’ordre dels viatges del fill de la senyora, justament en el moment en què ella passava pel meu costat per arreplegar la compra. Jo estava sufocat de pensar que encara hauria de pagar, però no: ja ho havia fet i, si estava al fons de l’establiment, era perquè perseguia la senyoreta del forn per contar-li les bondats del fill. L’home indignat era fancés, però feia uns cinc minuts que n’havia entrat un altre per comprar pa, i estava bocabadat escoltant el monòleg de la senyora, mare del fill altament qualificat, i em deia que eixa dona no tenia vergonya i que ell tenia pressa i no li interessava saber de la vida dels altres, però jo li he dit que era molt interessant perquè tenia un fill extraordinari que havia viatjat arreu del món cent voltes i tenia deu carreres, o més. El francés ja no recordava l’ordre dels viatges perquè s’havia perdut en el cinqué, o el seté, i tampoc recordava les enginyeries ni els graus del fill de la dona, ni els centenars d’idiomes que parlava. Jo, mentre, havia fet amistat amb l’últim senyor però, quan la dependenta m’ha atés, li he demanat que em posara al dia, i ha estat quan he sabut això de Finlàndia, que se m’havia passat. Però l’últim home –el de l’amistat— estava començant a alterar-se i el fancés buscava la porta com si fora una rabosa engabiada... He pensat que era hora d’eixir i que, en el fons, tenia sort perquè no hi havia ningú esperant-me. Passant amb la bici, he saludat el nous companys del forn, però ja no he vist la senyora per preguntar-li els dubtes. Amb les presses, tampoc he recordat de preguntar a la senyoreta del forn si tenia nóvio.

James Joyce